Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona? Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.
L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»
Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:
– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»
– «Em passeu la sal si us plau?»
– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»
Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?
Perdo el món de vista.
Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…
Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?
Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.
En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…
Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.
Alba Moreno
Comentaris recents