Inspirado en el título del programa de radio de la librería la Caníbal, dedicado a las violencias burocráticas, hoy me adentraré en este terrorífico, pegajoso y aburrido mundo….
Trabajar en el área de gestión de una cooperativa siempre es gratificante, porque tus compañeras te devuelven la mirada de alivio cuando saben que una de tus funciones consiste en descargarlas de la caca burocrática. Porque hasta que la entidad es suficientemente grande para contratar a alguien que se encargue de estos temas, ellas mismas, en un acto heroico, han sido capaces de gestionar presupuestos, contratos, tesorería, facturas, atender mail, teléfono…como auténticas malabaristas, apañándoselas mientras diseñan y realizan actividades formativas, materiales, proyectos varios…y hacen crecer una cooperativa con todo lo que eso conlleva (gestión de equipos, tareas societarias, planes estratégicos…).
Los procedimientos administrativos asociados a la contratación o financiación pública, ya son bastante perversos, porque además de destinar mucho tiempo y energía a los eternos trámites (instancias, certificados electrónicos, reformulaciones, justificaciones, requerimientos, registros y un sinfín de palabrejas raras…), ahora quieren hacernos creer que todo es mucho más sencillo y accesible: pero si es muy fácil, solo tienes que leerte el manual de 20 hojas que te envío, y descargarte la aplicación superchachi que ahora utilizamos, y así podrás enviarnos el contrato. Y no solo eso, sino que la urgencia siempre es unidireccional, ya que, amparándose en leyes diversas, la administración pública puede pagarte un proyecto más de un año después de su inicio o pagarte una factura después de dos meses de haberla realizado, siempre excusándose en que sus procedimientos administrativos son los que son y son lentos.
Pero no, no es tan fácil, y nos encontramos con palabrejas raras, procedimientos telemáticos y una nula atención telefónica a raíz de la pandemia, que hacen del día a día una odisea, o en el caso de muchas personas una pared inquebrantable. Como decía Amanda Cuesta en Radio La Caníbal: “el mundo se ha quedado sin alma y está administrado por robots”.
Si la relación con la Administración ya era tensa…llega una pandemia y nos ponemos a aprender palabrejas nuevas (ERTES, ETOP’s, bonificaciones, bases reguladoras, decretos ley etc.), quedándonos en tierra de nadie, ya que el lenguaje técnico que normalmente traduce la gestoría, es imposible de descifrar por la continua publicación de leyes nuevas. A las dificultades mencionadas, se suma la poca transparencia, el poquísimo margen de tiempo para tomar decisiones importantes y la saturación de un sistema (que no nos engañemos, ya existía).
Este entramado de “papeleo” es la concreción de la violencia institucional que mi compañera Edurne mencionaba en el post de la semana pasada. Ahora reconocido en la nueva ley 17/2020 que entró en vigor el pasado 13 de febrero. Una violencia machista que nos atraviesa el cuerpo y la mente a diario, y que refleja la incongruencia del sistema público, ya que muchas entidades feministas del tercer sector cubrimos una gran parte de los servicios que deberían estar bajo el paraguas de lo público, y sin embargo estamos al filo de la supervivencia (algunas ya han cerrado) debido a las condiciones que se nos imponen.
Escribo pues para no normalizar la burocracia y la violencia que conlleva el aburrido papeleo de todos los días, para visibilizar una situación que es cotidiana para todas las entidades y que supone un grandísimo esfuerzo y, por último, para creer que parte de mi labor es traducir las palabrejas raras en otras más sencillas y así equilibrar un poco la balanza.
Tania Seoane Proupin.
El petit repte de la setmana.
Parar la màquina i trobar l’estímul.
La mirada cap endins.
Multitasking. Passió.
Estrès. Motivació.
Precarietat. Escalfor.
Equilibris preuats.
Mimos, tensions i cures.
Contacte i comunicació (tota la que es pugui)
Facilitacions i auto-facilitacions.
Conciliacions, projectes i famílies escollides.
Baixes laborals per enamoraments i ruptures afectives (tant de bo).
Consciència dels privilegis
(en procés de ser-ho més, espero, desitjo)
Maltracte institucional *
(en lluita per patir-lo menys, desitjo, espero)
Impacte de les incerteses pandèmiques.
Estridència dels petits canvis quotidians.
Aliances potents i boniques.
Crush per compartir local.
Trobades “in-sòlites” **
Sosteniment econòmic i emocional. Emocional i econòmic.
Personal i polític. Polític i personal.
Aventuretes molt emocionants.
Draps bruts i misèries feministes.
Equilibrismes i peripècies a les entitats.
Agraïment i orgull col·lectiu.
Marta Sales Romero.
*
Fa menys de quinze dies les companyes d’Aadas llençaven un crit d‘emergència econòmica davant l’insuficient suport institucional que les ubica a la corda fluixa de la seva continuïtat. És lamentable i indignant que una entitat que des de fa trenta anys treballa per un servei essencial cobrint els buits dels serveis públics es trobi en aquests moments depenent d’un sistema de micromecenatge.
No fa ni un any les companyes de Tamaia prenien la difícil decisió d’abaixar la persiana del seu espai després de vint-i-nou anys posant-hi el cos. El seu comunicat, entre d’altres moltes coses deia: No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.
**
Ja fa dos anys iniciàvem amb algunes companyes d’altres entitats el projecte de materialitzar una xarxa de cooperatives feministes (La insòlita), encara avui en procés i construcció. Anem lentes perquè anem lluny 😉
La comunicació entesa com el procés de transmissió i intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor aplicada a les entitats, la publicitat, campanyes de sensibilització, premsa, etc., ha esdevingut en els últims anys un espai més de lluita del feminisme. Un àmbit pel que lluitar, ja que té el potencial de transformar (pensaments, comportaments) i és una eina amb què es pot dir, denunciar i proposar o incidir a favor d’un món feminista.
La comunicació feminista no és un anunci de compreses en què hi apareixen dones esportistes o amb cossos relativament fora de la norma, ni és un anunci d’una beguda refrescant amb protagonistes lgtbi+. Tampoc ho és que a la premsa majoritària progre s’hi encabeixi una secció on es parla de feminisme, que no ho rebutjo, almenys a diferència de fa pocs anys existeixen, però tot això no vol dir fer una comunicació feminista sinó més aviat un purplewashing pels mitjans de comunicació que saben que el feminisme, com la temàtica lgtbi+, tenen cada vegada més gent interessada.
Per tal que la comunicació sigui feminista no només es tracta d’incorporar el gènere com a temàtica ni de què les dones adoptin el rol de comunicadores o estigui dirigida exclusivament a elles. Es tracta d’una concepció del món i de la vida.
Significa aplicar la perspectiva de gènere a allò que volem comunicar, reconèixer les relacions de poder que es donen entre els gèneres, en general favorables als homes com a grup social i discriminatòries per a la resta d’identitats. També que aquestes relacions s’han construït històrica i socialment i que travessen tot l’entramat social i interaccionen amb altres relacions socials, com les de classe, raça, edat, identitat o orientació sexual, entre altres eixos.
La perspectiva de gènere aplicada a la comunicació ha de fer evident l’impacte que té el gènere en les oportunitats de les persones, els seus rols socials i les interaccions amb altres. I buscar desnaturalitzar el poder atribuït a la relació entre els gèneres i mostrar que els models home/dona són construccions socials/culturals que se’ns imposen. Posa en dubte els estereotips amb què som educats possibilitant així la concepció i creació de noves formes de socialització i relacionar-nos. És a dir, contextualitzar tenint en compte tot el que estem dient.
A l’Estat Espanyol afortunadament tenim diferents exemples de premsa, blogs o entitats de comunicació feminista, per exemple Pikara Magazine, Almena Cooperativa feminista, La Tremenda, La Bonne, La Cooperativa de Tècniques, La Clara Comunicació, Mundo pnitas, entre moltes altres.
Així doncs, comunicació feminista vol dir tenir una mirada crítica sobre allò que comuniquem, vol dir no pretendre ser “neutrals” davant una notícia, significa empatitzar, contrastar degudament les dades, qüestionar tot allò que se’ns ha dit que és “lo normal“, significa sens dubte repensar sobre el que és noticiable o no, és a dir, no seguir la lògica de l’oportunisme i la urgència dels informatius, implica pensar en l’impacte que té en subjectivitat de les persones allò que compartim.
Fer camí en la dificultat de treballar sota aquestes premisses en un món en el qual la comunicació funciona al contrari i en la que els grans productors de contingut són empreses dirigides per homes blancs cis de classe alta amb una clara voluntat de perpetuar un sistema d’opressió i d’influir en la generació d’opinió. Vol dir ser conscients que el nostre pensament i el que diem és producte del pensament col·lectiu: res del que diem ho hem pensat soles. Comunicació feminista és ser responsables i assumir que al comunicar estem generant pensament.
Laia Sanz Bastons
El passat cap de setmana va tenir lloc la Fira d’Economia Social i Solidària, i he aprofitat per reflexionar una mica sobre el lema d’aquest any “L’economia ha canviat, i tu a què aspires?”.
L’Economia Social i Solidària es defineix per ser portadora de valors com democràcia interna, solidaritat social, equitat, justícia…. Però més enllà de concretar-se en iniciatives idíl·liques, és sobretot un espai on es poden repensar i practicar formes d’economia diverses i alternatives.
Una gran aposta per moltes entitats és poder contribuir a la construcció d’una economia feminista. Podríem parlar doncs d’una economia que posi la cura de les persones i el medi ambient al centre o d’una economia de ruptura, com molt bé explica Amaia Pérez Orozco. I això vol dir posar-ho tot en l’aire, això vol dir que està gairebé tot per fer. Perquè parlem de trencar el circuit treball remunerat-no remunerat, mercat-estat-llars, per poder crear dinàmiques que permetin el bon viure.
Tenim clar que la transformació és a molts nivells i a diferents esferes de la vida. I per sort, trobem molta gent disposada a incorporar aquesta mirada i col·lectivitzar eines que facin possible seva aplicació. Per exemple, al Congrés d’economia feminista celebrat el passat mes de Setembre a València, van materialitzar espais de reflexió que permetin avançar a la incorporació d’una perspectiva feminista als pressupostos públics. Un altre exemple pel que fa a la gestió d’entitats, el trobem a diferents materials interessants com la guia Soste[vida]vilidad que proposa la cooperativa Colaborabora amb conceptes trencadors com la facturavidaVIDAvilidad o l’impost de vida, l’eina d’observació de gènere que ens arriba des de la comissió d’economies feministes de la Xarxa d’Economia Solidària o l’eina d’auto diagnosi per organitzacions de Lafede.
Els reptes són molts, volem cuidar-nos i tenir condicions dignes, volem tenir entitats més diverses i inclusives que caminin cap al bon viure. Perquè com ve ens explicava l’obra de teatre Rebomboris són les cures les que sostenen la vida, no el capitalisme.
Tania Proupin
Fa temps que venim pensant al voltant de la comunicació a Candela. Per a què hauria de servir, a una entitat com la nostra, que treballa fonamentalment l’educació? La comunicació ha de servir únicament per a donar-nos a conèixer al món? O també hauria de generar opinió i incidir a la societat?
Volem apostar per una comunicació professional, donar-li més pes i anar una mica més enllà de difondre les coses que fem a l’entitat. És cert que està bé poder-vos informar de les nostres activitats, de celebrar projectes que ens il·lusionen i compartir els projectes d’altres entitats i companyes, això no deixarem de fer-ho! Però també és cert que ja fa molts anys que treballem i que anem generant una experiència que, d’alguna forma, sentim que hem de poder compartir més enllà de les nostres formacions i tallers.
Tenim ganes de compartir les nostres visions, les nostres reflexions més íntimes sobre la nostra feina, converses que tenim al cotxe o al tren tornant d’un taller, al despatx llegint una notícia, reflexions i pensaments que no troben ni l’espai ni el temps de sortir, frustracions, propostes, opinions i alegries. Volem aportar, encara que sigui una mica, a debats complexos que sovint ens sobrepassen com a societat, i fer-ho amb calma i repòs.
És per això que llancem aquesta proposta d’ “El post de la setmana”, un espai per compartir reflexions amb les persones que ens seguiu sobre temes que ens travessen i ens toquen profund, però que els ritmes i els tempos sovint no ens permeten aturar-nos per pensar i debatre.
Així que a partir d’ara, setmanalment, cada persona de l’equip de Candela, tant les persones formadores, talleristes, sòcies i/o treballadores, de l’àrea de gestió, comunicació, les que treballen més amb joves, les que fan un públic més adult, les que fan tasques reproductives… totes aportarem la nostra reflexió des dels nostres àmbit dins l’entitat, tot posant en valor totes les visions necessàries per tirar Candela endavant en el dia a dia.
Amb moltes ganes que la idea us agradi tant com a nosaltres i esperant aportar el nostre granet de sorra, us presentem EL POST DE LA SETMANA, un espai on generar debats saludables per continuar construint societats crítiques.
Miriam Aleman.
Comentaris recents