El plaer al centre

El plaer al centre

“Com definiries un orgasme?” ens preguntàvem un dia a les 7:45 del matí abans d’entrar a un taller. Si es donava la situació havíem de poder-ho explicar una mica més rigorosament que “el gustito” tal com havia dit un cop un noi en un taller.  “Podem dir que és com un esternut de plaer!”, rèiem i comentàvem “quines hores d’estar parlant d’això, no?”. I sota riures recordo també el neguit per respondre les preguntes que poguessin sortir en aquell primer taller de sexualitat que donaríem a un grup de 2n d’ESO. El taller va anar molt bé.  Ara, recordo posar-me vermella en un moment mentre parlàvem de l’anus com a zona erògena. La veritat és que era la primera vegada que treia la bandera desestigmatitzadora del plaer anal davant de tantes personetes mirant-me amb els ulls com a plats.

 

“Tu ets lesbiana?”, va ser una pregunta encertadíssima en el meu propi procés de devenir lesbiana. I seguim, “si abans eres hetero vol dir que ara ets bisexual?” i més,  “un noi trans que li agraden les noies és hetero?”. Ja fa uns anys que a molts tallers sobre diversitat sexual i de gènere són les mateixes adoles que ens amplien el nostre esquema en relació amb el desig i les preferències sexuals: pansexual, asexual, polisexual, demisexual… i llavors érem nosaltres que posàvem els ulls com a plats!

“Què passaria  si una noia en arribar dilluns a classe després del cap de setmana digués que dissabte a la nit va estar masturbant-se molta estona amb el seu vibrador nou?”, llançàvem aquesta pregunta a un grup d’adolescents, i ho enllaçàvem amb la criminalització de la sexualitat de les noies i com clarament no té la mateixa lectura social que la masturbació masculina. I fins aquí, totes d’acord i aquest exemple no falla. Però de seguida em retorna: quantes vegades parlo de les meves experiències masturbatòries fora dels cercles més íntims?

Ens apliquem el cuentu?  Ens re-convidem a canviar el focus i re-mirar-nos per dins? Sí gràcies! Els hi dec molt a totes les noies i nois que m’he anat trobant a les aules. Les seves preguntes (in)còmodes i molt (in)oportunes, les mirades perdudes i encuriosides, els riures nerviosos han fet posar-me en joc i qüestionar-me a diferents nivells. Treballar en l’educació sexual m’acompanya a revisar la biografia sexual tant pel que fa a experiències, desig, imaginaris com a educació rebuda. I és que cada pregunta que llenço al grup em rebota als morros i m’encanta que així sigui. Em dóna la possibilitat d’explorar com abordem els temes que treballem i que també ens travessen (quina sort!). Penso que fer-ho d’una manera pedagògica, propera i amb la que ens sentim còmodes és un procés. Un procés apassionant que m’estimula.

La tensió entre la societat hipersexualitzada i el gran tabú de la sexualitat segueix semblant-me un tema inquietant com a poc. Ho sentim als tallers plens de crits inacallables i grans buits de silenci a la vegada. Ho veiem a les mirades de les professionals que formem on la preocupació cap als i les joves és igual d’explícita que la manca d’eines per abordar-ho. Ho practiquem en infinites converses adultes on més enllà de l’humor enginyós costa trobar les paraules per parlar del desig i els afectes.

Parlar de sexualitats desitjades i lliures de violències és una aposta imprescindible en la que seguir caminant mentre gaudim i posem el plaer la centre.

 

Marta Sales Romero.
Paraules noves.

Paraules noves.

Em toca fer el post de la setmana i igual que moltes de les meves companyes em poso nerviosa i no sé què escriure… com som! Això em fa pensar en totes les vegades que m’he vist davant el full en blanc i, concretament, en un taller d’escriptura creativa transfeminista per a identitats no heteronormatives en el que vaig tenir la sort de participar farà cosa de dos anys. M’atreveixo a dir que aquella tarda freda d’hivern totes les participants érem un manyoc de nervis! Com som… M’estalviaré la reflexió en clau de gènere.

En aquell taller vam jugar amb les lletres, les paraules, els textos, el so, el moviment, l’energia, el col·lectiu, el silenci, la interpretació… Ens vam inventar un munt de coses, va ser fàcil a estones i un repte personal i grupal en altres moments, divertit, engrescador.

I pensant en aquell dia i en què vam fer i en el que en va sortir (i parlant-ne és clar, que aquí poques coses les pensem soles), penso en allò que no busquem la igualtat, que no volem que tot segueixi igual, que volem transformar, i que per això ens calen noves formes de fer i d’entendre que han de tenir paraules per anomenar-se que encara no tenim i aleshores arribo a allò que el llenguatge genera realitat i que el que no es diu no existeix… Al taller vam tenir l’oportunitat d’inventar-nos unes paraules i després, d’escriure contes molt ràpidament amb alguns d’aquells mots (també els de les companyes) i amb quatre premisses, aquest n’és un dels resultats, i ara podria dir allò de ‘quina vergonya’, però què carai, comencem a canviar la realitat! Espero que us agradi:
(a sota el glossari que necessiteu;)

“… y no va y el otro día, yendo a vaciar la casa de mi yaya, me encuentro, detrás de la cómoda de madera de color burdeos, un librito chiquito, viejo, encuadernado caseramente con un hilo grueso encerado, dorado, como de zapatera! Le retiro las pelusas de polvo con la mano (que deben de tener veinte años cómo poco!) y leo el título “Alegrías del delirio del baile”, ya nadie ni nada me va a sacar del suelo helado de baldosas viejas (en las que es muy fácil perder un pendiente) durante las próximas cinco horas, chiquito pero intenso! Voy descubriendo poco a poco que se trata del relato de una época en que unxs tipxs, haciendo esto mismo que hago yo ahora, encuentran una máquina que se llama Miela que sirve para suplir algunas necesidades afectivas en ausencia de las grandes cuidadoras, pero es que sigo leyendo y se ve que no se trata de una máquina que la inventora usara cuándo tenía que ir a currar o cosas así, sino que la dejaba a sus colegas cuándo ella necesitaba largarse y dar rienda suelta a su ramilibia, en total, que es un relato de un relato que ahora os cuento así de cualquier forma, rápido y sin que se entienda mucho nada, porque me siento en un estado de encobai individual que necesito compartir ya mismo con mis compas en persona, así que en otro momento os sigo contando queridxs, porque hay mucho más! También hay una máquina que detecta la toxicidad en las historias! que se llama Frécora, que es la monda y yo quiero una ya! Va… volveros ya! que extraño minecta con vosotrxs!”

Glosario de herramientas transfeministas:
Miela: Máquina inventada en el Siglo XIII, en Europa, por una señora vieja llamada Elisa Miela, con el fin de dar caricias y calor cuando ella no estaba presente. Se trataba de un sistema de engranajes y ruedas con plumas pegadas que giraban en redondo y un pequeño bote de aceite con hierbas que iba echando gotas en el cuerpo desnudo de la persona sentada en la máquina.
Ramilibia: Entramado de nervios en forma de árbol presente en los antebrazos de los cuerpos transfeministas. Se activan en situaciones de sororidad y/o autodefensa, creando un aumento de energía y fuerza en la persona. Sus manifestaciones más comunes son en forma de caricia, abrazo o puñetazo.
Encobai: Estado superior de conexión colectiva, caracterizado por la sincronía telepática y la vibración epidérmica, que alcanzan algunos grupos, en momentos de apertura emocional conjunta extrema. Muy pocas veces es alcanzada en su plenitud, pero su búsqueda propicia procesos sorprendentes y fortalece los vínculos, según dicen lxs que lo intentan, resulta muy estimulante.
Frécora: Utensilio de uso doméstico en forma de manómetro que detecta el grado de toxicidad en las relaciones y pita en el momento en que una situación interpersonal debe ser inmediatamente interrumpida para salir a tomar el aire.
Minecta: Práctica sexo-afectiva que consiste en conectar y establecer un vínculo espiritual emocional y sensorial únicamente con la mirada. Ver a través de los ojos de la otra persona.

Sílvia Merino i Navalón (Glossari inventat per totes lxs que vam participar del taller <3)

 

 

 

Un violador en tu camino: más allá de las palabras.

Un violador en tu camino: más allá de las palabras.

El 25N, el día contra la violencia ejercida hacia las mujeres, un grupo de más de cien participantes usaron el arte performance para hacer sonar un grito en forma de posicionamiento político y frente a la vida: “El violador eres tú”, desplaza la mirada hacia la víctima al lugar del agresor.

Esta Performance la idearon y coordinaron Las Tesis, un colectivo de artivistas fundado por Dafne Valdés, Paula cometa, Sibila Sotomayor y Lea Caceres, todas originarias de Valparaíso, Chile.

“ Nos llamamos lastesis porque nuestra herramienta es usar las tesis de las teóricas feministas y ponerlas en escena para difundir el mensaje” afirman.

En esta performance se escucha el sonido seco de las manos contra el cuerpo, los pies pisando fuerte el suelo,  el dedo que señala, la venda de los ojos, la fuerza de esxs cuerpxs heridos, levantándose juntxs para nombrar lo innombrable, para desvelar la obviedad, para desentrañar las voces achicadas: La responsabilidad de una agresión sexual la tiene el violador y la estructura que sostiene, alienta y protege a los agresores.

“ Y la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni como vestía. El violador eres tú”

La letra de esta canción es producto de una búsqueda hecha por lastesis sobre las violaciones en Chile. Un violador en tu camino forma parte de una performance feminista mucho más extensa que debía tener lugar en octubre, pero que ha sido reportada por el contexto de revuelta popular que vive el país. Mujeres arrestadas durante la revuelta popular denunciaron como el estado y los carabineros utilizan la violencia sexual para sembrar la cultura del miedo, y así demostrar que las mujeres no tienen voz para manifestarse.

Durante la performance podemos ver el uso de la poesía, el movimiento y un cántico casi hipnótico que nos invita a entrar en esa mecánica repetitiva sintiendo alivio en cada frase nueva que incorporan a las voces. Se puede sentir la rabia, el miedo y el dolor, traspasan la pantalla, y no es de extrañar que se haya viralizado, no creo que haya nadie inmune a dejarse afectar por una dosis de verdad tan cruda.
Un violador en tu camino es a su vez una invitación a la esperanza, a seguir creando de las heridas más profundas y dolientes, es la semilla que germina cuando lxs hermanxs se encuentrar para tocarse.  Es seguir siendo vulnerables y expuestxs, mirar de frente a lo que hay y nombrarlo sin eufemismos ni edulcorantes.
Atraviesa la palabra y la teoría,  crear verdad no consumible ni productiva, verdad hecha de historias reales, de cuerpos violentados, de cuerpos violados, de cuerpos que aman y son amados, Un violador en tu camino es esa verdad incómoda y necesaria que nos permite reconocernos sujetxs oprimidxs y opresorxs y retomar nuestra responsabilidad. Elegir el lugar.

“ El patriarcado es un juez
 que nos juzga por nacer.
Y nuestro castigo,
es la violencia que no ves.
Es feminicidio 
impunidad para mi asesino
 es la desaparición
 es la violación”

Como educadorx esta propuesta artística me parece inspiradora y necesaria, pues señala una estructura compleja y simple que sostiene la violencia hacia los cuerpos “mujer”* desde una gran belleza y profundidad poético-política, la pedagogía del arte.  En ella denuncia la violencia policial, la corrupción y subraya la responsabilidad del individuo al colectivo. De el violador eres tú al estado opresor es un macho violador.
Tiene una riqueza de mensaje profunda  y expresiva, y nos demuestran una vez más que el arte es una herramienta de transformación social y de individuxs, que a través de él podemos vehicular discursos, articular luchas, alianzas, complicidades y transformarnos.

“Son los pacos, (policías)
Los jueces, 
El estado
El presidente
El estado OPRESOR ES UN MACHO VIOLADOR”.

La performance de las Tesis es una convocatoria escénica que ayuda a entender tanto visualmente como en la propia letra el malestar vivido, es un reflejo de una estructura globalizada, en donde se alzan voces y cuerpos en contra del patriarcado. No obstante, no podemos  olvidar que el patriarcado es una de las herramientas más potentes del capitalismo y el legado que nos ha dejado el colonialismo. La violencia patriarcal vivida en Chile, no es tan ajena a la violencia vivida en países euro blancos occidentales. Ocurre tanto al otro lado del charco, como aquí. Más allá del origen o raza de los hombres dominantes todos perpetúan por decisión o por asimilación un lugar que corresponde al hombre blanco y heterosexual. Los estados y el régimen político globalizado están al servicio de una blanquitud heterosexuada que oprime todo lo que no entra en sus parámetros de ciudadanxs dignxs y productivxs, El 25 N es el recordatorio de que esto sigue ocurriendo.

Pienso en cómo podemos educar a lxs criaturas para que no violen, para que aprendan a amarse y amar, a respetar, a ver a lx otrx. Imagino un lugar en el que un día las caricias nunca más serán golpes. Las criaturas serán criaturas, y lxs adultos tomaremos nuestra responsabilidad para hacer de este mundo un lugar mejor.

Para terminar, acabamos con una de las frases de un violador en tu camino, no sin antes recordar que al acabar la manifestación del 25 N en Valparaíso los carabineros lanzaron bombas de gas lacrimógeno a las artistas y manifestantes. Esto no ha sido mediatizado como el vídeo, por lo tanto es importante nombrar y reforzar la poética de los actos. Después de una protesta que señala la violencia policial y un estado que la ampara, la policía vuelve a ejercer ese poder corrupto y podrido, pero esto a los medios no les interesa. A nosotrxs sí, y recordamos que la verdad no necesita ser diseccionada. Todo ocurre.

Duerme tranquila niña inocente 
Sin preocuparte del bandolero…”

Kenza Benzidan con la colaboración de Itziar Torres

La comunicació és un camp de batalla

La comunicació és un camp de batalla

La comunicació entesa com el procés de transmissió i intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor aplicada a les entitats, la publicitat, campanyes de sensibilització, premsa, etc., ha esdevingut en els últims anys un espai més de lluita del feminisme. Un àmbit pel que lluitar, ja que té el potencial de transformar (pensaments, comportaments) i és una eina amb què es pot dir, denunciar i proposar o incidir a favor d’un món feminista.

La comunicació feminista no és un anunci de compreses en què hi apareixen dones esportistes o amb cossos relativament fora de la norma, ni és un anunci d’una beguda refrescant amb protagonistes lgtbi+. Tampoc ho és que a la premsa majoritària progre s’hi encabeixi una secció on es parla de feminisme, que no ho rebutjo, almenys a diferència de fa pocs anys existeixen, però tot això no vol dir fer una comunicació feminista sinó més aviat un purplewashing pels mitjans de comunicació que saben que el feminisme, com la temàtica lgtbi+, tenen cada vegada més gent interessada.

Per tal que la comunicació sigui feminista no només es tracta d’incorporar el gènere com a temàtica ni de què les dones adoptin el rol de comunicadores o estigui dirigida exclusivament a elles. Es tracta d’una concepció del món i de la vida.

Significa aplicar la perspectiva de gènere a allò que volem comunicar, reconèixer les relacions de poder que es donen entre els gèneres, en general favorables als homes com a grup social i discriminatòries per a la resta d’identitats. També que aquestes relacions s’han construït històrica i socialment i que travessen tot l’entramat social i interaccionen amb altres relacions socials, com les de classe, raça, edat, identitat o orientació sexual, entre altres eixos.

La perspectiva de gènere aplicada a la comunicació ha de fer evident l’impacte que té el gènere en les oportunitats de les persones, els seus rols socials i les interaccions amb altres. I buscar desnaturalitzar el poder atribuït a la relació entre els gèneres i mostrar que els models home/dona són construccions socials/culturals que se’ns imposen. Posa en dubte els estereotips amb què som educats possibilitant així la concepció i creació de noves formes de socialització i relacionar-nos. És a dir, contextualitzar tenint en compte tot el que estem dient.

A l’Estat Espanyol afortunadament tenim diferents exemples de premsa, blogs o entitats de comunicació feminista, per exemple Pikara Magazine, Almena Cooperativa feminista, La Tremenda, La Bonne, La Cooperativa de Tècniques, La Clara Comunicació, Mundo pnitas, entre moltes altres.

Així doncs, comunicació feminista vol dir tenir una mirada crítica sobre allò que comuniquem, vol dir no pretendre ser “neutrals” davant una notícia, significa empatitzar, contrastar degudament les dades, qüestionar tot allò que se’ns ha dit que és “lo normal“, significa sens dubte repensar sobre el que és noticiable o no, és a dir, no seguir la lògica de l’oportunisme i la urgència dels informatius, implica pensar en l’impacte que té en subjectivitat de les persones allò que compartim.
Fer camí en la dificultat de treballar sota aquestes premisses en un món en el qual la comunicació funciona al contrari i en la que els grans productors de contingut són empreses dirigides per homes blancs cis de classe alta amb una clara voluntat de perpetuar un sistema d’opressió i d’influir en la generació d’opinió. Vol dir ser conscients que el nostre pensament i el que diem és producte del pensament col·lectiu: res del que diem ho hem pensat soles. Comunicació feminista és ser responsables i assumir que al comunicar estem generant pensament.

Laia Sanz Bastons

 

 

 

AL COSTAT DE LES PUTES

AL COSTAT DE LES PUTES

Falten uns dies per al 25N i avui vull escriure sobre les violències vers les treballadores sexuals de qui mai es parlen en aquesta data. I en concret, sobre les violències que estan exercint determinats sectors del feminisme que es neguen a admetre que hi ha diferents postures feministes possibles davant la qüestió de la prostitució i que lluny de voler debatre, construir i apropar posicions, volen imposar l’abolicionisme sí o sí.

Hem vist ressorgir amb força posicions abolicionistes de la mà de partits polítics com el PSOE, portant el debat cap a la prohibició de la prostitució amb una estratègia de penetració, absorció i capitalització de les grans mobilitzacions feministes, fent servir la mentida, la manipulació, l’autoritarisme i incendiant les xarxes. I també des de l’esquerra institucional s’estan defensant arguments prohibicionistes que s’alineen amb un ambient reaccionari que va en augment. En aquest sentit, em va semblar boníssim l’article “El feminismo que se mira en el espejo del conservadurismo”.

Des d’aquestes posicions s’acusa les prostitutes mobilitzades i als feminismes pro-drets de pertànyer al lobby proxeneta, i ho diuen sense vergonya. A mi em sembla que això és molt greu, molt. Però, les nostres companyes prostitutes no se sorprenen perquè ja han viscut de tot. En el darrer any això ha succeït durant la preparació de la vaga feminista del 8M a tot el territori de l’estat, ha passat amb la marxa abolicionista que es va convocar a Barcelona el mes de maig, aquest argument va aconseguir censurar i cancel·lar unes jornades sobre treball sexual a la Universitat de La Corunya, i també va formar part d’una estratègia de manipulació en el marc de les jornades feministes del País Basc. Aquest darrer episodi està molt ben relatat a l’article de Pikara Magazine “Vale ya, joder”, tristament després d’un debat productiu i constructiu entre companyes amb postures diferents sobre la qüestió de la prostitució.

El que més em preocupa és que ja no són només les feministes institucionals lligades a certs partits totalment allunyades de les lluites i els activismes feministes, sinó que aquest discurs està calant entre les noies joves i són també estudiants les que ara estan boicotejant els debats, negant-se a escoltar a les putes i les diferents posicions sobre la qüestió.

És greu que això passi a la universitat, ja que és fer bandera de la ignorància, de la imposició i la criminalització de qui pensa diferent. Des de quan el feminisme no defensa la llibertat d’expressió ni vol escoltar la veu de les dones més estigmatitzades? Des de quan les feministes no estem al costat de les dones que lluiten pels seus drets? Mai la prohibició ni la censura han estat ni seran la solució de res, des del meu punt de vista, són totalment incompatibles amb el feminisme.

Bé, aleshores jo em reviso. Jo sé el que és necessitar veritats absolutes, inclús per allò que no podia entendre. Durant una època preferia enrocar-me amb el meu argument immòbil que obrir-me a qüestionar-me, em feien por els canvis i perdre el meu lloc de confort, i tenia una identitat massa sòlida, massa forta, massa pesada. M’ha costat des-identificar-me, permetre’m dubtar i reconsiderar determinades idees fixes que sostenia com a “veritats”, encara que per dins m’adonava de les contradiccions que portava i del cansament que arrossegues quan estàs a la defensiva. I finalment, desfer-me, alleujar-me i deixar-me tocar per altres mirades i vivències. No em costa dir que en molts moments m’he equivocat, no només perquè ara pensi diferent sinó perquè la manera d’estar i de fer era molt limitant. I com jo mateixa m’he vist així, espero que algunes que esteu ara cridant a la censura, negant-vos a escoltar i que preferiu defensar una idea per sobre de les seves protagonistes, pugueu posar-vos en dubte en algun moment, revisar-vos, atrevir-vos a mirar més enllà i abandonar la por, la demagògia i el fet de voler tenir la veritat a qualsevol preu.

Crec que podem (i necessitem amb urgència) apropar postures i buscar objectius comuns, com són lluitar contra la trata i la prostitució forçada, la derogació de la llei d’estrangeria que la promou, trencar amb l’estigma de les treballadores sexuals i donar suport a les seves estratègies d’organització col·lectiva. Crec que en la lluita contra les violències masclistes ens hem d’oposar fermament a les polítiques repressives com les ordenances cíviques o la llei mordassa, qüestionar i assenyalar els plantejaments que només demanen més seguretat, més control, més càstigs, més protecció. Seguir construint autonomia i autoorganització feministes.

Tenim suficients punts sobre els que treballar plegades. Estic contenta que a Barcelona tinguem un moviment feminista que amb la seva diversitat es manté al costat dels drets de les putes. I això es deu, sobretot, a la lluita dels col·lectius de treballadores sexuals que porten anys picant pedra i resistint tot tipus de violències. És moment d’escoltar-les.

Per això, em sembla una gran iniciativa la resposta a la censura de la Universitat de La Corunya, amb el cicle de Debats Interuniversitaris sobre Treball Sexual que s’està replicant a tot l’estat . Les properes jornades a Barcelona anomenades “Drets i treball sexual” organitzades pel Grup de Recerca Antígona,  que tindran lloc el pròxim 26 de novembre a la UAB.

 

I és que encara que sigui molt obvi, sembla que en aquests moments cal recordar el valor de posar-se en el lloc de l’altra, d’escoltar amb empatia, de tenir la voluntat de revisar els propis prejudicis i responsabilitzar-se dels propis privilegis, de preguntar-se qui és sistemàticament exclosa i es queda sempre als marges. Aquestes són qüestions bàsiques perquè els feminismes continuïn mantenint la seva radicalitat i potència transformadora.

Sara Barrientos Carrasco.

 

 

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.

No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.

Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.

Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?

Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.

 

Edurne Jiménez

 

 

Foto: Frente Fotográfico