Ambivalències i alertes front la nova llei de violència

Ambivalències i alertes front la nova llei de violència

El passat 13 de febrer va entrar en vigor la llei 17/2020 amb l’objectiu d’ampliar el camp d’acció de la llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista (VM), just abans d’unes eleccions que han comportat (tal com es preveia) l’entrada al Parlament de partits amb programes obertament masclistes i lgbtfòbics.

Fa uns dies vaig assistir a la presentació institucional d’aquesta nova llei i no us enganyaré, em va deixar una sensació agredolça al cos, el nas arrugat i més preguntes que respostes. Diuen que Déu escanya però no ofega, així que he decidit compartir l’ambivalència generada en el post que m’ha tocat escriure per aquest pandèmic mes de març.

Per una banda, la norma aporta feliçment algunes novetats que responen a demandes dels moviments feministes. Incorpora l’ampliació dels tipus i àmbits de la VM (inclòs l’institucional, l’educatiu i el digital), el reconeixement explícit de les dones transgènere i la “diligència deguda” dels òrgans i personal públics. Així mateix, inclou l’educació afectiu-sexual a totes les etapes educatives obligatòries i el deure de garantir la formació amb perspectiva de gènere no només del professorat de totes les etapes sinó del conjunt de la comunitat educativa.

Per altra banda, quan entrem al detall del text i el seu context, afloren algunes inconsistències conceptuals-interpretatives i al mateix temps, esdevé inevitable preguntar-se qui i com s’implementarà el volum ingent d’actuacions previstes. Us compartiré algunes reflexions al voltant d’aquestes limitacions sense ànim de ser exhaustiva i lluny de voler fer una anàlisi jurídica especialitzada.

Aquesta llei, com a primera consideració, posa de manifest la necessitat de revisar col·lectivament la interpretació i definició del la pròpia violència. Des de l’administració pública i alguns feminismes s’ha tendit a definir la VM en base a un subjecte únic que la pateix : les dones. Aquest marc ha gaudit de gran utilitat política i ha estat del tot necessari per visualitzar les desigualtats de gènere, els abusos i les agressions que pateixen les dones, però té limitacions alhora d’abastar totes les violències que provoca el sistema heteropatriarcal i que afecten altres subjectes com nens, mariques i homes trans.

El nou text legal introdueix justament aquesta tensió. Per una banda defineix la VM com aquella que pateixen les dones i, per l’altra, simultàniament reconeix que els fills de les dones també són víctimes i que l’entorn també pot rebre. El reconeixement de la violència “de segon ordre” dirigida cap a homes i dones que donen suport a les dones en situació de VM (per exemple: insults cap a l’advocat o el germà) és una bona contribució d’aquesta llei. Ara bé, sense dubte que la definició clàssica del fenomen es veu desbordada i s’evidencia que és un marc sinecdòtic perquè es designa la part, pel tot. Per tant es genera una inconsistència conceptual/interpretativa que caldria considerar.

Com a segona reflexió voldria revisar l’eix formatiu i preventiu inclòs en la llei 17/2020, doncs és l’àmbit d’abordatge que millor conec. Celebro que la nova norma consideri la inclusió de l’educació afectiusexual a totes les etapes educatives, que les universitats hagin d’incorporar continguts en matèria de violència i metodologies no sexistes, la formació del professorat i tota la comunitat educativa amb perspectiva de gènere, i la formació contínua dels equips professionals que intervenen en violència (inclosa la prevenció).

Ho celebro i em pregunto, al mateix temps, si es té consciència del què significa i si hi ha previsió de desenvolupar un pla estratègic curós que permeti portar a la pràctica de manera favorable tot això; o si pel contrari, seguim només en el terreny de les bones intencions i la correcció política. Sense cap mena de dubte, aquest text legal incorpora continguts que requereixen d’un elevat compromís, rigorositat i d’un volum ingent de recursos. Em demano qui portarà a la pràctica totes aquestes formacions especialitzades i no puc deixar de pensar que les entitats feministes catalanes que treballen en l’abordatge de les VM i tenen un coneixement de camp molt especialitzat haurien de tenir un paper en aquestes accions. Però coneixent de prop la millorable gestió que fa l’administració pública de les polítiques preventives i la inèrcia a collar les entitats amb procediments, pressupostos i calendaris ridículs (podríem parlar també de violència institucional en aquest cas?) aquest panorama em resulta preocupant.

Tanmateix a partir d’ara s’ha de formar de manera contínua totes aquelles professionals que realitzen prevenció (i atenció, recuperació, etc.), és a dir, com a mínim, tot el personal dels camps de la salut, educatiu, comunitari, urbanístic i de la comunicació. Formar a tothom que fa prevenció vol dir formar aquelles que intervenen d’una manera o altra a les causes de les VM i això és un volum enorme de persones. Això suposa disposar d’un gran volum de recursos no només econòmics, sinó logístics i pedagògics.

En relació amb aquesta segona reflexió permeteu-me un parell d’apunts. Per una banda, val a dir que de res serviria que es formés tot aquest personal (en cas que això fos factible) si la qualitat de les formacions i les metodologies emprades no fossin transformadores. Recordem que la formació no és una pràctica auto-evident. Per tant, em pregunto qui té el coneixement expert per vetllar per la qualitat de l’enfocament, quines competències es requerirà a les formadores i d’on sortiran els recursos econòmics per sostenir tal inversió. Per altra banda, així entre nosaltres, haig de confessar que em preocupa els possibles efectes perversos de mesures “obligatòries” que impliquen la formació. No m’agradaria que el professorat i les professionals acabessin rebutjant el tema de la coeducació i la prevenció de la violència a causa de que sigui presentat com una obligació deslligada dels seus contextos i necessitats. Però sobretot no veig l’èxit de les mesures formatives si no van acompanyades de millores de les condicions laborals de les professionals instruïdes. Per posar un exemple, imagino el conjunt de professorat associat de les universitats catalanes -que no és poc i es troba en una situació d’absoluta precarietat- havent de refer programacions, ampliant continguts i rebent formacions en hores no laborals i, sincerament, no és aquest el tipus de política pública que somnio.

En definitiva, voldria compartir que la falta de concreció de les fites altament generoses que planteja aquesta llei em genera una sensació ambivalent que amaga la confirmació de què encara queda molt perquè l’abordatge radical de la VM (que transforma el problema d’arrel) deixi de ser una qüestió accessòria a l’atenció de les dones i a la via punitiva. Em pregunto fins a quin punt és útil que la llei es vesteixi amb propostes tan innovadores quan les dinàmiques, procediments i estructures de l’administració pública continuen tenint una lògica punitiva, sinecdòtica i precaritzant. Correm el risc de que es generi la sensació de que ja tenim el problema resolt, quan en realitat acabem d’arremangar-nos.

En aquest sentit i per acabar, fora bo revisar el marc interpretatiu “de violència masclista = violències per a les dones” i, ja que ens hi posem, perquè no afrontar els reptes que comporta la seva obertura per no perdre de vista les causes socio-culturals i estructurals del fenomen ubicades en la jerarquització dels gèneres i la dominació masculina. No està de més preguntar-se, per posar un parell d’exemples, si i/o en quins casos la violència obstètrica (i altres tipus de violència) cap als homes trans també pot ser considerada masclista o si els infants, sigui quin sigui el seu gènere, són objecte de violència simbòlica en l’àmbit educatiu i familiar al ser educats segons uns models normatius i desiguals en termes de gènere. Si pensem en els missatges sexistes d’algunes escoles probablement els podem considerar violència institucional masclista cap al conjunt de l’alumnat, tot i que de ben segur té implicacions desiguals per les noies, els nois, les persones amb vivència no normatives del gènere i la sexualitat, etc. Potser també el maltractament institucional al que ens veiem abocades moltes entitats que treballem en l’àmbit de la violència també s’hauria de considerar com una expressió de segon ordre.

Esperant que la lluita contra les VM no acabi sent un d’aquells llocs comuns buits de sentit que formalment s’aborda de manera impecable, però que a la pràctica es veu limitat per les dinàmiques del context institucional i cultural; ens animo a seguir treballant per la seva desarticulació i no perdre mai el sentit crític.

Edurne Jiménez Pérez.

 

Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

El petit repte de la setmana.
Parar la màquina i trobar l’estímul.
La mirada cap endins.

Multitasking. Passió.
Estrès. Motivació.
Precarietat. Escalfor.
Equilibris preuats.

Mimos, tensions i cures.
Contacte i comunicació (tota la que es pugui)
Facilitacions i auto-facilitacions.
Conciliacions, projectes i famílies escollides.
Baixes laborals per enamoraments i ruptures afectives (tant de bo).

Consciència dels privilegis
(en procés de ser-ho més, espero, desitjo)
Maltracte institucional *
(en lluita per patir-lo menys, desitjo, espero)

Impacte de les incerteses pandèmiques.
Estridència dels petits canvis quotidians.

Aliances potents i boniques.
Crush per compartir local.
Trobades “in-sòlites” **

Sosteniment econòmic i emocional. Emocional i econòmic.
Personal i polític. Polític i personal.

Aventuretes molt emocionants.
Draps bruts i misèries feministes.
Equilibrismes i peripècies a les entitats.

Agraïment i orgull col·lectiu.

Marta Sales Romero.

 

*

Fa menys de quinze dies les companyes d’Aadas llençaven un crit d‘emergència econòmica davant l’insuficient suport institucional que les ubica a la corda fluixa de la seva continuïtat. És lamentable i indignant que una entitat que des de fa trenta anys treballa per un servei essencial cobrint els buits dels serveis públics es trobi en aquests moments depenent d’un sistema de micromecenatge.
No fa ni un any les companyes de Tamaia prenien la difícil decisió d’abaixar la persiana del seu espai després de vint-i-nou anys posant-hi el cos. El seu comunicat, entre d’altres moltes coses deia: No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.

**
Ja fa dos anys iniciàvem amb algunes companyes d’altres entitats el projecte de materialitzar una xarxa de cooperatives feministes (La insòlita), encara avui en procés i construcció. Anem lentes perquè anem lluny 😉

Adolescents i gestió de la pandèmia

Adolescents i gestió de la pandèmia

A l’octubre vam poder tornar als instituts a fer tallers i connectar de nou amb les adolescents i les joves. Arran del confinament a l’inici dels tallers reservem un espai per compartir inquietuds, malestars i reflexions entorn de la pandèmia. Ja és prou hostil l’entorn, que procurem fer-les connectar amb el desig. Després de segrestar-se a casa, de privar-se de contacte social i de relegar-se a un cert aïllament, els desitjos ja no són que els hi toqui la loteria, viatjar a Dubai o conèixer el seu cantant preferit. Ara desitgen sortir amb les amigues, passejar pel carrer, trobar-se en un parc, anar a veure l’àvia, treure’s la mascareta i veure’s les cares, tocar-se… Es lamenten que l’estratègia de gestió de la Covid-19 les aïlla de les relacions i del contacte afectiu amb el seu entorn. Per això anhelen sortir, enyoren la pell, volen recuperar les seves vides més enllà de la pantalla. Quan anem als instituts, les trobem espantades i «apurades», sovint ofeses i enfadades. Se les apel·la a la culpabilització i a fer de policies de balcó. La consigna és: tanca’t a casa, renta’t les mans i empantalla’t. I elles es queixen d’aïllament i telecontrol. Noten ja els costos del confinament, les quarantenes i la distància social. Expressen un malestar emocional i social, que si ve no és nou, amb la pandèmia s’ha intensificat.

Quan els hi preguntem com porten aquest «mojón» de la pandèmia que ens ha tocat viure no em deixa de sorprendre el seu sentit de l’humor amb la semàntica del moment. Se’n riuen de tanta retòrica bèl·lica. “Vivim en temps de guerra penya! L’enemic és un virus invasor que ens ataca i nosaltres l’hem de combatre”. Quins efectes pot tenir aquest discurs bèl·lic? M’agrada la burla adolescent a tanta parauleta militar perquè m’alerta de les trampes de la metàfora militarista de la malaltia que rebutja tota forma de vulnerabilitat i m’avisa que tota aquesta conceptualització semàntica de la pandèmia deixa en suspès la pluralitat. Per vèncer el virus s’apel·la a la responsabilitat individual. Però va i resulta ser una guerra sense èpica i les consignes són: queda’t a casa, tele-estudia, posa’t mascareta i no et passis dels 2 metres de seguretat. Confinament, quarantenes i distància social. Ni esplais, ni esports, ni música. S’ha acabat sortir i trobar-se.

Circuits dels moviments, fragmentació horària, distribució de patis i espais i grups bombolla. Sigues responsable i evita tocar-te amb les amigues! I les adolescents, que són pura comunicació epidèrmica, doncs ara tot per zoom, jitsi o tele-trucada. Amb el confinament i les quarantenes, les seves cases s’han convertit en una mena de presó tova i hiperconnectada en el millor dels casos i els mòbils en els nous carcellers. Si ve el confinament no és nou, ho saben les dones i també les migrants dels centres de retenció, ara s’ha estès arreu.

Quins efectes tindrà en les joves la falta de materialitat en les relacions, en les trobades, en el grup d’amigues? Ara la comunicació ha de ser només visual i verbal. Sort que en saben un «rato» de pantalles! Quin esforç els hi demanem, a elles que són epidèrmiques, fer passar per un embut tan estret tot el fet comunicatiu i la interacció social. Elles saben bé que la distància física és distància social. Quanta enyorança expressen de la presencialitat i de materialitat del cos de l’altre quan, en els tallers, els hi donem la possibilitat de connectar-se amb del desig. No obliden la importància del cos present i el perceben com a espai de comunicació. Però el cos en la pandèmia no és un cos en comú ni un cos obert a l’alteritat. És un cos profilàctic i cos confinat. Com relacionar-se amb un cos que està tancat a casa i que es comunica a través de pantalles? El cos Covid-19 es pretén infranquejable: sense pell i amb guants, sense rostre i amb mascareta, sense contacte i amb distància, sense grup al carrer sinó confinat a casa. Però som fràgils i vulnerables. El nostre cos no és una fortalesa i sabem que acceptar la vulnerabilitat és imprescindible per crear interaccions justes i relacions saludables i lliures de violència.    

Se’ls diu insistentment a les joves i adolescents que només en sortirem victorioses si no abaixen la guàrdia i acaten un munt de mesures que ni estan clares, no s’entenen del tot i són sempre canviants. I apa, a combatre les actituds irresponsables i els comportaments socials contagiosos de les joves. El discurs militarista i de la responsabilitat individual estableix un nosaltres a protegir i un altres patogen. La frontera està en l’atribució de pràctiques d’irresponsabilitat. I les adolescents i les joves són assenyalades, una vegada més, com un factor de risc, com a agent perillós. La mateixa cançoneta de sempre: que si són descuidades, que si no es protegeixen, que no porten una vida social responsable… Vaja que no compleixen, de nou, amb els requisits del bon ciutadà. Qualsevol paraula (oci nocturn, sexualitat, xarxes socials, pantalles…) amb el complement «adolescència» indica perill. Si a la Covid-19 hi afegim «joves» ja tenim aquí els «súpercontagiadors».

Risc, perill, imprudència, irresponsabilitat… Una coctelera fatal que promociona els vells tòpics sobre les joves i renova la visió negativa i estereotipada de l’adolescència, ara amb aires de pandèmia. Qui agafa el virus ha de donar explicacions. Ja coneixem aquesta mirada estigmatitzant i aquesta pràctica persecutòria de la malaltia amb la SIDA. I sabem que aquests missatges no faciliten la presa de decisions, ni procuren la cura sinó que més aviat generen culpa i estigmatització. L’aparició d’un nou virus és una oportunitat per renovar els vells prejudicis. Si reviséssim la història de la lepra, la sífilis o la SIDA com a formes de control del cos i de les relacions, podríem pensar la Covid-19 com una intensificació i una extensió de noves i velles formes de gestió biopolítica. Se’ls demana a les joves un bon comportament per a combatre la pandèmia i la seva participació activa per aturar els conductes socials patògenes. I el control ja no és només vigilància. Són tecnologies molt més complexes, capaces de penetrar en cada jove. Queda’t a casa, fes de policia de balcó, selecciona amb qui passes el temps en funció del risc presumit… i tota una llista interminable de conductes irresponsables. Amb la pandèmia s’ha estès, normalitzat i legitimat tota una distopia plegada de tècniques de biovigilància i cibercontrol. COVID-1984: presa de temperatura, circuits de moviment, fragmentació del temps i segmentació de l’espai, tests de detecció individual del virus, traçabilitat en temps real dels moviments individuals a través d’aplicacions amb GPS i vigilància digital costant a través dels dispositius mòbils.

Cuida’t, cuida’m, cuidem-nos. I cuidar-nos és ara un gest de retirada i de tancament. Però com podem cuidar-nos si ens aïllem? No ens oblidem que l’aposta pel col·lectiu i el suport mutu ens protegeix de l’aïllament. Quina esperança veure les resistències de les adolescents a normalitzar unes mesures que empobreixen la seva experiència vital. Saben que la vida i la llibertat implica sovint gestió del risc. Contagiem-nos del seu pensament crític per comunicar afectes, polititzar malestars, teixir xarxa comunitària, repensar des del col·lectiu i generar noves formes de contacte, de proximitat i de calidesa humana. Les cures són transformació política, són suport mutu, són comunitat.

Martí Galofré Garreta.

 

A tú que t’ha fet?

A tú que t’ha fet?

Des de fa poc s’està forjant a Catalunya un nou moviment amb capacitat d’omplir-nos el cor d’orgull i de vergonya a parts iguals. “A tu què t’ha fet?”. De moment 4 instituts, esperem que la cosa continuï. Sabeu què és? Doncs ni més ni menys que noies joves, alumnes i exalumnes d’aquests instituts que per fi han trobat la manera de fer visible el que és un secret a veus dins la nostra comunitat educativa: Hi ha professors que agredeixen sexualment a les seves alumnes.

I estem parlant de casos enquistats, que se saben des de fa anys, que es transmet de generació en generació: “Ves en compte que el profe de mates, és un mirón”, “Oh vaja, ens ha tocat el de gimnàstica que té les mans molt llargues”, “Aquest és el profe que incita als nois a riure de nosaltres i mirar-nos el cul”, i la llista segueix sense parar i pujant de nivell. En el millor dels casos les noies van preparades per posar-se un pes més del patriarcat a l’esquena, en el pitjor, una ferida més que quedarà gravada en el cos. I no és que les noies no ho diguin, elles fa anys que ho assenyalen, que ho identifiquen, que demanen ajuda i veuen, imponents, com una comunitat educativa que de tanta vergonya que té, aparta la mirada i esdevé còmplice. Fins quan actuarem així? Nosaltres fa anys que tenim uns “casos” en el punt de mira. I ni amb el suport de la tècnica del municipi, que no pot fer res perquè són competències d’Ensenyament, ni anant a parlar amb directors i directores, aconseguim res. El màxim que vam aconseguir és que un professor agressor (aquest encara no ha estat denunciat, som-hi noies que vosaltres podeu!) el canviessin d’un institut a l’altre. Al poble n’hi ha dos. Les noies, el primer dia, ens van comentar amb resignació: “Ens han enviat el professor abusador”.

Llavors arriba la màgia. Les noies s’organitzen i més que trencar el silenci, el rebenten. Han creat uns perfils a Instagram per denunciar les agressions a què estan o han estat sotmeses (per veure el nivell d’humiliació del que parlem, doneu un cop d’ull al seu compte). I corre com la pólvora, es fa viral, es multiplica. Ja no és un institut, ja en són quatre, i si la cosa segueix així, sortiran més vergonyes a la llum. Així que si teniu un professor agressor a la vostra sala de profes, ja sabeu, assenyaleu-lo abans no arribi l’imparable moviment. Moviment emparat en un Mee too, o en les seves ídoles que canten “Cap agressió sense resposta” a ritme de trap, mentre nosaltres, adultes, ens portem les mans al cap i les titllem de patriarcals per ensenyar el cul. No ens hem adonat encara que patriarcal és la mirada que censura la vestimenta i no pas el cos que la porta?? Però la cosa ve forta i va de debò. Què menys que estar a l’alçada de tanta dignitat?

 

Les respostes de moment han estat diverses. Les noies de Castellar, les primeres a denunciar públicament, diuen haver rebut molt de suport, tant psicològic com legal (sí, legal, la cosa no quedarà només en vergonyes). A nosaltres en alguns municipis ens han demanat tallers per a joves i és aquí on volem fer la crida, la necessitat de canviar la mirada: Tècniques i tècnics de joventut, igualtat, educadors i educadores, professorat i altres referents de la gent jove, si us plau, hem de formar-nos nosaltres com a persones adultes! Hem de formar un claustre que si sabia el que passava o bé girava la cara, o bé no creia, o bé no sabia què fer. Que si no sabia, és un claustre que no té capacitat d’identificar les violències sexuals que pateixen les seves joves i de les quals en són responsables en última instància. Estem aquí i us podem ajudar. La vergonya no és reconèixer que no se sap què fer, la vergonya és saber què passa i no fer res.

Miriam Aleman Calatayud.

 

 

 

 

 

De resistències i aliances

De resistències i aliances

Tot i les incerteses que encara avui ens assalten, aquest curs escolar ha començat i amb ell els tallers que fem arreu del territori. Tallers que, com sabeu, tracten qüestions com la prevenció de les violències masclistes, la diversitat sexual i de gènere o la sexualitat. Vull centrar-me ara en algun dels perfils que ens trobem quan entrem en una aula, no tant en els continguts ni els objectius que perseguim amb la realització de la nostra feina sinó en alguna de les qüestions que fa que aquests continguts i objectius es desenvolupin d’una manera o d’una altra. M’estic referint als que podem anomenar els resistents, un perfil molt concret de joves que per una qüestió o altra es mostren absolutament impermeables davant de gran part d’allò que els hi proposem treballar i reflexionar i que, en darrera instància, representen un dels principals agents de reproducció d’un masclisme renovat, amb certes actituds i formes comprensives, fins i tot amables.

De tant fer tallers i de tant entrenar la primera percepció solem identificar ràpidament si entre els que demanem que s’asseguin en semicercle habita algun d’aquests perfils. Com que, de primeres, té bastant de posicionament en l’espai, d’alguna petita expressió corporal, d’alguna mirada, la mascareta que totes hem de portar no ha afectat gaire una habilitat que, d’altra banda, podríem anomenar (pre)judici. S’ha de dir, però, que són bastant més fàcils d’identificar quan allò del posicionament en l’espai (on i com es col·loquen al semicercle, de quina manera s’asseuen, com ens miren) es combina amb el primer moment que prenen la paraula. De vegades és ja a la presentació quan ens deixen clar el seu posicionament davant una activitat que no només consideren innecessària per repetitiva (se senten cansats d’una mateixa matraca que no volen sentir com a pròpia i lligada a la seva quotidianitat) sinó contraproduent per associar-la a un discurs que creuen hegemònic, del poder, instal·lat ni més ni menys que en el govern de l’estat. I aquí és quan la legitimitat de les seves resistències sembla guanyar solidesa i adeptes, en tant que enfrontament al poder des d’una teòrica subversió d’aquest en la mateixa proporció que s’aferma la nostra incomoditat per trobar-nos col·locades allà on no hi som.

El qüestionament, però no prové tant de la seva experiència, o de l’experiència de les seves companyes quan poden trobar l’espai i el moment per a dir la seva, sinó d’argumentaris que tant poden provenir de forocoches com del repertori de les anomenades noves masculinitats. Aquí és quan ens tornem a adonar d’allò de la construcció del gènere i les seves normes, d’allò de l’adaptació i la transformació de certes actituds o discursos per a la cimentació d’un patriarcat que, això tampoc ho podem obviar, sembla fer aigües davant d’un perfil absolutament contrari que també ens trobem a vegades les aules. Aquí és quan apareixen amb força les aliades, aquelles joves que sí que senten la matraca com a pròpia perquè la repetició s’encarna dia a dia en les seves vides, les que sí que parlen des de l’experiència, les que, òbviament, són absolutament conscients que allò que venim a plantejar no és, en absolut, un reforç del discurs hegemònic. 

Si són ells els que ens obliguen a qüestionar-nos constantment el com i el quan, són elles les que ens expliquen el per què, les que ens permeten seguir endavant amb una confiança renovada en  la nostra feina. Elles, les que nosaltres sentim com aliades són les que dia a dia, en el seu institut i a tot arreu on hi són presents, planten cara, diuen prou, s’autoorganitzen i s’apoderen. I és precisament per això, per elles i amb elles, que dia rere dia, taller rere taller, reafirmem la nostra determinació en la capacitat subversiva i transformadora d’una educació feminista, integral, transversal i comunitària, a partir d’una perspectiva no només de gènere sinó també interseccional. Una educació que, d’altra banda, no pot penjar només de les intervencions que puguem fer des d’entitats com la nostra, moltes vegades limitades al taller bolet, sinó que ha de ser la guia i la base per acompanyar els diversos processos de creixement i aprenentatge, una de les eines més potents per a la transformació social a què aspirem, per a la desarticulació i desarmament d’allò de les resistències.

Iván Bordetas Jiménez

 

 

 

 

Síndrome de la Impostora

Síndrome de la Impostora

Hoy iba a escribir sobre otro tema, quería hablar sobre el hecho de abandonar la heterosexualidad y ser/devenir lesbiana, sobre los privilegios que se dejan atrás, sobre la libertad y seguridad que se encuentra al dejar de querer complacer a los hombres. Sobre qué significa ocupar el lugar de las oprimidas, y sentirse, al mismo tiempo, más satisfecha que nunca. Pero no lo haré, hablaré de otra cosa, porque no me sentía preparada para abordar un tema como este, alrededor del cual giran algunos debates dentro del feminismo y lesbianismo en los que ya hablan las expertas, las que saben, las que sí tienen algo que aportar. Lo reconozco, me ha invadido la inseguridad y por eso hablaré del Síndrome de la Impostora.

El miedo a que se descubra nuestra incapacidad. Miedo a equivocarnos. Miedo a estar sobrevaloradas y creer, en el fondo, que no lo merecemos. Ese bloqueo que nos hace sentir que no podremos llevar a cabo correctamente nuestras tareas, que vamos a equivocarnos, o que lo que hacemos/decimos no vale la pena. La creencia de que siempre habrá alguien que lo haría mejor que nosotras, lo diría mejor, lo escribiría mejor.

Las psicólogas Pauline Clance y Suzanne Imes acuñaron este término en 1978 al identificar estos pensamientos en ellas mismas y tras realizar diversas investigaciones y encontrar de forma repetida este tipo de sentimientos en distintas personas. Se habla de este síndrome en femenino porque los estudios confirman que, efectivamente, afecta más a las mujeres o personas que forman parte de las mal llamadas minorías.

Clance e Imes escribían “A pesar de contar con logros académicos y profesionales extraordinarios, las mujeres que sufren el síndrome de la impostora están convencidas de que en realidad no son inteligentes y de que han engañado a quienes creen que sí lo son. (…) (Creen que) su éxito ha sido cuestión de suerte y que (….) salvo que realicen un trabajo hercúleo (…) no podrán mantener el engaño” [1] y serán descubiertas.

 

 

El reconocimiento de lxs demás, los cumplidos, las tareas bien hechas anteriormente, los estudios, las lecturas, nuestras experiencias, conversaciones, todo eso pierde valor frente al temor a ser descubiertas.

Pero esto no es un hecho individual de una o dos, ni genuino de las mujeres, es una consecuencia más de crecer y ser socializadas en el patriarcado. Se trata de una forma más de violencia simbólica que el sistema patriarcal ejerce sobre nosotras. A las mujeres (y también a quien no sea un hombre blanco cis heterosexual) se nos ningunea, banaliza, ridiculiza, o incluso insulta, desprecia, encasilla, etc.

¿Cuántas veces en reuniones, asambleas o incluso con amigos nos han interrumpido para seguir diciendo exactamente lo que nosotras estábamos diciendo? ¿O por el contrario han hecho como si no escucharan lo que acabamos de decir? ¿Cuántas veces al ir al mecánico con un amigo se han dirigido a él a pesar de ser nuestro coche? ¿Cuántas veces hemos dicho eso de “explícalo tú que lo entiendes mejor?” ¿Cuántas veces hemos visto conferencias en los que los ponentes son en su totalidad hombres? Todo esto no es gratuito.

Porque incluso aunque nos consideremos a nosotras mismas como personas inteligentes, esto no bastará. Ya que entre la necesidad de demostrar que valemos y todos los impedimentos para desarrollar nuestras habilidades en igualdad de condiciones, sabemos que creer que somos inteligentes no nos bastará.

 

 

Para reapropiarnos de la seguridad en nuestras capacidades que nos han sido desposeídas nos toca ponernos al frente, nos toca agenciarnos de nuestras acciones. Necesitamos que este sea un proceso colectivo (como en casi todo), en el que nos validemos entre nosotras, que podamos hablar y compartir con otrxs esta inseguridad para ir tomando conciencia de que no se trata de algo que esté mal en nosotras Asumir que debemos poder equivocarnos, o al menos, que se aprende haciendo, exponiéndonos. No es fácil esto del manido empoderamiento, suena muy bien, pero es un proceso arduo e irregular (que tiene sus recompensas), pero nos toca seguir peleando, seguir conquistando espacios (y actitudes) que nos han sido negados.

A mí me acompaña el feminismo en esto, por un lado porque me ayuda a identificar muchas de las cosas que me suceden, como esto de que hablo hoy, para poder contextualizarlas, y por otro porque posibilita un lugar con mis compañeras en el que hablar, compartir, identificarse e impulsarse.

Así pues, dicho todo esto, me comprometo, en un acto casi político, a plantarle cara a este patriarcado que me quiere callada, empequeñecida y dócil y escribir en algún otro post sobre lo que significa abandonar la heterosexualidad y habitar el lesbianismo.

 

Laia Sanz Bastons.

 

 

[1]  P. R. Clance and S. Imes, “The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention,” Psychother. Theory, Res. Pract., vol. 15, no. 3, pp. 1–8, 1978. https://www.paulineroseclance.com/pdf/ip_high_achieving_women.pdf