Ambivalències i alertes front la nova llei de violència

Ambivalències i alertes front la nova llei de violència

El passat 13 de febrer va entrar en vigor la llei 17/2020 amb l’objectiu d’ampliar el camp d’acció de la llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista (VM), just abans d’unes eleccions que han comportat (tal com es preveia) l’entrada al Parlament de partits amb programes obertament masclistes i lgbtfòbics.

Fa uns dies vaig assistir a la presentació institucional d’aquesta nova llei i no us enganyaré, em va deixar una sensació agredolça al cos, el nas arrugat i més preguntes que respostes. Diuen que Déu escanya però no ofega, així que he decidit compartir l’ambivalència generada en el post que m’ha tocat escriure per aquest pandèmic mes de març.

Per una banda, la norma aporta feliçment algunes novetats que responen a demandes dels moviments feministes. Incorpora l’ampliació dels tipus i àmbits de la VM (inclòs l’institucional, l’educatiu i el digital), el reconeixement explícit de les dones transgènere i la “diligència deguda” dels òrgans i personal públics. Així mateix, inclou l’educació afectiu-sexual a totes les etapes educatives obligatòries i el deure de garantir la formació amb perspectiva de gènere no només del professorat de totes les etapes sinó del conjunt de la comunitat educativa.

Per altra banda, quan entrem al detall del text i el seu context, afloren algunes inconsistències conceptuals-interpretatives i al mateix temps, esdevé inevitable preguntar-se qui i com s’implementarà el volum ingent d’actuacions previstes. Us compartiré algunes reflexions al voltant d’aquestes limitacions sense ànim de ser exhaustiva i lluny de voler fer una anàlisi jurídica especialitzada.

Aquesta llei, com a primera consideració, posa de manifest la necessitat de revisar col·lectivament la interpretació i definició del la pròpia violència. Des de l’administració pública i alguns feminismes s’ha tendit a definir la VM en base a un subjecte únic que la pateix : les dones. Aquest marc ha gaudit de gran utilitat política i ha estat del tot necessari per visualitzar les desigualtats de gènere, els abusos i les agressions que pateixen les dones, però té limitacions alhora d’abastar totes les violències que provoca el sistema heteropatriarcal i que afecten altres subjectes com nens, mariques i homes trans.

El nou text legal introdueix justament aquesta tensió. Per una banda defineix la VM com aquella que pateixen les dones i, per l’altra, simultàniament reconeix que els fills de les dones també són víctimes i que l’entorn també pot rebre. El reconeixement de la violència “de segon ordre” dirigida cap a homes i dones que donen suport a les dones en situació de VM (per exemple: insults cap a l’advocat o el germà) és una bona contribució d’aquesta llei. Ara bé, sense dubte que la definició clàssica del fenomen es veu desbordada i s’evidencia que és un marc sinecdòtic perquè es designa la part, pel tot. Per tant es genera una inconsistència conceptual/interpretativa que caldria considerar.

Com a segona reflexió voldria revisar l’eix formatiu i preventiu inclòs en la llei 17/2020, doncs és l’àmbit d’abordatge que millor conec. Celebro que la nova norma consideri la inclusió de l’educació afectiusexual a totes les etapes educatives, que les universitats hagin d’incorporar continguts en matèria de violència i metodologies no sexistes, la formació del professorat i tota la comunitat educativa amb perspectiva de gènere, i la formació contínua dels equips professionals que intervenen en violència (inclosa la prevenció).

Ho celebro i em pregunto, al mateix temps, si es té consciència del què significa i si hi ha previsió de desenvolupar un pla estratègic curós que permeti portar a la pràctica de manera favorable tot això; o si pel contrari, seguim només en el terreny de les bones intencions i la correcció política. Sense cap mena de dubte, aquest text legal incorpora continguts que requereixen d’un elevat compromís, rigorositat i d’un volum ingent de recursos. Em demano qui portarà a la pràctica totes aquestes formacions especialitzades i no puc deixar de pensar que les entitats feministes catalanes que treballen en l’abordatge de les VM i tenen un coneixement de camp molt especialitzat haurien de tenir un paper en aquestes accions. Però coneixent de prop la millorable gestió que fa l’administració pública de les polítiques preventives i la inèrcia a collar les entitats amb procediments, pressupostos i calendaris ridículs (podríem parlar també de violència institucional en aquest cas?) aquest panorama em resulta preocupant.

Tanmateix a partir d’ara s’ha de formar de manera contínua totes aquelles professionals que realitzen prevenció (i atenció, recuperació, etc.), és a dir, com a mínim, tot el personal dels camps de la salut, educatiu, comunitari, urbanístic i de la comunicació. Formar a tothom que fa prevenció vol dir formar aquelles que intervenen d’una manera o altra a les causes de les VM i això és un volum enorme de persones. Això suposa disposar d’un gran volum de recursos no només econòmics, sinó logístics i pedagògics.

En relació amb aquesta segona reflexió permeteu-me un parell d’apunts. Per una banda, val a dir que de res serviria que es formés tot aquest personal (en cas que això fos factible) si la qualitat de les formacions i les metodologies emprades no fossin transformadores. Recordem que la formació no és una pràctica auto-evident. Per tant, em pregunto qui té el coneixement expert per vetllar per la qualitat de l’enfocament, quines competències es requerirà a les formadores i d’on sortiran els recursos econòmics per sostenir tal inversió. Per altra banda, així entre nosaltres, haig de confessar que em preocupa els possibles efectes perversos de mesures “obligatòries” que impliquen la formació. No m’agradaria que el professorat i les professionals acabessin rebutjant el tema de la coeducació i la prevenció de la violència a causa de que sigui presentat com una obligació deslligada dels seus contextos i necessitats. Però sobretot no veig l’èxit de les mesures formatives si no van acompanyades de millores de les condicions laborals de les professionals instruïdes. Per posar un exemple, imagino el conjunt de professorat associat de les universitats catalanes -que no és poc i es troba en una situació d’absoluta precarietat- havent de refer programacions, ampliant continguts i rebent formacions en hores no laborals i, sincerament, no és aquest el tipus de política pública que somnio.

En definitiva, voldria compartir que la falta de concreció de les fites altament generoses que planteja aquesta llei em genera una sensació ambivalent que amaga la confirmació de què encara queda molt perquè l’abordatge radical de la VM (que transforma el problema d’arrel) deixi de ser una qüestió accessòria a l’atenció de les dones i a la via punitiva. Em pregunto fins a quin punt és útil que la llei es vesteixi amb propostes tan innovadores quan les dinàmiques, procediments i estructures de l’administració pública continuen tenint una lògica punitiva, sinecdòtica i precaritzant. Correm el risc de que es generi la sensació de que ja tenim el problema resolt, quan en realitat acabem d’arremangar-nos.

En aquest sentit i per acabar, fora bo revisar el marc interpretatiu “de violència masclista = violències per a les dones” i, ja que ens hi posem, perquè no afrontar els reptes que comporta la seva obertura per no perdre de vista les causes socio-culturals i estructurals del fenomen ubicades en la jerarquització dels gèneres i la dominació masculina. No està de més preguntar-se, per posar un parell d’exemples, si i/o en quins casos la violència obstètrica (i altres tipus de violència) cap als homes trans també pot ser considerada masclista o si els infants, sigui quin sigui el seu gènere, són objecte de violència simbòlica en l’àmbit educatiu i familiar al ser educats segons uns models normatius i desiguals en termes de gènere. Si pensem en els missatges sexistes d’algunes escoles probablement els podem considerar violència institucional masclista cap al conjunt de l’alumnat, tot i que de ben segur té implicacions desiguals per les noies, els nois, les persones amb vivència no normatives del gènere i la sexualitat, etc. Potser també el maltractament institucional al que ens veiem abocades moltes entitats que treballem en l’àmbit de la violència també s’hauria de considerar com una expressió de segon ordre.

Esperant que la lluita contra les VM no acabi sent un d’aquells llocs comuns buits de sentit que formalment s’aborda de manera impecable, però que a la pràctica es veu limitat per les dinàmiques del context institucional i cultural; ens animo a seguir treballant per la seva desarticulació i no perdre mai el sentit crític.

Edurne Jiménez Pérez.

 

Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

El petit repte de la setmana.
Parar la màquina i trobar l’estímul.
La mirada cap endins.

Multitasking. Passió.
Estrès. Motivació.
Precarietat. Escalfor.
Equilibris preuats.

Mimos, tensions i cures.
Contacte i comunicació (tota la que es pugui)
Facilitacions i auto-facilitacions.
Conciliacions, projectes i famílies escollides.
Baixes laborals per enamoraments i ruptures afectives (tant de bo).

Consciència dels privilegis
(en procés de ser-ho més, espero, desitjo)
Maltracte institucional *
(en lluita per patir-lo menys, desitjo, espero)

Impacte de les incerteses pandèmiques.
Estridència dels petits canvis quotidians.

Aliances potents i boniques.
Crush per compartir local.
Trobades “in-sòlites” **

Sosteniment econòmic i emocional. Emocional i econòmic.
Personal i polític. Polític i personal.

Aventuretes molt emocionants.
Draps bruts i misèries feministes.
Equilibrismes i peripècies a les entitats.

Agraïment i orgull col·lectiu.

Marta Sales Romero.

 

*

Fa menys de quinze dies les companyes d’Aadas llençaven un crit d‘emergència econòmica davant l’insuficient suport institucional que les ubica a la corda fluixa de la seva continuïtat. És lamentable i indignant que una entitat que des de fa trenta anys treballa per un servei essencial cobrint els buits dels serveis públics es trobi en aquests moments depenent d’un sistema de micromecenatge.
No fa ni un any les companyes de Tamaia prenien la difícil decisió d’abaixar la persiana del seu espai després de vint-i-nou anys posant-hi el cos. El seu comunicat, entre d’altres moltes coses deia: No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.

**
Ja fa dos anys iniciàvem amb algunes companyes d’altres entitats el projecte de materialitzar una xarxa de cooperatives feministes (La insòlita), encara avui en procés i construcció. Anem lentes perquè anem lluny 😉