Sexualitat cuita a foc lent…

Sexualitat cuita a foc lent…

Últimament hi ha molta preocupació amb el tema de la pornografia i els joves, perquè és molt fàcil accedir-hi i perquè se’n consumeix molta. Algunes estem força convençudes que si la sexualitat no seguís sent un tema tabú (del que no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des del risc i el perill) i hi hagués una educació afectiva i sexual basada en el plaer de totes, els respecte, la confiança i la comunicació, la pornografia mainstream deixaria de ser una font de preocupació. Perquè hi hauria més confiança en el criteri propi de la gent i podríem realment plantejar-nos què pensem sobre el model de porno majoritari que hi ha actualment al mercat. Podríem dir que si tinguéssim resolt el tema de la preocupació, la lluita en relació amb el porno aniria per una altra banda.
Ara per ara però, a mi (i segurament no soc a l’única) se’m plantegen dilemes perquè no considero que estigui en contra del porno però sí que és veritat que quan et poses a buscar t’enfades, et preocupes, t’indignes i la ràbia se t’emporta! Molta de la pornografia que trobem ajunta dos conceptes que haurien de ser com aigua i oli, la sexualitat i la violència sexual, i reforça la idea que la violència és sexy; associa el plaer dels nois amb la dominació.

Davant aquest panorama, les que ens dediquem a l’educació afectiva i sexual comencem a trencar-nos el cap i a filosofar sobre el porno mainstream… aquí algunes de les reflexions:

El porno és un producte de consum capitalista que, en certa manera, pot contribuir a reforçar la idea que la masturbació és una pràctica de segona. Quan compartim sexualitat amb una altra persona, per molt que no hi tinguem un gran vincle, hi dediquem més temps, cura, atenció… que quan la practiquem soles, que anem a lo ràpid i productiu, sovint a través d’un consum de porno que busca deixar el client satisfet en poc temps.

Podríem fer un símil amb el consum de menjar ràpid: fas cua, et serveixen, menges i ja estàs satisfeta, en molt poc temps. Obres la pantalla, busques un vídeo, et masturbes i, ràpidament, ja ets un client satisfet.
Com a contraproposta (no excloent de veure porno ni de la masturbació express) podríem revaloritzar la sexualitat amb nosaltres mateixes fent un símil amb el menjar cuit a foc lent, fet a casa, per nosaltres mateixes i per a nosaltres mateixes, alimentant l’amor propi i l’autocura com quan compartim sexualitat amb altres persones, posant en joc altres elements com la creativitat, la màgia, el misteri i el flow, que sovint el ritme actual que portem, sigui amb porno o sense, ens fa oblidar aquesta possibilitat.

La sexualitat absorbida pel sistema neoliberal de la rapidesa i la productivitat, igual que la resta de les esferes de la nostra vida, té un impacte en l’imaginari col·lectiu sexual.
Tot i que el porno no s’assembli a la sexualitat real que tenim les persones, sí que té uns efectes en l’imaginari, sí que crea tendència, d’alguna manera.
D’una banda, les empreses busquen representar allò que agrada els clients i de l’altra, també busquen que allò que volen representar agradi els clients.
Igual que la indústria del cine ha influenciat en la manera que tenim les persones de petonejar-nos, en algun punt segurament el porno també influeix en la manera que tenim les persones de relacionar-nos sexualment.
És això dolent? D’entrada no té perquè, però no acaba de sonar del tot bé i no està de més pensar-hi i ser-ne conscients, perquè potser ens pot aportar reflexions interessants.
Al final el que acaben aconseguint les empreses en el seu procés d’enriquiment és crear modes, homogeneïtzant així els gustos de la població, ja sigui en moda tèxtil, porno o el que sigui. Contribuint així a l’empobriment de la diversitat de possibilitats.

Si penso en quines etiquetes li posaria al porno majoritari em surt això: representació // ficció // irreal // ciència ficció // tot i que no hi hagi la intenció de promoure valors representa uns valors // masclista // falocèntric // coitocèntric // centrat en el plaer i l’orgasme de l’home // no hi ha comunicació // violent (no hi ha negociació de les pràctiques de dominació) // que n’hi hagi de molts tipus no vol dir que sigui divers ni inclusiu // racista // estereotips de gènere a tope // rols molt marcats // cossos normatius i irreals

Algunes idees més que em ronden pel cap…

D’una banda, és difícil plasmar en el porno la connexió que s’estableix entre les persones quan comparteixen intimitat, però de l’altra, el porno és un estímul visual potent que pot arribar a excitar-nos més que la realitat.

El porno és ciència-ficció, però així com amb el Superman veiem súper clar que no podem volar, amb el porno a vegades no està tan clar i menys quan no tenim gaire experiència, com pot ser el cas dels joves.

Hi ha moltes noies que senten culpa quan s’exciten amb porno, potser perquè senten que menysprea les dones i perquè se senten incòmodes amb el que veuen i no els sembla «moralment» bé. El terreny de les fantasies més enllà de la culpa.

És difícil incidir en la percepció que tenen els joves del porno perquè els aporta una gratificació corporal ràpida. És difícil que els nostres discursos «d’obrir la ment, ampliar imaginaris, etc.» els convencin quan saben que el porno físicament els funciona (és com el glutamat dels snacks de bossa).

I després d’aquesta bateria d’idees, aquí us deixo amb tot això, amb la intenció de seguir parlant-ne en un altre post, ara ja sí, enfocada en com abordem el tema de la pornografia a secundària 😉

Sílvia Merino i Navalón.

A tú que t’ha fet?

A tú que t’ha fet?

Des de fa poc s’està forjant a Catalunya un nou moviment amb capacitat d’omplir-nos el cor d’orgull i de vergonya a parts iguals. “A tu què t’ha fet?”. De moment 4 instituts, esperem que la cosa continuï. Sabeu què és? Doncs ni més ni menys que noies joves, alumnes i exalumnes d’aquests instituts que per fi han trobat la manera de fer visible el que és un secret a veus dins la nostra comunitat educativa: Hi ha professors que agredeixen sexualment a les seves alumnes.

I estem parlant de casos enquistats, que se saben des de fa anys, que es transmet de generació en generació: “Ves en compte que el profe de mates, és un mirón”, “Oh vaja, ens ha tocat el de gimnàstica que té les mans molt llargues”, “Aquest és el profe que incita als nois a riure de nosaltres i mirar-nos el cul”, i la llista segueix sense parar i pujant de nivell. En el millor dels casos les noies van preparades per posar-se un pes més del patriarcat a l’esquena, en el pitjor, una ferida més que quedarà gravada en el cos. I no és que les noies no ho diguin, elles fa anys que ho assenyalen, que ho identifiquen, que demanen ajuda i veuen, imponents, com una comunitat educativa que de tanta vergonya que té, aparta la mirada i esdevé còmplice. Fins quan actuarem així? Nosaltres fa anys que tenim uns “casos” en el punt de mira. I ni amb el suport de la tècnica del municipi, que no pot fer res perquè són competències d’Ensenyament, ni anant a parlar amb directors i directores, aconseguim res. El màxim que vam aconseguir és que un professor agressor (aquest encara no ha estat denunciat, som-hi noies que vosaltres podeu!) el canviessin d’un institut a l’altre. Al poble n’hi ha dos. Les noies, el primer dia, ens van comentar amb resignació: “Ens han enviat el professor abusador”.

Llavors arriba la màgia. Les noies s’organitzen i més que trencar el silenci, el rebenten. Han creat uns perfils a Instagram per denunciar les agressions a què estan o han estat sotmeses (per veure el nivell d’humiliació del que parlem, doneu un cop d’ull al seu compte). I corre com la pólvora, es fa viral, es multiplica. Ja no és un institut, ja en són quatre, i si la cosa segueix així, sortiran més vergonyes a la llum. Així que si teniu un professor agressor a la vostra sala de profes, ja sabeu, assenyaleu-lo abans no arribi l’imparable moviment. Moviment emparat en un Mee too, o en les seves ídoles que canten “Cap agressió sense resposta” a ritme de trap, mentre nosaltres, adultes, ens portem les mans al cap i les titllem de patriarcals per ensenyar el cul. No ens hem adonat encara que patriarcal és la mirada que censura la vestimenta i no pas el cos que la porta?? Però la cosa ve forta i va de debò. Què menys que estar a l’alçada de tanta dignitat?

 

Les respostes de moment han estat diverses. Les noies de Castellar, les primeres a denunciar públicament, diuen haver rebut molt de suport, tant psicològic com legal (sí, legal, la cosa no quedarà només en vergonyes). A nosaltres en alguns municipis ens han demanat tallers per a joves i és aquí on volem fer la crida, la necessitat de canviar la mirada: Tècniques i tècnics de joventut, igualtat, educadors i educadores, professorat i altres referents de la gent jove, si us plau, hem de formar-nos nosaltres com a persones adultes! Hem de formar un claustre que si sabia el que passava o bé girava la cara, o bé no creia, o bé no sabia què fer. Que si no sabia, és un claustre que no té capacitat d’identificar les violències sexuals que pateixen les seves joves i de les quals en són responsables en última instància. Estem aquí i us podem ajudar. La vergonya no és reconèixer que no se sap què fer, la vergonya és saber què passa i no fer res.

Miriam Aleman Calatayud.

 

 

 

 

 

La nit és nostra

La nit és nostra

“Barcelona, 8 de març…”

Corria 2011 cuando… jajaj me encanta ponerme abuela cebolleta a mi pronta edad… o igual ya no tan pronta!

Bueno total, que d’aquí dos dies torna a ser 8 de març i aquest any són les X Jornades d’Acció Feminista i Autònoma Se Va A Armar La Gorda per a Dones, Bolleres i Trans, que què és això?? Doncs unes jornades fetes amb molt de carinyo i moltes ganes que es van començar a fer al voltant del 8 de març l’any 2011, amb la idea que el 8 de març no només fos una manifestació el mateix dia pel centre de la ciutat o un article de màxim deu línies en un diari, sinó que fossin unes jornades de varis dies, descentralitzades, amb accions de diferents tipus… On poder gaudir de la reivindicació, fer-ho cadascuna a la seva manera i trastocar una mica l’ordre de la ciutat.

(Fil musical, sona “No calles más” de ProsOdia: “…La chispa se enciende ahora, aquí se va armar la gorda, empieza el 8 de marzo, pero caña todo el año…”)

Les activitats s’aglutinen en un cartell que a vegades està ple a vessar i a vegades no tant, com la vida feminista mateixa! Que a vegades tenim energia i força i a vegades no, que a vegades l’energia i la força l’hem de posar en un altre lloc i no passa res!

 

 

El que sempre hi ha des de fa nou anys i deu jornades és la tan esperada manifestació nocturna el 7 de març “Fem-nos fortes, fem-ho juntes, la nit és nostra”. Aquella que les més joves pensen que hi ha estat sempre, aquella que les més grans recorden que s’havia fet una vegada l’any 84, aquella que veiem créixer any rere any d’una manera brutal, emocionades, amb la pell eriçada cada vegada, que ens l’hem lluitat i gaudit de la primera a la desena.

“La nit és nostra” és un lema breu, concís i directe d’una de les coses que les feministes venim reivindicant des de sempre: perdre la por i passar a l’acció a l’espai públic i a més, de nit. La nit: allò que ens han venut com el pitjor dels malsons per a qualsevol que no sigui un home cis blanc i heterosexual. I és veritat, no és un lloc ideal, però La Gorda posa l’accent en passar a la pràctica col·lectiva i poder sentir que és possible caminar juntes de nit pels carrers sense homes cis ni permisos. Sortir de l’espai històric privat i treure la veu. Fer-nos visibles.

 

 

La vara de mesurar del sistema heteropatriarcal es materialitza de perles en la figura de l’home blanc hetero cis. Només que n’hi hagi un d’ells, en un espai format per, posa-li, 100 persones, aleshores el lloc està validat. En diuen segur. Té l’aprovació del sistema. Però, ah, si no n’hi ha cap i a més hi ha un consens explícit que no poden entrar, aleshores apareixen tots els problemes del món. Com no haig de poder ser-hi amb vosaltres? Quina opressió! Quanta violència! Etc.

La Gorda és un espai de totxs, autogestionat, i ens recorda que el feminisme autònom existeix i que té una altra manera de fer les coses fora dels circuits de les institucions o el capitalisme femifriendly. Sí, ja sabeu, aquell que amb un color lila de fons sempre té una samarreta, un llibre o una setmana especial en la qual vendre’t el que sigui (ahir mateix una cadena de supermercats anunciava la “setmana de la dona” entre passadissos de comestibles mentre jo buscava els flocs de civada, si em despisto m’encasqueten alguna cosa segur).

Amb tot això, també dir que deu anys de recorregut han sigut i són deu anys d’aprenentatge, de debats, d’accions més o menys satisfactòries, de subidons col·lectius i algun que altre disgust. D’escolta del que segueix passant entorn les violències que ens travessen i de continuar reivindicant les claus: autodefensa, autogestió i, la pantalla final, la fi del patriarcat.

 

Més informació d’aquesta edició i de les anteriors (que ja en són deu eh!) a:

https://sevaarmarlagorda.wordpress.com/

https://www.facebook.com/Jornades-Se-va-armar-la-Gorda-378550109182699/

https://twitter.com/se_va_armar

 

Sílvia Merino i Navalón.

 

 

Escac i mat. El pin parental.

Escac i mat. El pin parental.

Avui toca posicionar-se davant el nou atac a les llibertats i als drets que suposa l’anomenat PIN PARENTAL. I fa una mandra infinita haver de seguir el joc a la dreta feixista (perdoneu-me la tautologia, però en aquests temps de neo llengües, cal recordar qui és qui per evitar-nos sorpreses desagradables en el futur). Jo no volia fer un post sobre això, jo volia fer un post sobre les campanyes de prevenció de violència sexual adreçades a joves. Però el deixo per més endavant, les entitats educatives tenim la responsabilitat de respondre quan se’ns ataca.

Si alguna cosa saben fer aquest tipus de partits és crispar l’ambient, retorçar discursos, tocar sentiments complexos i jugar amb la por. I ho fan carregats de fal·làcies, demagògia i joc brut. A més aconsegueixen posar-nos en un escac difícil d’eludir: No respondre a les seves barbaritats no sembla una opció però el sol fet de parlar-ne, encara que sigui per defensar drets o visibilitzar el grau d’incoherència, els dóna més importància i protagonisme del que cabria desitjar.

Per tant anem a intentar aportar al debat de forma saludable i constructiva i a ajudar a crear consciència crítica, que és el nostre terreny. Per començar em preocupa especialment el fals debat. La pregunta no hauria de ser Pin parental: a favor o en contra?, és precisament aquesta pregunta la que resulta fal·laç, la que despolititza la qüestió, la que situa el tema en un marc d’opinió, en una qüestió de preferència a l’hora d’educar. No és que estem decidint el color de les parets de l’institut, és que estem decidint prevenir les violències masclistes i la lgtbifòbia o perpetuar-les, i no només als instituts sinó a la societat sencera. Pin parental si, pin parental no és un fals debat que obre la porta a la possibilitat d’anomenar educació a la discriminació. Permetre l’assetjament lgtbifòbic a l’escola, reforçar el masclisme i perpetuar desigualtats no és educació, és violència. No són valors d’uns pares i mares que cal respectar i defensar, són valors perpetuadors d’una societat desigual. I les persones que els promouen siguin joves o adultes, necessiten formació. La discriminació no es tria, s’erradica.

Per tant no, no és aquest el debat. El debat és de qui és responsabilitat defensar l’escola pública, diversa, inclusiva, que treballa per combatre les discriminacions. El debat és quina és la responsabilitat de la comunitat educativa enfront dels atacs externs i enfront de les desigualtats socials. Quines garanties tenim que els drets aconseguits no es perdin? Quins mecanismes tenim per no perdre’ns en debats estèrils que desvien l’atenció del problema? Tenim ni tan sols cultura del debat?

Jo crec fermament que l’única fórmula per combatre tanta demagògia és el poder de la informació. Crec que tenim una comunitat educativa forta i valenta, però no invencible. I la nostra millor arma serà la informació. Us convido molt que conegueu el problema, que mireu les dades de violència masclista, les dades d’assetjament lgtbifòbic. Però sobretot us convido que conegueu el treball que fem les entitats. Ara més que mai entreu a les aules, coneixeu-nos, pregunteu-nos com han anat els tallers, demaneu xerrades de sexualitat, de diversitat sexual, de violència masclista… per al professorat, per a les AFA’s. Observeu que bé ho passen els i les joves als tallers, com canvien actituds, com es remouen quan parlen de violència, com els agrada debatre, que els preguntem, que els fem riure i els fem pensar. Que els donem eines per a la vida. Veniu a veure en primera persona allò que mai s’ha de perdre. I aquest serà l’autèntic escac i mat.

Miriam Aleman Calatayud.

 

 

El plaer al centre

El plaer al centre

“Com definiries un orgasme?” ens preguntàvem un dia a les 7:45 del matí abans d’entrar a un taller. Si es donava la situació havíem de poder-ho explicar una mica més rigorosament que “el gustito” tal com havia dit un cop un noi en un taller.  “Podem dir que és com un esternut de plaer!”, rèiem i comentàvem “quines hores d’estar parlant d’això, no?”. I sota riures recordo també el neguit per respondre les preguntes que poguessin sortir en aquell primer taller de sexualitat que donaríem a un grup de 2n d’ESO. El taller va anar molt bé.  Ara, recordo posar-me vermella en un moment mentre parlàvem de l’anus com a zona erògena. La veritat és que era la primera vegada que treia la bandera desestigmatitzadora del plaer anal davant de tantes personetes mirant-me amb els ulls com a plats.

 

“Tu ets lesbiana?”, va ser una pregunta encertadíssima en el meu propi procés de devenir lesbiana. I seguim, “si abans eres hetero vol dir que ara ets bisexual?” i més,  “un noi trans que li agraden les noies és hetero?”. Ja fa uns anys que a molts tallers sobre diversitat sexual i de gènere són les mateixes adoles que ens amplien el nostre esquema en relació amb el desig i les preferències sexuals: pansexual, asexual, polisexual, demisexual… i llavors érem nosaltres que posàvem els ulls com a plats!

“Què passaria  si una noia en arribar dilluns a classe després del cap de setmana digués que dissabte a la nit va estar masturbant-se molta estona amb el seu vibrador nou?”, llançàvem aquesta pregunta a un grup d’adolescents, i ho enllaçàvem amb la criminalització de la sexualitat de les noies i com clarament no té la mateixa lectura social que la masturbació masculina. I fins aquí, totes d’acord i aquest exemple no falla. Però de seguida em retorna: quantes vegades parlo de les meves experiències masturbatòries fora dels cercles més íntims?

Ens apliquem el cuentu?  Ens re-convidem a canviar el focus i re-mirar-nos per dins? Sí gràcies! Els hi dec molt a totes les noies i nois que m’he anat trobant a les aules. Les seves preguntes (in)còmodes i molt (in)oportunes, les mirades perdudes i encuriosides, els riures nerviosos han fet posar-me en joc i qüestionar-me a diferents nivells. Treballar en l’educació sexual m’acompanya a revisar la biografia sexual tant pel que fa a experiències, desig, imaginaris com a educació rebuda. I és que cada pregunta que llenço al grup em rebota als morros i m’encanta que així sigui. Em dóna la possibilitat d’explorar com abordem els temes que treballem i que també ens travessen (quina sort!). Penso que fer-ho d’una manera pedagògica, propera i amb la que ens sentim còmodes és un procés. Un procés apassionant que m’estimula.

La tensió entre la societat hipersexualitzada i el gran tabú de la sexualitat segueix semblant-me un tema inquietant com a poc. Ho sentim als tallers plens de crits inacallables i grans buits de silenci a la vegada. Ho veiem a les mirades de les professionals que formem on la preocupació cap als i les joves és igual d’explícita que la manca d’eines per abordar-ho. Ho practiquem en infinites converses adultes on més enllà de l’humor enginyós costa trobar les paraules per parlar del desig i els afectes.

Parlar de sexualitats desitjades i lliures de violències és una aposta imprescindible en la que seguir caminant mentre gaudim i posem el plaer la centre.

 

Marta Sales Romero.
“A POR ELLOS”

“A POR ELLOS”

Diumenge a la nit va ser la tercera vegada que he pogut individualitzar aquest càntic. Diumenge vaig tornar a sentir alguna cosa que em recorria el cos i acompanyava l’expressió.

La primera vegada va ser fa ja uns nou anys i s’emmarcava en les celebracions de la victòria en el Mundial de la selecció espanyola masculina de futbol. Em recordo que vaig pensar en el contrasentit que hauria de percebre tota aquella gent que corejava aquesta frase quan ja havien guanyat. A per qui volien anar? Potser era només una qüestió d’inèrcia, suposo que vaig dir-me. També és veritat que anava acompanyat d’altres càntics com aquell del “yo soy español, español, español”. Senzill, directe, clar, concís. No li vaig donar gaire més importància.

La segona vegada va ser fa menys temps, un parell d’anys. Aquí la sensació ja no era de contrasentit o de vergonya aliena. Aquí la cosa es va assemblar més a un calfred. Els que entonaven aquestes tres paraules eren grups de gent que havien decidit acomiadar grups de policies nacionals i guàrdies civils amb destinació a reprimir la celebració d’un referèndum. Semblaven familiars, amics o coneguts que desitjaven la millor de les ventures possibles a qui sortia cap a la guerra. Aquí ja era evident que es podia individualitzar el destí de la frase. Van ser moltes les persones que ho van entendre sobre els seus propis cossos.

La darrera vegada va ser diumenge a la nit. El calfred es va intensificar, encara dura. Aquest “a por ellos” davant la seu del partit d’extrema dreta que s’ha convertit en tercera força parlamentària ja no deixa dubtes. No hi caben les interpretacions. Ells ho tenen molt clar, estan començant a tancar el cercle: ser espanyol, diuen, és no ser nosaltres, és anar contra nosaltres.

Algunes de les senyals d’alarma ja s’havien disparat per als qui treballem amb joves i adolescents. El seu discurs està començant a fer-se evident en algunes aules. No són pocs els xavals que se senten més forts i que poden expressar i trobar arguments que els funcionen d’entre tot aquest discurs d’odi i opressió. No són pocs els que expressen resistències de formes absolutament violentes, banalitzades i relativitzades de la mateixa manera que es banalitza i es relativitza el feixisme quan se’l convida als mitjans de comunicació a expressar tranquil·lament la seva ideologia, quan s’assumeix el seu discurs.

Però són moltes més les noies empoderades que han decidit fer del feminisme la seva identitat política; també els mariques i les bolleres i els trans que es visibilitzen orgullosament a les escoles i instituts, fins i tot els nois que s’espolsen la cotilla de la masculinitat hegemònica. Així doncs, som nosaltres les que hauríem de prendre consciència, les que hauríem d’incorporar a la nostra tasca quotidiana un compromís antifeixista clar, les que hauríem de facilitar el teixit d’aliances entre tot aquest elles/nosaltres divers que compon les nostres aules: entre les noies que volen expressar-se com els hi doni la gana, entre les bolleres, mariques i persones trans que volen ser lliurement, entre les racialitzades fartes de les dobles, triples i quàdruples violències, entre totes aquelles diverses que, amb nosaltres, han de tornar a corejar un vell càntic:

No passaran!

Ivan Bordetas Jiménez.