Tot i les agendes…

Tot i les agendes…

Primera reunió de l’any de l’equip de secundària de Candela, agendes sobre la taula i ambient distès, tot i tornar de vacances, tot i les agendes sobre la taula. Adormida, il·lusionada, nerviosa, atenta i amb un somriure a la cara, diria que estic contenta, tot i les agendes, tot i les vacances, tot i ma mare.

A mesura que es van omplint els buits de les setmanes que vindran i anem quadrant els tallers de tot el mes, una secció del meu cervell va activant les altres agendes. Les que tinc amb les meves famílies, la de sang i l’escollida que en diem, amb qui comparteixo les cures de la meva mare i totes les altres necessitats que se’n deriven. També compartim remeis que ens hem anat inventant per poder-ho sostenir.
Em sento enèrgica, diria que inclús entusiasta ( tot i les agendes, tot i les vacances, tot i ma mare, tot i els malabars… ). Tot un engranatge i nosaltres sense títol d’enginyeria!

Les cures impliquen moltes coses, diners, per descomptat, i temps (no una o altra, sinó ambdues). I tot arriba així, quasi per sorpresa. Perquè costa mirar els senyals quan són inequívocs, espanten massa i a més (almenys aquest cop) venen tan a poc a poc, que sembla que vinguin de cop, doncs no ets capaç d’identificar-los fins que ja has de córrer.

Els malabars es converteixen, a estones, en un engranatge meravellós i encoratjador, però amb un equilibri fràgil, doncs anem construint els fonaments al mateix temps que l’estructura. És que no hi ha massa on agafar-se, dins d’aquesta lògica neoliberal, amb un sistema econòmic despiadat, on no se’ns reconeix quan ja no som ni productives ni consumidores. I em refereixo a un tipus de productivitat que té un horitzó definitori absurdament curt, merament mercantilista.

I vaig aprenent que acompanyar implica també saber i poder sortir del centre, deixar de ser l’única protagonista de la teva vida, però només en la mesura justa, perquè sinó tampoc se sosté. Implica pensar i resoldre en temps futur o immediat, tenir la capacitat de veure vindre, però no avançar-se massa, per allò de no entrar en pànic i també, per què no, perquè la vida sempre et té sorpreses amagades. Implica una dosis extra d’energia i paciència, molta paciència que no sempre es té.

La paciència en els canvis de ritme, per exemple, de coses tan fútils i quotidianes com escalfar la llet del matí, vestir-se o preparar un àpat senzill. I jo amb la meva pressa per economitzar temps i esforços, per intentar fer quatre coses alhora, millor que tres. Davant meu, el ritme lent i pausat de qui ha de pensar en com fer allò que ha fet tota la vida, mentre feia tres sinó quatre coses alhora. Algú per qui, ara, economitzar esforços té la finalitat de poder funcionar en el quotidià, per qui la victòria més gran és aconseguir fer aquestes “futileses”, per si mateixa. I jo amb el rellotge al costat, el mental i el físic, i les agendes sobre la taula i també al cap, i amb el cap aquí i allà, i de sobte que fàcil és, a vegades, perdre la paciència.

Tot això implica assumir que sovint tindràs un regust amarg a la boca, però que altres vegades serà dolç, i a mi que tinc una llarga experiència en hostaleria, l’agredolç m’està bé, però no com a plat principal.

Acompanyar la vellesa de qui t’ha parit o vist créixer, semblaria un fet tan lògic com orgànic, si no fos per la societat en què vivim. Sobretot la vellesa dels subjectes feminitzats, que s’ocupen del treball productiu i reproductiu, que no estan acostumades a ser el centre, que s’han passat la vida sostenint i cuidant, escoltant i deixant pas. Com tenir cura de qui sempre ha estat cuidant als altres? Com ocupar l’espai que sempre ha ocupat ella? Com fer-ho sense inhabilitar-la, sense desproveir-la del seu jo que l’ha conformat, sense malmetre el seu orgull? Sense passar-li per sobre?

Sovint fem comparatives del moment vital de la infància i de la vellesa, en tant que són dues etapes de la vida en les que sembla que necessitem algú que ens acompanyi. Un moment on és bo poder recolzar-se, deixar de fer-ho tot, que t’ajudin, o inclús que t’ho facin. Però no és aquest un pensament que es deriva de la mateixa lògica capitalista? Del seu individualisme extrem? On la màxima vergonya personal és la vulnerabilitat.

I de cop el meu cervell entre agendes, recorda la frase viral del filòsof sur coreà Byung-Chul Han: “quien fracasa en la sociedad neoliberal del rendimiento se hace responsable a si mismo y se averguenza en lugar de poner en duda a la sociedad o al sistema. En eso consiste la inteligencia del regimen neoliberal. Dirigiendo la agresividad sobre si mismo, el explotado no se convierte en revolucionario sino en depresivo”, i penso, en què consistirà el fracàs per aquelles persones, com ma mare, per qui el bon rendiment ha estat cobrir les necessitats de tothom, i que s’han passat la vida sostenint i cuidant, escoltant i deixant pas…?

Selene García Sanagustín.