De resistències i aliances

De resistències i aliances

Tot i les incerteses que encara avui ens assalten, aquest curs escolar ha començat i amb ell els tallers que fem arreu del territori. Tallers que, com sabeu, tracten qüestions com la prevenció de les violències masclistes, la diversitat sexual i de gènere o la sexualitat. Vull centrar-me ara en algun dels perfils que ens trobem quan entrem en una aula, no tant en els continguts ni els objectius que perseguim amb la realització de la nostra feina sinó en alguna de les qüestions que fa que aquests continguts i objectius es desenvolupin d’una manera o d’una altra. M’estic referint als que podem anomenar els resistents, un perfil molt concret de joves que per una qüestió o altra es mostren absolutament impermeables davant de gran part d’allò que els hi proposem treballar i reflexionar i que, en darrera instància, representen un dels principals agents de reproducció d’un masclisme renovat, amb certes actituds i formes comprensives, fins i tot amables.

De tant fer tallers i de tant entrenar la primera percepció solem identificar ràpidament si entre els que demanem que s’asseguin en semicercle habita algun d’aquests perfils. Com que, de primeres, té bastant de posicionament en l’espai, d’alguna petita expressió corporal, d’alguna mirada, la mascareta que totes hem de portar no ha afectat gaire una habilitat que, d’altra banda, podríem anomenar (pre)judici. S’ha de dir, però, que són bastant més fàcils d’identificar quan allò del posicionament en l’espai (on i com es col·loquen al semicercle, de quina manera s’asseuen, com ens miren) es combina amb el primer moment que prenen la paraula. De vegades és ja a la presentació quan ens deixen clar el seu posicionament davant una activitat que no només consideren innecessària per repetitiva (se senten cansats d’una mateixa matraca que no volen sentir com a pròpia i lligada a la seva quotidianitat) sinó contraproduent per associar-la a un discurs que creuen hegemònic, del poder, instal·lat ni més ni menys que en el govern de l’estat. I aquí és quan la legitimitat de les seves resistències sembla guanyar solidesa i adeptes, en tant que enfrontament al poder des d’una teòrica subversió d’aquest en la mateixa proporció que s’aferma la nostra incomoditat per trobar-nos col·locades allà on no hi som.

El qüestionament, però no prové tant de la seva experiència, o de l’experiència de les seves companyes quan poden trobar l’espai i el moment per a dir la seva, sinó d’argumentaris que tant poden provenir de forocoches com del repertori de les anomenades noves masculinitats. Aquí és quan ens tornem a adonar d’allò de la construcció del gènere i les seves normes, d’allò de l’adaptació i la transformació de certes actituds o discursos per a la cimentació d’un patriarcat que, això tampoc ho podem obviar, sembla fer aigües davant d’un perfil absolutament contrari que també ens trobem a vegades les aules. Aquí és quan apareixen amb força les aliades, aquelles joves que sí que senten la matraca com a pròpia perquè la repetició s’encarna dia a dia en les seves vides, les que sí que parlen des de l’experiència, les que, òbviament, són absolutament conscients que allò que venim a plantejar no és, en absolut, un reforç del discurs hegemònic. 

Si són ells els que ens obliguen a qüestionar-nos constantment el com i el quan, són elles les que ens expliquen el per què, les que ens permeten seguir endavant amb una confiança renovada en  la nostra feina. Elles, les que nosaltres sentim com aliades són les que dia a dia, en el seu institut i a tot arreu on hi són presents, planten cara, diuen prou, s’autoorganitzen i s’apoderen. I és precisament per això, per elles i amb elles, que dia rere dia, taller rere taller, reafirmem la nostra determinació en la capacitat subversiva i transformadora d’una educació feminista, integral, transversal i comunitària, a partir d’una perspectiva no només de gènere sinó també interseccional. Una educació que, d’altra banda, no pot penjar només de les intervencions que puguem fer des d’entitats com la nostra, moltes vegades limitades al taller bolet, sinó que ha de ser la guia i la base per acompanyar els diversos processos de creixement i aprenentatge, una de les eines més potents per a la transformació social a què aspirem, per a la desarticulació i desarmament d’allò de les resistències.

Iván Bordetas Jiménez

 

 

 

 

AL COSTAT DE LES PUTES

AL COSTAT DE LES PUTES

Falten uns dies per al 25N i avui vull escriure sobre les violències vers les treballadores sexuals de qui mai es parlen en aquesta data. I en concret, sobre les violències que estan exercint determinats sectors del feminisme que es neguen a admetre que hi ha diferents postures feministes possibles davant la qüestió de la prostitució i que lluny de voler debatre, construir i apropar posicions, volen imposar l’abolicionisme sí o sí.

Hem vist ressorgir amb força posicions abolicionistes de la mà de partits polítics com el PSOE, portant el debat cap a la prohibició de la prostitució amb una estratègia de penetració, absorció i capitalització de les grans mobilitzacions feministes, fent servir la mentida, la manipulació, l’autoritarisme i incendiant les xarxes. I també des de l’esquerra institucional s’estan defensant arguments prohibicionistes que s’alineen amb un ambient reaccionari que va en augment. En aquest sentit, em va semblar boníssim l’article “El feminismo que se mira en el espejo del conservadurismo”.

Des d’aquestes posicions s’acusa les prostitutes mobilitzades i als feminismes pro-drets de pertànyer al lobby proxeneta, i ho diuen sense vergonya. A mi em sembla que això és molt greu, molt. Però, les nostres companyes prostitutes no se sorprenen perquè ja han viscut de tot. En el darrer any això ha succeït durant la preparació de la vaga feminista del 8M a tot el territori de l’estat, ha passat amb la marxa abolicionista que es va convocar a Barcelona el mes de maig, aquest argument va aconseguir censurar i cancel·lar unes jornades sobre treball sexual a la Universitat de La Corunya, i també va formar part d’una estratègia de manipulació en el marc de les jornades feministes del País Basc. Aquest darrer episodi està molt ben relatat a l’article de Pikara Magazine “Vale ya, joder”, tristament després d’un debat productiu i constructiu entre companyes amb postures diferents sobre la qüestió de la prostitució.

El que més em preocupa és que ja no són només les feministes institucionals lligades a certs partits totalment allunyades de les lluites i els activismes feministes, sinó que aquest discurs està calant entre les noies joves i són també estudiants les que ara estan boicotejant els debats, negant-se a escoltar a les putes i les diferents posicions sobre la qüestió.

És greu que això passi a la universitat, ja que és fer bandera de la ignorància, de la imposició i la criminalització de qui pensa diferent. Des de quan el feminisme no defensa la llibertat d’expressió ni vol escoltar la veu de les dones més estigmatitzades? Des de quan les feministes no estem al costat de les dones que lluiten pels seus drets? Mai la prohibició ni la censura han estat ni seran la solució de res, des del meu punt de vista, són totalment incompatibles amb el feminisme.

Bé, aleshores jo em reviso. Jo sé el que és necessitar veritats absolutes, inclús per allò que no podia entendre. Durant una època preferia enrocar-me amb el meu argument immòbil que obrir-me a qüestionar-me, em feien por els canvis i perdre el meu lloc de confort, i tenia una identitat massa sòlida, massa forta, massa pesada. M’ha costat des-identificar-me, permetre’m dubtar i reconsiderar determinades idees fixes que sostenia com a “veritats”, encara que per dins m’adonava de les contradiccions que portava i del cansament que arrossegues quan estàs a la defensiva. I finalment, desfer-me, alleujar-me i deixar-me tocar per altres mirades i vivències. No em costa dir que en molts moments m’he equivocat, no només perquè ara pensi diferent sinó perquè la manera d’estar i de fer era molt limitant. I com jo mateixa m’he vist així, espero que algunes que esteu ara cridant a la censura, negant-vos a escoltar i que preferiu defensar una idea per sobre de les seves protagonistes, pugueu posar-vos en dubte en algun moment, revisar-vos, atrevir-vos a mirar més enllà i abandonar la por, la demagògia i el fet de voler tenir la veritat a qualsevol preu.

Crec que podem (i necessitem amb urgència) apropar postures i buscar objectius comuns, com són lluitar contra la trata i la prostitució forçada, la derogació de la llei d’estrangeria que la promou, trencar amb l’estigma de les treballadores sexuals i donar suport a les seves estratègies d’organització col·lectiva. Crec que en la lluita contra les violències masclistes ens hem d’oposar fermament a les polítiques repressives com les ordenances cíviques o la llei mordassa, qüestionar i assenyalar els plantejaments que només demanen més seguretat, més control, més càstigs, més protecció. Seguir construint autonomia i autoorganització feministes.

Tenim suficients punts sobre els que treballar plegades. Estic contenta que a Barcelona tinguem un moviment feminista que amb la seva diversitat es manté al costat dels drets de les putes. I això es deu, sobretot, a la lluita dels col·lectius de treballadores sexuals que porten anys picant pedra i resistint tot tipus de violències. És moment d’escoltar-les.

Per això, em sembla una gran iniciativa la resposta a la censura de la Universitat de La Corunya, amb el cicle de Debats Interuniversitaris sobre Treball Sexual que s’està replicant a tot l’estat . Les properes jornades a Barcelona anomenades “Drets i treball sexual” organitzades pel Grup de Recerca Antígona,  que tindran lloc el pròxim 26 de novembre a la UAB.

 

I és que encara que sigui molt obvi, sembla que en aquests moments cal recordar el valor de posar-se en el lloc de l’altra, d’escoltar amb empatia, de tenir la voluntat de revisar els propis prejudicis i responsabilitzar-se dels propis privilegis, de preguntar-se qui és sistemàticament exclosa i es queda sempre als marges. Aquestes són qüestions bàsiques perquè els feminismes continuïn mantenint la seva radicalitat i potència transformadora.

Sara Barrientos Carrasco.