A l’octubre vam poder tornar als instituts a fer tallers i connectar de nou amb les adolescents i les joves. Arran del confinament a l’inici dels tallers reservem un espai per compartir inquietuds, malestars i reflexions entorn de la pandèmia. Ja és prou hostil l’entorn, que procurem fer-les connectar amb el desig. Després de segrestar-se a casa, de privar-se de contacte social i de relegar-se a un cert aïllament, els desitjos ja no són que els hi toqui la loteria, viatjar a Dubai o conèixer el seu cantant preferit. Ara desitgen sortir amb les amigues, passejar pel carrer, trobar-se en un parc, anar a veure l’àvia, treure’s la mascareta i veure’s les cares, tocar-se… Es lamenten que l’estratègia de gestió de la Covid-19 les aïlla de les relacions i del contacte afectiu amb el seu entorn. Per això anhelen sortir, enyoren la pell, volen recuperar les seves vides més enllà de la pantalla. Quan anem als instituts, les trobem espantades i «apurades», sovint ofeses i enfadades. Se les apel·la a la culpabilització i a fer de policies de balcó. La consigna és: tanca’t a casa, renta’t les mans i empantalla’t. I elles es queixen d’aïllament i telecontrol. Noten ja els costos del confinament, les quarantenes i la distància social. Expressen un malestar emocional i social, que si ve no és nou, amb la pandèmia s’ha intensificat.
Quan els hi preguntem com porten aquest «mojón» de la pandèmia que ens ha tocat viure no em deixa de sorprendre el seu sentit de l’humor amb la semàntica del moment. Se’n riuen de tanta retòrica bèl·lica. “Vivim en temps de guerra penya! L’enemic és un virus invasor que ens ataca i nosaltres l’hem de combatre”. Quins efectes pot tenir aquest discurs bèl·lic? M’agrada la burla adolescent a tanta parauleta militar perquè m’alerta de les trampes de la metàfora militarista de la malaltia que rebutja tota forma de vulnerabilitat i m’avisa que tota aquesta conceptualització semàntica de la pandèmia deixa en suspès la pluralitat. Per vèncer el virus s’apel·la a la responsabilitat individual. Però va i resulta ser una guerra sense èpica i les consignes són: queda’t a casa, tele-estudia, posa’t mascareta i no et passis dels 2 metres de seguretat. Confinament, quarantenes i distància social. Ni esplais, ni esports, ni música. S’ha acabat sortir i trobar-se.
Circuits dels moviments, fragmentació horària, distribució de patis i espais i grups bombolla. Sigues responsable i evita tocar-te amb les amigues! I les adolescents, que són pura comunicació epidèrmica, doncs ara tot per zoom, jitsi o tele-trucada. Amb el confinament i les quarantenes, les seves cases s’han convertit en una mena de presó tova i hiperconnectada en el millor dels casos i els mòbils en els nous carcellers. Si ve el confinament no és nou, ho saben les dones i també les migrants dels centres de retenció, ara s’ha estès arreu.
Quins efectes tindrà en les joves la falta de materialitat en les relacions, en les trobades, en el grup d’amigues? Ara la comunicació ha de ser només visual i verbal. Sort que en saben un «rato» de pantalles! Quin esforç els hi demanem, a elles que són epidèrmiques, fer passar per un embut tan estret tot el fet comunicatiu i la interacció social. Elles saben bé que la distància física és distància social. Quanta enyorança expressen de la presencialitat i de materialitat del cos de l’altre quan, en els tallers, els hi donem la possibilitat de connectar-se amb del desig. No obliden la importància del cos present i el perceben com a espai de comunicació. Però el cos en la pandèmia no és un cos en comú ni un cos obert a l’alteritat. És un cos profilàctic i cos confinat. Com relacionar-se amb un cos que està tancat a casa i que es comunica a través de pantalles? El cos Covid-19 es pretén infranquejable: sense pell i amb guants, sense rostre i amb mascareta, sense contacte i amb distància, sense grup al carrer sinó confinat a casa. Però som fràgils i vulnerables. El nostre cos no és una fortalesa i sabem que acceptar la vulnerabilitat és imprescindible per crear interaccions justes i relacions saludables i lliures de violència.
Se’ls diu insistentment a les joves i adolescents que només en sortirem victorioses si no abaixen la guàrdia i acaten un munt de mesures que ni estan clares, no s’entenen del tot i són sempre canviants. I apa, a combatre les actituds irresponsables i els comportaments socials contagiosos de les joves. El discurs militarista i de la responsabilitat individual estableix un nosaltres a protegir i un altres patogen. La frontera està en l’atribució de pràctiques d’irresponsabilitat. I les adolescents i les joves són assenyalades, una vegada més, com un factor de risc, com a agent perillós. La mateixa cançoneta de sempre: que si són descuidades, que si no es protegeixen, que no porten una vida social responsable… Vaja que no compleixen, de nou, amb els requisits del bon ciutadà. Qualsevol paraula (oci nocturn, sexualitat, xarxes socials, pantalles…) amb el complement «adolescència» indica perill. Si a la Covid-19 hi afegim «joves» ja tenim aquí els «súpercontagiadors».
Risc, perill, imprudència, irresponsabilitat… Una coctelera fatal que promociona els vells tòpics sobre les joves i renova la visió negativa i estereotipada de l’adolescència, ara amb aires de pandèmia. Qui agafa el virus ha de donar explicacions. Ja coneixem aquesta mirada estigmatitzant i aquesta pràctica persecutòria de la malaltia amb la SIDA. I sabem que aquests missatges no faciliten la presa de decisions, ni procuren la cura sinó que més aviat generen culpa i estigmatització. L’aparició d’un nou virus és una oportunitat per renovar els vells prejudicis. Si reviséssim la història de la lepra, la sífilis o la SIDA com a formes de control del cos i de les relacions, podríem pensar la Covid-19 com una intensificació i una extensió de noves i velles formes de gestió biopolítica. Se’ls demana a les joves un bon comportament per a combatre la pandèmia i la seva participació activa per aturar els conductes socials patògenes. I el control ja no és només vigilància. Són tecnologies molt més complexes, capaces de penetrar en cada jove. Queda’t a casa, fes de policia de balcó, selecciona amb qui passes el temps en funció del risc presumit… i tota una llista interminable de conductes irresponsables. Amb la pandèmia s’ha estès, normalitzat i legitimat tota una distopia plegada de tècniques de biovigilància i cibercontrol. COVID-1984: presa de temperatura, circuits de moviment, fragmentació del temps i segmentació de l’espai, tests de detecció individual del virus, traçabilitat en temps real dels moviments individuals a través d’aplicacions amb GPS i vigilància digital costant a través dels dispositius mòbils.
Cuida’t, cuida’m, cuidem-nos. I cuidar-nos és ara un gest de retirada i de tancament. Però com podem cuidar-nos si ens aïllem? No ens oblidem que l’aposta pel col·lectiu i el suport mutu ens protegeix de l’aïllament. Quina esperança veure les resistències de les adolescents a normalitzar unes mesures que empobreixen la seva experiència vital. Saben que la vida i la llibertat implica sovint gestió del risc. Contagiem-nos del seu pensament crític per comunicar afectes, polititzar malestars, teixir xarxa comunitària, repensar des del col·lectiu i generar noves formes de contacte, de proximitat i de calidesa humana. Les cures són transformació política, són suport mutu, són comunitat.
Martí Galofré Garreta.
- Dues campanyes que s’han fet sobre l’estigma i les joves durant la covid-19:
Últimament hi ha molta preocupació amb el tema de la pornografia i els joves, perquè és molt fàcil accedir-hi i perquè se’n consumeix molta. Algunes estem força convençudes que si la sexualitat no seguís sent un tema tabú (del que no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des del risc i el perill) i hi hagués una educació afectiva i sexual basada en el plaer de totes, els respecte, la confiança i la comunicació, la pornografia mainstream deixaria de ser una font de preocupació. Perquè hi hauria més confiança en el criteri propi de la gent i podríem realment plantejar-nos què pensem sobre el model de porno majoritari que hi ha actualment al mercat. Podríem dir que si tinguéssim resolt el tema de la preocupació, la lluita en relació amb el porno aniria per una altra banda.
Ara per ara però, a mi (i segurament no soc a l’única) se’m plantegen dilemes perquè no considero que estigui en contra del porno però sí que és veritat que quan et poses a buscar t’enfades, et preocupes, t’indignes i la ràbia se t’emporta! Molta de la pornografia que trobem ajunta dos conceptes que haurien de ser com aigua i oli, la sexualitat i la violència sexual, i reforça la idea que la violència és sexy; associa el plaer dels nois amb la dominació.
Davant aquest panorama, les que ens dediquem a l’educació afectiva i sexual comencem a trencar-nos el cap i a filosofar sobre el porno mainstream… aquí algunes de les reflexions:
El porno és un producte de consum capitalista que, en certa manera, pot contribuir a reforçar la idea que la masturbació és una pràctica de segona. Quan compartim sexualitat amb una altra persona, per molt que no hi tinguem un gran vincle, hi dediquem més temps, cura, atenció… que quan la practiquem soles, que anem a lo ràpid i productiu, sovint a través d’un consum de porno que busca deixar el client satisfet en poc temps.
Podríem fer un símil amb el consum de menjar ràpid: fas cua, et serveixen, menges i ja estàs satisfeta, en molt poc temps. Obres la pantalla, busques un vídeo, et masturbes i, ràpidament, ja ets un client satisfet.
Com a contraproposta (no excloent de veure porno ni de la masturbació express) podríem revaloritzar la sexualitat amb nosaltres mateixes fent un símil amb el menjar cuit a foc lent, fet a casa, per nosaltres mateixes i per a nosaltres mateixes, alimentant l’amor propi i l’autocura com quan compartim sexualitat amb altres persones, posant en joc altres elements com la creativitat, la màgia, el misteri i el flow, que sovint el ritme actual que portem, sigui amb porno o sense, ens fa oblidar aquesta possibilitat.
La sexualitat absorbida pel sistema neoliberal de la rapidesa i la productivitat, igual que la resta de les esferes de la nostra vida, té un impacte en l’imaginari col·lectiu sexual.
Tot i que el porno no s’assembli a la sexualitat real que tenim les persones, sí que té uns efectes en l’imaginari, sí que crea tendència, d’alguna manera.
D’una banda, les empreses busquen representar allò que agrada els clients i de l’altra, també busquen que allò que volen representar agradi els clients.
Igual que la indústria del cine ha influenciat en la manera que tenim les persones de petonejar-nos, en algun punt segurament el porno també influeix en la manera que tenim les persones de relacionar-nos sexualment.
És això dolent? D’entrada no té perquè, però no acaba de sonar del tot bé i no està de més pensar-hi i ser-ne conscients, perquè potser ens pot aportar reflexions interessants.
Al final el que acaben aconseguint les empreses en el seu procés d’enriquiment és crear modes, homogeneïtzant així els gustos de la població, ja sigui en moda tèxtil, porno o el que sigui. Contribuint així a l’empobriment de la diversitat de possibilitats.
Si penso en quines etiquetes li posaria al porno majoritari em surt això: representació // ficció // irreal // ciència ficció // tot i que no hi hagi la intenció de promoure valors representa uns valors // masclista // falocèntric // coitocèntric // centrat en el plaer i l’orgasme de l’home // no hi ha comunicació // violent (no hi ha negociació de les pràctiques de dominació) // que n’hi hagi de molts tipus no vol dir que sigui divers ni inclusiu // racista // estereotips de gènere a tope // rols molt marcats // cossos normatius i irreals
Algunes idees més que em ronden pel cap…
D’una banda, és difícil plasmar en el porno la connexió que s’estableix entre les persones quan comparteixen intimitat, però de l’altra, el porno és un estímul visual potent que pot arribar a excitar-nos més que la realitat.
El porno és ciència-ficció, però així com amb el Superman veiem súper clar que no podem volar, amb el porno a vegades no està tan clar i menys quan no tenim gaire experiència, com pot ser el cas dels joves.
Hi ha moltes noies que senten culpa quan s’exciten amb porno, potser perquè senten que menysprea les dones i perquè se senten incòmodes amb el que veuen i no els sembla «moralment» bé. El terreny de les fantasies més enllà de la culpa.
És difícil incidir en la percepció que tenen els joves del porno perquè els aporta una gratificació corporal ràpida. És difícil que els nostres discursos «d’obrir la ment, ampliar imaginaris, etc.» els convencin quan saben que el porno físicament els funciona (és com el glutamat dels snacks de bossa).
I després d’aquesta bateria d’idees, aquí us deixo amb tot això, amb la intenció de seguir parlant-ne en un altre post, ara ja sí, enfocada en com abordem el tema de la pornografia a secundària 😉
Sílvia Merino i Navalón.
Des de fa poc s’està forjant a Catalunya un nou moviment amb capacitat d’omplir-nos el cor d’orgull i de vergonya a parts iguals. “A tu què t’ha fet?”. De moment 4 instituts, esperem que la cosa continuï. Sabeu què és? Doncs ni més ni menys que noies joves, alumnes i exalumnes d’aquests instituts que per fi han trobat la manera de fer visible el que és un secret a veus dins la nostra comunitat educativa: Hi ha professors que agredeixen sexualment a les seves alumnes.
I estem parlant de casos enquistats, que se saben des de fa anys, que es transmet de generació en generació: “Ves en compte que el profe de mates, és un mirón”, “Oh vaja, ens ha tocat el de gimnàstica que té les mans molt llargues”, “Aquest és el profe que incita als nois a riure de nosaltres i mirar-nos el cul”, i la llista segueix sense parar i pujant de nivell. En el millor dels casos les noies van preparades per posar-se un pes més del patriarcat a l’esquena, en el pitjor, una ferida més que quedarà gravada en el cos. I no és que les noies no ho diguin, elles fa anys que ho assenyalen, que ho identifiquen, que demanen ajuda i veuen, imponents, com una comunitat educativa que de tanta vergonya que té, aparta la mirada i esdevé còmplice. Fins quan actuarem així? Nosaltres fa anys que tenim uns “casos” en el punt de mira. I ni amb el suport de la tècnica del municipi, que no pot fer res perquè són competències d’Ensenyament, ni anant a parlar amb directors i directores, aconseguim res. El màxim que vam aconseguir és que un professor agressor (aquest encara no ha estat denunciat, som-hi noies que vosaltres podeu!) el canviessin d’un institut a l’altre. Al poble n’hi ha dos. Les noies, el primer dia, ens van comentar amb resignació: “Ens han enviat el professor abusador”.
Llavors arriba la màgia. Les noies s’organitzen i més que trencar el silenci, el rebenten. Han creat uns perfils a Instagram per denunciar les agressions a què estan o han estat sotmeses (per veure el nivell d’humiliació del que parlem, doneu un cop d’ull al seu compte). I corre com la pólvora, es fa viral, es multiplica. Ja no és un institut, ja en són quatre, i si la cosa segueix així, sortiran més vergonyes a la llum. Així que si teniu un professor agressor a la vostra sala de profes, ja sabeu, assenyaleu-lo abans no arribi l’imparable moviment. Moviment emparat en un Mee too, o en les seves ídoles que canten “Cap agressió sense resposta” a ritme de trap, mentre nosaltres, adultes, ens portem les mans al cap i les titllem de patriarcals per ensenyar el cul. No ens hem adonat encara que patriarcal és la mirada que censura la vestimenta i no pas el cos que la porta?? Però la cosa ve forta i va de debò. Què menys que estar a l’alçada de tanta dignitat?
Les respostes de moment han estat diverses. Les noies de Castellar, les primeres a denunciar públicament, diuen haver rebut molt de suport, tant psicològic com legal (sí, legal, la cosa no quedarà només en vergonyes). A nosaltres en alguns municipis ens han demanat tallers per a joves i és aquí on volem fer la crida, la necessitat de canviar la mirada: Tècniques i tècnics de joventut, igualtat, educadors i educadores, professorat i altres referents de la gent jove, si us plau, hem de formar-nos nosaltres com a persones adultes! Hem de formar un claustre que si sabia el que passava o bé girava la cara, o bé no creia, o bé no sabia què fer. Que si no sabia, és un claustre que no té capacitat d’identificar les violències sexuals que pateixen les seves joves i de les quals en són responsables en última instància. Estem aquí i us podem ajudar. La vergonya no és reconèixer que no se sap què fer, la vergonya és saber què passa i no fer res.
Miriam Aleman Calatayud.
“Barcelona, 8 de març…”
Corria 2011 cuando… jajaj me encanta ponerme abuela cebolleta a mi pronta edad… o igual ya no tan pronta!
Bueno total, que d’aquí dos dies torna a ser 8 de març i aquest any són les X Jornades d’Acció Feminista i Autònoma Se Va A Armar La Gorda per a Dones, Bolleres i Trans, que què és això?? Doncs unes jornades fetes amb molt de carinyo i moltes ganes que es van començar a fer al voltant del 8 de març l’any 2011, amb la idea que el 8 de març no només fos una manifestació el mateix dia pel centre de la ciutat o un article de màxim deu línies en un diari, sinó que fossin unes jornades de varis dies, descentralitzades, amb accions de diferents tipus… On poder gaudir de la reivindicació, fer-ho cadascuna a la seva manera i trastocar una mica l’ordre de la ciutat.
(Fil musical, sona “No calles más” de ProsOdia: “…La chispa se enciende ahora, aquí se va armar la gorda, empieza el 8 de marzo, pero caña todo el año…”)
Les activitats s’aglutinen en un cartell que a vegades està ple a vessar i a vegades no tant, com la vida feminista mateixa! Que a vegades tenim energia i força i a vegades no, que a vegades l’energia i la força l’hem de posar en un altre lloc i no passa res!
El que sempre hi ha des de fa nou anys i deu jornades és la tan esperada manifestació nocturna el 7 de març “Fem-nos fortes, fem-ho juntes, la nit és nostra”. Aquella que les més joves pensen que hi ha estat sempre, aquella que les més grans recorden que s’havia fet una vegada l’any 84, aquella que veiem créixer any rere any d’una manera brutal, emocionades, amb la pell eriçada cada vegada, que ens l’hem lluitat i gaudit de la primera a la desena.
“La nit és nostra” és un lema breu, concís i directe d’una de les coses que les feministes venim reivindicant des de sempre: perdre la por i passar a l’acció a l’espai públic i a més, de nit. La nit: allò que ens han venut com el pitjor dels malsons per a qualsevol que no sigui un home cis blanc i heterosexual. I és veritat, no és un lloc ideal, però La Gorda posa l’accent en passar a la pràctica col·lectiva i poder sentir que és possible caminar juntes de nit pels carrers sense homes cis ni permisos. Sortir de l’espai històric privat i treure la veu. Fer-nos visibles.
La vara de mesurar del sistema heteropatriarcal es materialitza de perles en la figura de l’home blanc hetero cis. Només que n’hi hagi un d’ells, en un espai format per, posa-li, 100 persones, aleshores el lloc està validat. En diuen segur. Té l’aprovació del sistema. Però, ah, si no n’hi ha cap i a més hi ha un consens explícit que no poden entrar, aleshores apareixen tots els problemes del món. Com no haig de poder ser-hi amb vosaltres? Quina opressió! Quanta violència! Etc.
La Gorda és un espai de totxs, autogestionat, i ens recorda que el feminisme autònom existeix i que té una altra manera de fer les coses fora dels circuits de les institucions o el capitalisme femifriendly. Sí, ja sabeu, aquell que amb un color lila de fons sempre té una samarreta, un llibre o una setmana especial en la qual vendre’t el que sigui (ahir mateix una cadena de supermercats anunciava la “setmana de la dona” entre passadissos de comestibles mentre jo buscava els flocs de civada, si em despisto m’encasqueten alguna cosa segur).
Amb tot això, també dir que deu anys de recorregut han sigut i són deu anys d’aprenentatge, de debats, d’accions més o menys satisfactòries, de subidons col·lectius i algun que altre disgust. D’escolta del que segueix passant entorn les violències que ens travessen i de continuar reivindicant les claus: autodefensa, autogestió i, la pantalla final, la fi del patriarcat.
Més informació d’aquesta edició i de les anteriors (que ja en són deu eh!) a:
https://sevaarmarlagorda.wordpress.com/
https://www.facebook.com/Jornades-Se-va-armar-la-Gorda-378550109182699/
https://twitter.com/se_va_armar
Sílvia Merino i Navalón.
Et volen apujar el lloguer? Quines són les empreses o famílies que s’estan enriquint amb l’especulació prop de casa teva? El teu barri cada dia està més endreçat i verd però a tu ja no t’hi volen? Quins plans urbanístics preveu l’ajuntament en el teu barri?
Solars d’ús públic venuts al millor postor que de ben segur especularà tot el que pugui amb ells, infinitat d’edificis i cases buides a la mercè de l’estratègia d’atac passiva de l’abandonament, barris sencers desallotjats i desplaçats per l’interès de petits i grans propietaris, la xifra de gent vivint al carrer augmenta i unes llistes d’espera per a accedir a un habitatge públic accessible que desesperen.
I el turisme continua creixent. El ministeri de foment preveu construir una terminal nova al port i una a l’aeroport d’aquesta ciutat per donar la benvinguda a més consumidors de la marca Barcelona que faran fotografies a les manifestacions per un habitatge digne sense entendre que també ells els han fet fora de casa.
Fa poc vaig escoltar una companya que deia que avui en dia, la trinxera que aplega més nombre de persones i més diverses és la lluita per l’habitatge.
Posar la vida en el centre… ens sona?
Com ja haurem escoltat en les històries no explicades de les revoltes populars, les persones que ens encarreguem de les cures, les que hem de posar un plat a taula pels nostres éssers estimats, les que hem après i reconeixem dia a dia la vulnerabilitat i codependència humanes som les que iniciem aquestes xarxes d’organització, ajuda mútua, denúncia i revolta per canviar les nostres situacions de precarietat.
Avui en dia, la majoria de les persones que arriben als sindicats d’habitatge perquè els pugen els lloguers o directament les fan fora de les seves cases i barris, són dones migrades de països colonitzats.
Els serveis socials, contràriament al que diuen els mites sobre la mala repartició de les ajudes, no donen resposta a les necessitats d’aquestes dones i les seves famílies. En les pensions d’ús temporal (1 o 2 mesos) que els ofereixen moltes d’elles han de conviure i compartir espais íntims com el lavabo amb persones que les violenten. I molt sovint, les seves situacions de precarietat les fan susceptibles de patir la violència pròpia dels serveis socials que reprodueixen el racisme i masclisme institucionals i empresarials.
La lluita per l’habitatge s’organitza amb una presència majoritària de les dones i dissidències dels gèneres normatius afectades pel racisme i l’explotació colonial.
Continuem aprenent? En aquests col·lectius formats per persones amb experiències de resistència tan diferents tenim la tasca pendent de fer-nos accessibles les unes a les altres. Sovint els espais on ens reunim no són accessibles a persones amb una mobilitat no normativa, els codis culturals continuen sent una trava per a aquelles que no entenen les maneres d’organitzar-se europees o els seus llenguatges, els horaris de trobada molt sovint deixen fora les persones amb càrregues familiars, el masclisme, el racisme i el capacitisme es colen en les nostres pràctiques i s’alimenta de la precarietat.
Tenim estratègies molt diverses per a fer front a les violències. Necessitem aprendre a escoltar-nos. Però cada setmana se sumen èxits de resistència malgrat les nostres violències internalitzades i les capacitats camaleòniques de les administracions i les empreses per innovar en vigilàncies i càstigs. A Barcelona cada setmana s’aturen desnonaments i s’organitzen alternatives d’habitatge per a les que s’han quedat sense sostre. Els col·lectius es multipliquen i es fan més grans.
Molt probablement a prop de casa teva hi ha un sindicat d’habitatge amb les portes obertes per rebre la teva història.
Alba Moreno Biurrun.
Quiero escribir desde el cuerpo. Que sea mi cuerpo un campo de batalla pero que no duela, para así, poder hablar de gordofobia con todas las letras.
Gordofobia es una palabra que empieza a sonar en algunos espacios y entre algunxs de nosotrxs, aunque yo preferiría nombrarlo como gordx-odio, ya que si hablamos de gordofobia entendemos que es aquello a lo que le tenemos miedo o temor. Es decir, miedo a las personas gordxs. Y en realidad la gente gordófoba no siente miedo de los cuerpos gordos, siente rechazo.
Hablar de gordofobia es hablar de la violencia que se esconde bajo la frase “te lo digo por tu salud” porque, sinceramente, equipo, no hay la misma persecución a la gente que fuma, por ejemplo. Parece ser que cuando nos hablan de salud lo únicamente importante es el cuerpo, aunque es curioso que haya tantas personas preocupadas por nuestra salud física pero ninguna por nuestra salud emocional. ¿Realmente creemos que estar delgada es sinónimo ineludible de salud?
¿Por qué solamente se exige que sea saludable un cuerpo gordo? ¿Por qué, cuando vemos en Instagram alguna foto de instagramers delgadas comiendo cupcakes como si no hubiera un mañana, no pensamos que promueven la obesidad? En cambio si unx gordx hace la misma foto, seguramente tendrá varios comentarios de personas gordófobas opinando sobre su salud, la cantidad de azúcar que está ingiriendo o la gran propuesta de que adelgace, por ejemplo.
¿Quiere decir entonces que por el simple hecho de existir siendo gorda ya promuevo la obesidad?
Es incómodo ver cómo una gorda muestra su carne, debemos ir tapadas y tener siempre la intención de hacer una dieta.
Por otro lado, la sociedad te señala todo el rato como única responsable, ya que ser gorda es “un problema” que depende de ti, que tiene solución. No es que seas coja, es que eres gorda y es tu responsabilidad. Por lo que aquí entra la culpa por no conseguirlo, por no ser lo suficientemente fuerte y constante para hacer la dieta y cumplir ese canon con el que, al fin, estar tranquila.
La gordofobia nos ha llevado a todos, y sobre todo a todas, a la conclusión de que lo peor que te puede pasar en la vida es ser gordx,
pero ¿qué es ser gordx? Una construcción política, un discurso donde muchas personas vivamos frustradxs y releguemos nuestra autoestima a la aprobación ajena y de esta manera, nunca estemos del todo contentxs de cómo somos por fuera y nos preocupemos, aún menos, de cómo somos por dentro.
Nos bombardean con imágenes prototipadas por todos lados, dietas milagrosas, pastillas de colores y barritas con sabor a caramelo. Se
lucran con nuestro dinero de gordxs en ofertas del gym cuando se acerca el verano ya que al parecer, para ir a la playa, hace falta tener un cuerpo delgado.
Resulta increíble la contradicción del discurso neoliberal de quererse a unx mismx con este discurso del sistema capitalista que nos vende batidos milagrosos con el fin de hacernos, prácticamente, desaparecer.
¿Si los kilos son míos, por qué te pesan tanto a ti?
He experimentado en mi cuerpo gordo muchas de estas sensaciones y situaciones, y en las aulas de los institutos, cuando hago los talleres,
incluso de los instis más guais y más alternativos, también sigo sintiendo y escuchando, ahora, hoy, en el 2020, GORDA como un insulto.
El otro día, en el aula, una chica con un cuerpo gordo le contestó a un compañero “Wauuuu gracias, tío, por dejarme claro que soy gorda, no me había dado cuenta”. Me pareció una respuesta maravillosa, llena de inteligencia, amor propio y sarcasmo.
Ahora bien ¿cómo hacer para poder tener una adolescencia plena con nuestro cuerpo no normativo? ¿Cómo poner en marcha el empoderamiento desde nuestro propio cuerpo?
Si bien la autoestima no es algo que compramos en el súper y es una sensación que cambia diariamente, sí podríamos decir que se construye colectivamente y desde la mirada del otrx.
Para mí ha sido clave el feminismo. Desde una mirada feminista somos capaces de acercarnos, aceptar y deconstruir muchas cosas aprendidas sobre los cuerpos gordos. El feminismo ha hecho que las ganas de contar mis debilidades a mis amigxs sean mayores y, con esto, nos hemos hecho algunxs un poquito más fuertes, más sabias y más humanas. Desde algunos feminismos, si cambiamos el estigma de GORDA (cuerpo sudoroso, que huele mal, un cuerpo vago, cansado, etc) por nuevos conceptos donde cuerpos disidentes son atractivos, deseados y sexuados.
No siempre es fácil ni cada día unx se siente con energía y empoderamiento para quererse y respetarse, pero estaremos de acuerdo en
que este es el único camino: SEGUIR.
Es por eso que el feminismo radical es dejar de pedir disculpas por nuestros cuerpos y empezar, en
cambio, a pedirle disculpas a NUESTROS cuerpos.
Militar como feminista en lo gordo y de esta manera, aceptar, bailar, escuchar, reír, tocar, compartir y gritar desde mi cuerpo gordo es una decisión que reviso cada día. Para mí, hacerlo, siempre son ganancias. Empezar a tomar consciencia de no dañarnos y seguir tejiendo redes de apoyo donde construir y seguir existiendo. Porque los cuerpos disidentes estamos aquí, allí y en todas partes.
¡No nos conocemos pero nos necesitamos!!
Y es por eso que me gusta pensar que este gordoodio dejará de existir. Que en las aulas dejaré de escuchar la palabra gorda como insulto. Que la resignificaremos y que los cuerpos gordos dejarán de ser públicos y los haremos nuestros más que nunca. Hay que afirmarlo para que pase, las cosas hay que nombrarlas para que existan.
Por todo esto, y con todo esto vamos a empezar, aunque sea con miedo, empecemos hoy el camino del autocuidado.
Soy gorda y vengo a comerme vuestros prejuicios.
Kotu.
Comentaris recents