Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

Equilibrismes, peripècies i aventuretes molt emocionants

El petit repte de la setmana.
Parar la màquina i trobar l’estímul.
La mirada cap endins.

Multitasking. Passió.
Estrès. Motivació.
Precarietat. Escalfor.
Equilibris preuats.

Mimos, tensions i cures.
Contacte i comunicació (tota la que es pugui)
Facilitacions i auto-facilitacions.
Conciliacions, projectes i famílies escollides.
Baixes laborals per enamoraments i ruptures afectives (tant de bo).

Consciència dels privilegis
(en procés de ser-ho més, espero, desitjo)
Maltracte institucional *
(en lluita per patir-lo menys, desitjo, espero)

Impacte de les incerteses pandèmiques.
Estridència dels petits canvis quotidians.

Aliances potents i boniques.
Crush per compartir local.
Trobades “in-sòlites” **

Sosteniment econòmic i emocional. Emocional i econòmic.
Personal i polític. Polític i personal.

Aventuretes molt emocionants.
Draps bruts i misèries feministes.
Equilibrismes i peripècies a les entitats.

Agraïment i orgull col·lectiu.

Marta Sales Romero.

 

*

Fa menys de quinze dies les companyes d’Aadas llençaven un crit d‘emergència econòmica davant l’insuficient suport institucional que les ubica a la corda fluixa de la seva continuïtat. És lamentable i indignant que una entitat que des de fa trenta anys treballa per un servei essencial cobrint els buits dels serveis públics es trobi en aquests moments depenent d’un sistema de micromecenatge.
No fa ni un any les companyes de Tamaia prenien la difícil decisió d’abaixar la persiana del seu espai després de vint-i-nou anys posant-hi el cos. El seu comunicat, entre d’altres moltes coses deia: No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.

**
Ja fa dos anys iniciàvem amb algunes companyes d’altres entitats el projecte de materialitzar una xarxa de cooperatives feministes (La insòlita), encara avui en procés i construcció. Anem lentes perquè anem lluny 😉

Sexualitat cuita a foc lent…

Sexualitat cuita a foc lent…

Últimament hi ha molta preocupació amb el tema de la pornografia i els joves, perquè és molt fàcil accedir-hi i perquè se’n consumeix molta. Algunes estem força convençudes que si la sexualitat no seguís sent un tema tabú (del que no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des del risc i el perill) i hi hagués una educació afectiva i sexual basada en el plaer de totes, els respecte, la confiança i la comunicació, la pornografia mainstream deixaria de ser una font de preocupació. Perquè hi hauria més confiança en el criteri propi de la gent i podríem realment plantejar-nos què pensem sobre el model de porno majoritari que hi ha actualment al mercat. Podríem dir que si tinguéssim resolt el tema de la preocupació, la lluita en relació amb el porno aniria per una altra banda.
Ara per ara però, a mi (i segurament no soc a l’única) se’m plantegen dilemes perquè no considero que estigui en contra del porno però sí que és veritat que quan et poses a buscar t’enfades, et preocupes, t’indignes i la ràbia se t’emporta! Molta de la pornografia que trobem ajunta dos conceptes que haurien de ser com aigua i oli, la sexualitat i la violència sexual, i reforça la idea que la violència és sexy; associa el plaer dels nois amb la dominació.

Davant aquest panorama, les que ens dediquem a l’educació afectiva i sexual comencem a trencar-nos el cap i a filosofar sobre el porno mainstream… aquí algunes de les reflexions:

El porno és un producte de consum capitalista que, en certa manera, pot contribuir a reforçar la idea que la masturbació és una pràctica de segona. Quan compartim sexualitat amb una altra persona, per molt que no hi tinguem un gran vincle, hi dediquem més temps, cura, atenció… que quan la practiquem soles, que anem a lo ràpid i productiu, sovint a través d’un consum de porno que busca deixar el client satisfet en poc temps.

Podríem fer un símil amb el consum de menjar ràpid: fas cua, et serveixen, menges i ja estàs satisfeta, en molt poc temps. Obres la pantalla, busques un vídeo, et masturbes i, ràpidament, ja ets un client satisfet.
Com a contraproposta (no excloent de veure porno ni de la masturbació express) podríem revaloritzar la sexualitat amb nosaltres mateixes fent un símil amb el menjar cuit a foc lent, fet a casa, per nosaltres mateixes i per a nosaltres mateixes, alimentant l’amor propi i l’autocura com quan compartim sexualitat amb altres persones, posant en joc altres elements com la creativitat, la màgia, el misteri i el flow, que sovint el ritme actual que portem, sigui amb porno o sense, ens fa oblidar aquesta possibilitat.

La sexualitat absorbida pel sistema neoliberal de la rapidesa i la productivitat, igual que la resta de les esferes de la nostra vida, té un impacte en l’imaginari col·lectiu sexual.
Tot i que el porno no s’assembli a la sexualitat real que tenim les persones, sí que té uns efectes en l’imaginari, sí que crea tendència, d’alguna manera.
D’una banda, les empreses busquen representar allò que agrada els clients i de l’altra, també busquen que allò que volen representar agradi els clients.
Igual que la indústria del cine ha influenciat en la manera que tenim les persones de petonejar-nos, en algun punt segurament el porno també influeix en la manera que tenim les persones de relacionar-nos sexualment.
És això dolent? D’entrada no té perquè, però no acaba de sonar del tot bé i no està de més pensar-hi i ser-ne conscients, perquè potser ens pot aportar reflexions interessants.
Al final el que acaben aconseguint les empreses en el seu procés d’enriquiment és crear modes, homogeneïtzant així els gustos de la població, ja sigui en moda tèxtil, porno o el que sigui. Contribuint així a l’empobriment de la diversitat de possibilitats.

Si penso en quines etiquetes li posaria al porno majoritari em surt això: representació // ficció // irreal // ciència ficció // tot i que no hi hagi la intenció de promoure valors representa uns valors // masclista // falocèntric // coitocèntric // centrat en el plaer i l’orgasme de l’home // no hi ha comunicació // violent (no hi ha negociació de les pràctiques de dominació) // que n’hi hagi de molts tipus no vol dir que sigui divers ni inclusiu // racista // estereotips de gènere a tope // rols molt marcats // cossos normatius i irreals

Algunes idees més que em ronden pel cap…

D’una banda, és difícil plasmar en el porno la connexió que s’estableix entre les persones quan comparteixen intimitat, però de l’altra, el porno és un estímul visual potent que pot arribar a excitar-nos més que la realitat.

El porno és ciència-ficció, però així com amb el Superman veiem súper clar que no podem volar, amb el porno a vegades no està tan clar i menys quan no tenim gaire experiència, com pot ser el cas dels joves.

Hi ha moltes noies que senten culpa quan s’exciten amb porno, potser perquè senten que menysprea les dones i perquè se senten incòmodes amb el que veuen i no els sembla «moralment» bé. El terreny de les fantasies més enllà de la culpa.

És difícil incidir en la percepció que tenen els joves del porno perquè els aporta una gratificació corporal ràpida. És difícil que els nostres discursos «d’obrir la ment, ampliar imaginaris, etc.» els convencin quan saben que el porno físicament els funciona (és com el glutamat dels snacks de bossa).

I després d’aquesta bateria d’idees, aquí us deixo amb tot això, amb la intenció de seguir parlant-ne en un altre post, ara ja sí, enfocada en com abordem el tema de la pornografia a secundària 😉

Sílvia Merino i Navalón.

De resistències i aliances

De resistències i aliances

Tot i les incerteses que encara avui ens assalten, aquest curs escolar ha començat i amb ell els tallers que fem arreu del territori. Tallers que, com sabeu, tracten qüestions com la prevenció de les violències masclistes, la diversitat sexual i de gènere o la sexualitat. Vull centrar-me ara en algun dels perfils que ens trobem quan entrem en una aula, no tant en els continguts ni els objectius que perseguim amb la realització de la nostra feina sinó en alguna de les qüestions que fa que aquests continguts i objectius es desenvolupin d’una manera o d’una altra. M’estic referint als que podem anomenar els resistents, un perfil molt concret de joves que per una qüestió o altra es mostren absolutament impermeables davant de gran part d’allò que els hi proposem treballar i reflexionar i que, en darrera instància, representen un dels principals agents de reproducció d’un masclisme renovat, amb certes actituds i formes comprensives, fins i tot amables.

De tant fer tallers i de tant entrenar la primera percepció solem identificar ràpidament si entre els que demanem que s’asseguin en semicercle habita algun d’aquests perfils. Com que, de primeres, té bastant de posicionament en l’espai, d’alguna petita expressió corporal, d’alguna mirada, la mascareta que totes hem de portar no ha afectat gaire una habilitat que, d’altra banda, podríem anomenar (pre)judici. S’ha de dir, però, que són bastant més fàcils d’identificar quan allò del posicionament en l’espai (on i com es col·loquen al semicercle, de quina manera s’asseuen, com ens miren) es combina amb el primer moment que prenen la paraula. De vegades és ja a la presentació quan ens deixen clar el seu posicionament davant una activitat que no només consideren innecessària per repetitiva (se senten cansats d’una mateixa matraca que no volen sentir com a pròpia i lligada a la seva quotidianitat) sinó contraproduent per associar-la a un discurs que creuen hegemònic, del poder, instal·lat ni més ni menys que en el govern de l’estat. I aquí és quan la legitimitat de les seves resistències sembla guanyar solidesa i adeptes, en tant que enfrontament al poder des d’una teòrica subversió d’aquest en la mateixa proporció que s’aferma la nostra incomoditat per trobar-nos col·locades allà on no hi som.

El qüestionament, però no prové tant de la seva experiència, o de l’experiència de les seves companyes quan poden trobar l’espai i el moment per a dir la seva, sinó d’argumentaris que tant poden provenir de forocoches com del repertori de les anomenades noves masculinitats. Aquí és quan ens tornem a adonar d’allò de la construcció del gènere i les seves normes, d’allò de l’adaptació i la transformació de certes actituds o discursos per a la cimentació d’un patriarcat que, això tampoc ho podem obviar, sembla fer aigües davant d’un perfil absolutament contrari que també ens trobem a vegades les aules. Aquí és quan apareixen amb força les aliades, aquelles joves que sí que senten la matraca com a pròpia perquè la repetició s’encarna dia a dia en les seves vides, les que sí que parlen des de l’experiència, les que, òbviament, són absolutament conscients que allò que venim a plantejar no és, en absolut, un reforç del discurs hegemònic. 

Si són ells els que ens obliguen a qüestionar-nos constantment el com i el quan, són elles les que ens expliquen el per què, les que ens permeten seguir endavant amb una confiança renovada en  la nostra feina. Elles, les que nosaltres sentim com aliades són les que dia a dia, en el seu institut i a tot arreu on hi són presents, planten cara, diuen prou, s’autoorganitzen i s’apoderen. I és precisament per això, per elles i amb elles, que dia rere dia, taller rere taller, reafirmem la nostra determinació en la capacitat subversiva i transformadora d’una educació feminista, integral, transversal i comunitària, a partir d’una perspectiva no només de gènere sinó també interseccional. Una educació que, d’altra banda, no pot penjar només de les intervencions que puguem fer des d’entitats com la nostra, moltes vegades limitades al taller bolet, sinó que ha de ser la guia i la base per acompanyar els diversos processos de creixement i aprenentatge, una de les eines més potents per a la transformació social a què aspirem, per a la desarticulació i desarmament d’allò de les resistències.

Iván Bordetas Jiménez

 

 

 

 

Síndrome de la Impostora

Síndrome de la Impostora

Hoy iba a escribir sobre otro tema, quería hablar sobre el hecho de abandonar la heterosexualidad y ser/devenir lesbiana, sobre los privilegios que se dejan atrás, sobre la libertad y seguridad que se encuentra al dejar de querer complacer a los hombres. Sobre qué significa ocupar el lugar de las oprimidas, y sentirse, al mismo tiempo, más satisfecha que nunca. Pero no lo haré, hablaré de otra cosa, porque no me sentía preparada para abordar un tema como este, alrededor del cual giran algunos debates dentro del feminismo y lesbianismo en los que ya hablan las expertas, las que saben, las que sí tienen algo que aportar. Lo reconozco, me ha invadido la inseguridad y por eso hablaré del Síndrome de la Impostora.

El miedo a que se descubra nuestra incapacidad. Miedo a equivocarnos. Miedo a estar sobrevaloradas y creer, en el fondo, que no lo merecemos. Ese bloqueo que nos hace sentir que no podremos llevar a cabo correctamente nuestras tareas, que vamos a equivocarnos, o que lo que hacemos/decimos no vale la pena. La creencia de que siempre habrá alguien que lo haría mejor que nosotras, lo diría mejor, lo escribiría mejor.

Las psicólogas Pauline Clance y Suzanne Imes acuñaron este término en 1978 al identificar estos pensamientos en ellas mismas y tras realizar diversas investigaciones y encontrar de forma repetida este tipo de sentimientos en distintas personas. Se habla de este síndrome en femenino porque los estudios confirman que, efectivamente, afecta más a las mujeres o personas que forman parte de las mal llamadas minorías.

Clance e Imes escribían “A pesar de contar con logros académicos y profesionales extraordinarios, las mujeres que sufren el síndrome de la impostora están convencidas de que en realidad no son inteligentes y de que han engañado a quienes creen que sí lo son. (…) (Creen que) su éxito ha sido cuestión de suerte y que (….) salvo que realicen un trabajo hercúleo (…) no podrán mantener el engaño” [1] y serán descubiertas.

 

 

El reconocimiento de lxs demás, los cumplidos, las tareas bien hechas anteriormente, los estudios, las lecturas, nuestras experiencias, conversaciones, todo eso pierde valor frente al temor a ser descubiertas.

Pero esto no es un hecho individual de una o dos, ni genuino de las mujeres, es una consecuencia más de crecer y ser socializadas en el patriarcado. Se trata de una forma más de violencia simbólica que el sistema patriarcal ejerce sobre nosotras. A las mujeres (y también a quien no sea un hombre blanco cis heterosexual) se nos ningunea, banaliza, ridiculiza, o incluso insulta, desprecia, encasilla, etc.

¿Cuántas veces en reuniones, asambleas o incluso con amigos nos han interrumpido para seguir diciendo exactamente lo que nosotras estábamos diciendo? ¿O por el contrario han hecho como si no escucharan lo que acabamos de decir? ¿Cuántas veces al ir al mecánico con un amigo se han dirigido a él a pesar de ser nuestro coche? ¿Cuántas veces hemos dicho eso de “explícalo tú que lo entiendes mejor?” ¿Cuántas veces hemos visto conferencias en los que los ponentes son en su totalidad hombres? Todo esto no es gratuito.

Porque incluso aunque nos consideremos a nosotras mismas como personas inteligentes, esto no bastará. Ya que entre la necesidad de demostrar que valemos y todos los impedimentos para desarrollar nuestras habilidades en igualdad de condiciones, sabemos que creer que somos inteligentes no nos bastará.

 

 

Para reapropiarnos de la seguridad en nuestras capacidades que nos han sido desposeídas nos toca ponernos al frente, nos toca agenciarnos de nuestras acciones. Necesitamos que este sea un proceso colectivo (como en casi todo), en el que nos validemos entre nosotras, que podamos hablar y compartir con otrxs esta inseguridad para ir tomando conciencia de que no se trata de algo que esté mal en nosotras Asumir que debemos poder equivocarnos, o al menos, que se aprende haciendo, exponiéndonos. No es fácil esto del manido empoderamiento, suena muy bien, pero es un proceso arduo e irregular (que tiene sus recompensas), pero nos toca seguir peleando, seguir conquistando espacios (y actitudes) que nos han sido negados.

A mí me acompaña el feminismo en esto, por un lado porque me ayuda a identificar muchas de las cosas que me suceden, como esto de que hablo hoy, para poder contextualizarlas, y por otro porque posibilita un lugar con mis compañeras en el que hablar, compartir, identificarse e impulsarse.

Así pues, dicho todo esto, me comprometo, en un acto casi político, a plantarle cara a este patriarcado que me quiere callada, empequeñecida y dócil y escribir en algún otro post sobre lo que significa abandonar la heterosexualidad y habitar el lesbianismo.

 

Laia Sanz Bastons.

 

 

[1]  P. R. Clance and S. Imes, “The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention,” Psychother. Theory, Res. Pract., vol. 15, no. 3, pp. 1–8, 1978. https://www.paulineroseclance.com/pdf/ip_high_achieving_women.pdf

 

La nit és nostra

La nit és nostra

“Barcelona, 8 de març…”

Corria 2011 cuando… jajaj me encanta ponerme abuela cebolleta a mi pronta edad… o igual ya no tan pronta!

Bueno total, que d’aquí dos dies torna a ser 8 de març i aquest any són les X Jornades d’Acció Feminista i Autònoma Se Va A Armar La Gorda per a Dones, Bolleres i Trans, que què és això?? Doncs unes jornades fetes amb molt de carinyo i moltes ganes que es van començar a fer al voltant del 8 de març l’any 2011, amb la idea que el 8 de març no només fos una manifestació el mateix dia pel centre de la ciutat o un article de màxim deu línies en un diari, sinó que fossin unes jornades de varis dies, descentralitzades, amb accions de diferents tipus… On poder gaudir de la reivindicació, fer-ho cadascuna a la seva manera i trastocar una mica l’ordre de la ciutat.

(Fil musical, sona “No calles más” de ProsOdia: “…La chispa se enciende ahora, aquí se va armar la gorda, empieza el 8 de marzo, pero caña todo el año…”)

Les activitats s’aglutinen en un cartell que a vegades està ple a vessar i a vegades no tant, com la vida feminista mateixa! Que a vegades tenim energia i força i a vegades no, que a vegades l’energia i la força l’hem de posar en un altre lloc i no passa res!

 

 

El que sempre hi ha des de fa nou anys i deu jornades és la tan esperada manifestació nocturna el 7 de març “Fem-nos fortes, fem-ho juntes, la nit és nostra”. Aquella que les més joves pensen que hi ha estat sempre, aquella que les més grans recorden que s’havia fet una vegada l’any 84, aquella que veiem créixer any rere any d’una manera brutal, emocionades, amb la pell eriçada cada vegada, que ens l’hem lluitat i gaudit de la primera a la desena.

“La nit és nostra” és un lema breu, concís i directe d’una de les coses que les feministes venim reivindicant des de sempre: perdre la por i passar a l’acció a l’espai públic i a més, de nit. La nit: allò que ens han venut com el pitjor dels malsons per a qualsevol que no sigui un home cis blanc i heterosexual. I és veritat, no és un lloc ideal, però La Gorda posa l’accent en passar a la pràctica col·lectiva i poder sentir que és possible caminar juntes de nit pels carrers sense homes cis ni permisos. Sortir de l’espai històric privat i treure la veu. Fer-nos visibles.

 

 

La vara de mesurar del sistema heteropatriarcal es materialitza de perles en la figura de l’home blanc hetero cis. Només que n’hi hagi un d’ells, en un espai format per, posa-li, 100 persones, aleshores el lloc està validat. En diuen segur. Té l’aprovació del sistema. Però, ah, si no n’hi ha cap i a més hi ha un consens explícit que no poden entrar, aleshores apareixen tots els problemes del món. Com no haig de poder ser-hi amb vosaltres? Quina opressió! Quanta violència! Etc.

La Gorda és un espai de totxs, autogestionat, i ens recorda que el feminisme autònom existeix i que té una altra manera de fer les coses fora dels circuits de les institucions o el capitalisme femifriendly. Sí, ja sabeu, aquell que amb un color lila de fons sempre té una samarreta, un llibre o una setmana especial en la qual vendre’t el que sigui (ahir mateix una cadena de supermercats anunciava la “setmana de la dona” entre passadissos de comestibles mentre jo buscava els flocs de civada, si em despisto m’encasqueten alguna cosa segur).

Amb tot això, també dir que deu anys de recorregut han sigut i són deu anys d’aprenentatge, de debats, d’accions més o menys satisfactòries, de subidons col·lectius i algun que altre disgust. D’escolta del que segueix passant entorn les violències que ens travessen i de continuar reivindicant les claus: autodefensa, autogestió i, la pantalla final, la fi del patriarcat.

 

Més informació d’aquesta edició i de les anteriors (que ja en són deu eh!) a:

https://sevaarmarlagorda.wordpress.com/

https://www.facebook.com/Jornades-Se-va-armar-la-Gorda-378550109182699/

https://twitter.com/se_va_armar

 

Sílvia Merino i Navalón.

 

 

La lógica del olvido

La lógica del olvido

Como cada principio de año la gestoría de nuestra entidad nos pasa un formulario a todas las trabajadoras para definir nuestra situación personal con una cruz (esto ya debería avisarnos de la rigidez del sistema), y así ajustar nuestra retención en la nómina a final de mes. Una compañera me pregunta si cuidar de sus amigas cuenta como tener alguien a cargo, una broma detrás de la que se esconde una gran evidencia. Lidiamos con un sistema que no reconoce cuidados más allá de los que marca el vínculo sanguíneo o conyugal, y eso quiere decir que falla tanto al dar por sentado que la familia, tal como la entiende el sistema, te va a cuidar (véase la ley de dependencia), y falla cuando no reconoce muchas situaciones personales como el cuidado de las criaturas ajenas, el de tus amigas, compañeras de trabajo, compañeras de piso etc… Cuidados todos ellos que recaen principalmente sobre las mujeres, y a las que el sistema de pensiones penaliza, ya que son ellas las que reducen sus jornadas y cogen excedencias para conciliar con las tareas de cuidados con el trabajo remunerado, sumándole como factor agravante la brecha salarial. Y todo ello “Sin olvidar que muchos trabajos de cuidados no están reconocidos como tal o han sido regulados recientemente, lo que ha llevado a las mujeres a trabajar en la economía sumergida y a tener largos periodos trabajados, pero sin haber cotizado a la seguridad Social”.

 

 

El otro día escuchaba una conversación entre Marta Tafalla y Yayo Herrero en la que mencionaban la mecánica de la lógica del olvido como herramienta opresora. Y reflexiono sobre la dureza de ese olvido, esa invisibilización constante por parte de la sociedad hacia algo tan fundamental como el cuidado entre nosotros y hacia nuestro entorno. Últimamente me doy cuenta de las disculpas, las caricias, el tiempo, las conversaciones, la empatía, el trabajo interior, el espacio, la espera que requiere cuidar de las personas que quieres, y también intento poner conciencia sobre a quién me estoy olvidando. Porque me resulta fácil sentir la tensión cuando se olvidan de mí, pero a veces, casi sin darme cuenta, siento como me olvido de los demás, sobre todo cuando los malestares quedan enterrados en el silencio o en lenguajes que no comprendo, como en el caso de colectivos que no disponen de espacios para alzar su voz, personas que no sienten la suficiente libertad o confianza para expresarse o el caso de los animales que se expresan de otras formas que no comprendo. Todos esos malestares quedan en el olvido y siento que como individuo-colectivo es importante generar esos espacios de cuidado y prestar atención para no olvidar.

Tània Seoane Proupin.