Amor de barri

Amor de barri

Et volen apujar el lloguer? Quines són les empreses o famílies que s’estan enriquint amb l’especulació prop de casa teva? El teu barri cada dia està més endreçat i verd però a tu ja no t’hi volen? Quins plans urbanístics preveu l’ajuntament en el teu barri?



Solars d’ús públic venuts al millor postor que de ben segur especularà tot el que pugui amb ells, infinitat d’edificis i cases buides a la mercè de l’estratègia d’atac passiva de l’abandonament, barris sencers desallotjats i desplaçats per l’interès de petits i grans propietaris, la xifra de gent vivint al carrer augmenta i unes llistes d’espera per a accedir a un habitatge públic accessible que desesperen.


I el turisme continua creixent. El ministeri de foment preveu construir una terminal nova al port i una a l’aeroport d’aquesta ciutat per donar la benvinguda a més consumidors de la marca Barcelona que faran fotografies a les manifestacions per un habitatge digne sense entendre que també ells els han fet fora de casa.

Fa poc vaig escoltar una companya que deia que avui en dia, la trinxera que aplega més nombre de persones i més diverses és la lluita per l’habitatge.

Posar la vida en el centre… ens sona?

Com ja haurem escoltat en les històries no explicades de les revoltes populars, les persones que ens encarreguem de les cures, les que hem de posar un plat a taula pels nostres éssers estimats, les que hem après i reconeixem dia a dia la vulnerabilitat i codependència humanes som les que iniciem aquestes xarxes d’organització, ajuda mútua, denúncia i revolta per canviar les nostres situacions de precarietat.

Avui en dia, la majoria de les persones que arriben als sindicats d’habitatge perquè els pugen els lloguers o directament les fan fora de les seves cases i barris, són dones migrades de països colonitzats.
 Els serveis socials, contràriament al que diuen els mites sobre la mala repartició de les ajudes, no donen resposta a les necessitats d’aquestes dones i les seves famílies. En les pensions d’ús temporal (1 o 2 mesos) que els ofereixen moltes d’elles han de conviure i compartir espais íntims com el lavabo amb persones que les violenten. I molt sovint, les seves situacions de precarietat les fan susceptibles de patir la violència pròpia dels serveis socials que reprodueixen el racisme i masclisme institucionals i empresarials.

La lluita per l’habitatge s’organitza amb una presència majoritària de les dones i dissidències dels gèneres normatius afectades pel racisme i l’explotació colonial.

Continuem aprenent? En aquests col·lectius formats per persones amb experiències de resistència tan diferents tenim la tasca pendent de fer-nos accessibles les unes a les altres. Sovint els espais on ens reunim no són accessibles a persones amb una mobilitat no normativa, els codis culturals continuen sent una trava per a aquelles que no entenen les maneres d’organitzar-se europees o els seus llenguatges, els horaris de trobada molt sovint deixen fora les persones amb càrregues familiars, el masclisme, el racisme i el capacitisme es colen en les nostres pràctiques i s’alimenta de la precarietat.

Tenim estratègies molt diverses per a fer front a les violències. Necessitem aprendre a escoltar-nos. Però cada setmana se sumen èxits de resistència malgrat les nostres violències internalitzades i les capacitats camaleòniques de les administracions i les empreses per innovar en vigilàncies i càstigs. A Barcelona cada setmana s’aturen desnonaments i s’organitzen alternatives d’habitatge per a les que s’han quedat sense sostre. Els col·lectius es multipliquen i es fan més grans.

Molt probablement a prop de casa teva hi ha un sindicat d’habitatge amb les portes obertes per rebre la teva història.

Alba Moreno Biurrun.

 

 

 

 

“A POR ELLOS”

“A POR ELLOS”

Diumenge a la nit va ser la tercera vegada que he pogut individualitzar aquest càntic. Diumenge vaig tornar a sentir alguna cosa que em recorria el cos i acompanyava l’expressió.

La primera vegada va ser fa ja uns nou anys i s’emmarcava en les celebracions de la victòria en el Mundial de la selecció espanyola masculina de futbol. Em recordo que vaig pensar en el contrasentit que hauria de percebre tota aquella gent que corejava aquesta frase quan ja havien guanyat. A per qui volien anar? Potser era només una qüestió d’inèrcia, suposo que vaig dir-me. També és veritat que anava acompanyat d’altres càntics com aquell del “yo soy español, español, español”. Senzill, directe, clar, concís. No li vaig donar gaire més importància.

La segona vegada va ser fa menys temps, un parell d’anys. Aquí la sensació ja no era de contrasentit o de vergonya aliena. Aquí la cosa es va assemblar més a un calfred. Els que entonaven aquestes tres paraules eren grups de gent que havien decidit acomiadar grups de policies nacionals i guàrdies civils amb destinació a reprimir la celebració d’un referèndum. Semblaven familiars, amics o coneguts que desitjaven la millor de les ventures possibles a qui sortia cap a la guerra. Aquí ja era evident que es podia individualitzar el destí de la frase. Van ser moltes les persones que ho van entendre sobre els seus propis cossos.

La darrera vegada va ser diumenge a la nit. El calfred es va intensificar, encara dura. Aquest “a por ellos” davant la seu del partit d’extrema dreta que s’ha convertit en tercera força parlamentària ja no deixa dubtes. No hi caben les interpretacions. Ells ho tenen molt clar, estan començant a tancar el cercle: ser espanyol, diuen, és no ser nosaltres, és anar contra nosaltres.

Algunes de les senyals d’alarma ja s’havien disparat per als qui treballem amb joves i adolescents. El seu discurs està començant a fer-se evident en algunes aules. No són pocs els xavals que se senten més forts i que poden expressar i trobar arguments que els funcionen d’entre tot aquest discurs d’odi i opressió. No són pocs els que expressen resistències de formes absolutament violentes, banalitzades i relativitzades de la mateixa manera que es banalitza i es relativitza el feixisme quan se’l convida als mitjans de comunicació a expressar tranquil·lament la seva ideologia, quan s’assumeix el seu discurs.

Però són moltes més les noies empoderades que han decidit fer del feminisme la seva identitat política; també els mariques i les bolleres i els trans que es visibilitzen orgullosament a les escoles i instituts, fins i tot els nois que s’espolsen la cotilla de la masculinitat hegemònica. Així doncs, som nosaltres les que hauríem de prendre consciència, les que hauríem d’incorporar a la nostra tasca quotidiana un compromís antifeixista clar, les que hauríem de facilitar el teixit d’aliances entre tot aquest elles/nosaltres divers que compon les nostres aules: entre les noies que volen expressar-se com els hi doni la gana, entre les bolleres, mariques i persones trans que volen ser lliurement, entre les racialitzades fartes de les dobles, triples i quàdruples violències, entre totes aquelles diverses que, amb nosaltres, han de tornar a corejar un vell càntic:

No passaran!

Ivan Bordetas Jiménez.