Escac i mat. El pin parental.

Escac i mat. El pin parental.

Avui toca posicionar-se davant el nou atac a les llibertats i als drets que suposa l’anomenat PIN PARENTAL. I fa una mandra infinita haver de seguir el joc a la dreta feixista (perdoneu-me la tautologia, però en aquests temps de neo llengües, cal recordar qui és qui per evitar-nos sorpreses desagradables en el futur). Jo no volia fer un post sobre això, jo volia fer un post sobre les campanyes de prevenció de violència sexual adreçades a joves. Però el deixo per més endavant, les entitats educatives tenim la responsabilitat de respondre quan se’ns ataca.

Si alguna cosa saben fer aquest tipus de partits és crispar l’ambient, retorçar discursos, tocar sentiments complexos i jugar amb la por. I ho fan carregats de fal·làcies, demagògia i joc brut. A més aconsegueixen posar-nos en un escac difícil d’eludir: No respondre a les seves barbaritats no sembla una opció però el sol fet de parlar-ne, encara que sigui per defensar drets o visibilitzar el grau d’incoherència, els dóna més importància i protagonisme del que cabria desitjar.

Per tant anem a intentar aportar al debat de forma saludable i constructiva i a ajudar a crear consciència crítica, que és el nostre terreny. Per començar em preocupa especialment el fals debat. La pregunta no hauria de ser Pin parental: a favor o en contra?, és precisament aquesta pregunta la que resulta fal·laç, la que despolititza la qüestió, la que situa el tema en un marc d’opinió, en una qüestió de preferència a l’hora d’educar. No és que estem decidint el color de les parets de l’institut, és que estem decidint prevenir les violències masclistes i la lgtbifòbia o perpetuar-les, i no només als instituts sinó a la societat sencera. Pin parental si, pin parental no és un fals debat que obre la porta a la possibilitat d’anomenar educació a la discriminació. Permetre l’assetjament lgtbifòbic a l’escola, reforçar el masclisme i perpetuar desigualtats no és educació, és violència. No són valors d’uns pares i mares que cal respectar i defensar, són valors perpetuadors d’una societat desigual. I les persones que els promouen siguin joves o adultes, necessiten formació. La discriminació no es tria, s’erradica.

Per tant no, no és aquest el debat. El debat és de qui és responsabilitat defensar l’escola pública, diversa, inclusiva, que treballa per combatre les discriminacions. El debat és quina és la responsabilitat de la comunitat educativa enfront dels atacs externs i enfront de les desigualtats socials. Quines garanties tenim que els drets aconseguits no es perdin? Quins mecanismes tenim per no perdre’ns en debats estèrils que desvien l’atenció del problema? Tenim ni tan sols cultura del debat?

Jo crec fermament que l’única fórmula per combatre tanta demagògia és el poder de la informació. Crec que tenim una comunitat educativa forta i valenta, però no invencible. I la nostra millor arma serà la informació. Us convido molt que conegueu el problema, que mireu les dades de violència masclista, les dades d’assetjament lgtbifòbic. Però sobretot us convido que conegueu el treball que fem les entitats. Ara més que mai entreu a les aules, coneixeu-nos, pregunteu-nos com han anat els tallers, demaneu xerrades de sexualitat, de diversitat sexual, de violència masclista… per al professorat, per a les AFA’s. Observeu que bé ho passen els i les joves als tallers, com canvien actituds, com es remouen quan parlen de violència, com els agrada debatre, que els preguntem, que els fem riure i els fem pensar. Que els donem eines per a la vida. Veniu a veure en primera persona allò que mai s’ha de perdre. I aquest serà l’autèntic escac i mat.

Miriam Aleman Calatayud.

 

 

LA TENDRESA DEL FEMINISME

LA TENDRESA DEL FEMINISME

Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona?
 Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.

L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»

Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:

– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»

– «Em passeu la sal si us plau?»

– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»

Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?

Perdo el món de vista.

Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…

Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?

Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.

En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…

Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.

Alba Moreno

 

 

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.

No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.

Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.

Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?

Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.

 

Edurne Jiménez

 

 

Foto: Frente Fotográfico

JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa  a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.

No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.

Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».

I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.

Martí Galofre.