“Barcelona, 8 de març…”
Corria 2011 cuando… jajaj me encanta ponerme abuela cebolleta a mi pronta edad… o igual ya no tan pronta!
Bueno total, que d’aquí dos dies torna a ser 8 de març i aquest any són les X Jornades d’Acció Feminista i Autònoma Se Va A Armar La Gorda per a Dones, Bolleres i Trans, que què és això?? Doncs unes jornades fetes amb molt de carinyo i moltes ganes que es van començar a fer al voltant del 8 de març l’any 2011, amb la idea que el 8 de març no només fos una manifestació el mateix dia pel centre de la ciutat o un article de màxim deu línies en un diari, sinó que fossin unes jornades de varis dies, descentralitzades, amb accions de diferents tipus… On poder gaudir de la reivindicació, fer-ho cadascuna a la seva manera i trastocar una mica l’ordre de la ciutat.
(Fil musical, sona “No calles más” de ProsOdia: “…La chispa se enciende ahora, aquí se va armar la gorda, empieza el 8 de marzo, pero caña todo el año…”)
Les activitats s’aglutinen en un cartell que a vegades està ple a vessar i a vegades no tant, com la vida feminista mateixa! Que a vegades tenim energia i força i a vegades no, que a vegades l’energia i la força l’hem de posar en un altre lloc i no passa res!
El que sempre hi ha des de fa nou anys i deu jornades és la tan esperada manifestació nocturna el 7 de març “Fem-nos fortes, fem-ho juntes, la nit és nostra”. Aquella que les més joves pensen que hi ha estat sempre, aquella que les més grans recorden que s’havia fet una vegada l’any 84, aquella que veiem créixer any rere any d’una manera brutal, emocionades, amb la pell eriçada cada vegada, que ens l’hem lluitat i gaudit de la primera a la desena.
“La nit és nostra” és un lema breu, concís i directe d’una de les coses que les feministes venim reivindicant des de sempre: perdre la por i passar a l’acció a l’espai públic i a més, de nit. La nit: allò que ens han venut com el pitjor dels malsons per a qualsevol que no sigui un home cis blanc i heterosexual. I és veritat, no és un lloc ideal, però La Gorda posa l’accent en passar a la pràctica col·lectiva i poder sentir que és possible caminar juntes de nit pels carrers sense homes cis ni permisos. Sortir de l’espai històric privat i treure la veu. Fer-nos visibles.
La vara de mesurar del sistema heteropatriarcal es materialitza de perles en la figura de l’home blanc hetero cis. Només que n’hi hagi un d’ells, en un espai format per, posa-li, 100 persones, aleshores el lloc està validat. En diuen segur. Té l’aprovació del sistema. Però, ah, si no n’hi ha cap i a més hi ha un consens explícit que no poden entrar, aleshores apareixen tots els problemes del món. Com no haig de poder ser-hi amb vosaltres? Quina opressió! Quanta violència! Etc.
La Gorda és un espai de totxs, autogestionat, i ens recorda que el feminisme autònom existeix i que té una altra manera de fer les coses fora dels circuits de les institucions o el capitalisme femifriendly. Sí, ja sabeu, aquell que amb un color lila de fons sempre té una samarreta, un llibre o una setmana especial en la qual vendre’t el que sigui (ahir mateix una cadena de supermercats anunciava la “setmana de la dona” entre passadissos de comestibles mentre jo buscava els flocs de civada, si em despisto m’encasqueten alguna cosa segur).
Amb tot això, també dir que deu anys de recorregut han sigut i són deu anys d’aprenentatge, de debats, d’accions més o menys satisfactòries, de subidons col·lectius i algun que altre disgust. D’escolta del que segueix passant entorn les violències que ens travessen i de continuar reivindicant les claus: autodefensa, autogestió i, la pantalla final, la fi del patriarcat.
Més informació d’aquesta edició i de les anteriors (que ja en són deu eh!) a:
https://sevaarmarlagorda.wordpress.com/
https://www.facebook.com/Jornades-Se-va-armar-la-Gorda-378550109182699/
https://twitter.com/se_va_armar
Sílvia Merino i Navalón.
Como cada principio de año la gestoría de nuestra entidad nos pasa un formulario a todas las trabajadoras para definir nuestra situación personal con una cruz (esto ya debería avisarnos de la rigidez del sistema), y así ajustar nuestra retención en la nómina a final de mes. Una compañera me pregunta si cuidar de sus amigas cuenta como tener alguien a cargo, una broma detrás de la que se esconde una gran evidencia. Lidiamos con un sistema que no reconoce cuidados más allá de los que marca el vínculo sanguíneo o conyugal, y eso quiere decir que falla tanto al dar por sentado que la familia, tal como la entiende el sistema, te va a cuidar (véase la ley de dependencia), y falla cuando no reconoce muchas situaciones personales como el cuidado de las criaturas ajenas, el de tus amigas, compañeras de trabajo, compañeras de piso etc… Cuidados todos ellos que recaen principalmente sobre las mujeres, y a las que el sistema de pensiones penaliza, ya que son ellas las que reducen sus jornadas y cogen excedencias para conciliar con las tareas de cuidados con el trabajo remunerado, sumándole como factor agravante la brecha salarial. Y todo ello “Sin olvidar que muchos trabajos de cuidados no están reconocidos como tal o han sido regulados recientemente, lo que ha llevado a las mujeres a trabajar en la economía sumergida y a tener largos periodos trabajados, pero sin haber cotizado a la seguridad Social”.
El otro día escuchaba una conversación entre Marta Tafalla y Yayo Herrero en la que mencionaban la mecánica de la lógica del olvido como herramienta opresora. Y reflexiono sobre la dureza de ese olvido, esa invisibilización constante por parte de la sociedad hacia algo tan fundamental como el cuidado entre nosotros y hacia nuestro entorno. Últimamente me doy cuenta de las disculpas, las caricias, el tiempo, las conversaciones, la empatía, el trabajo interior, el espacio, la espera que requiere cuidar de las personas que quieres, y también intento poner conciencia sobre a quién me estoy olvidando. Porque me resulta fácil sentir la tensión cuando se olvidan de mí, pero a veces, casi sin darme cuenta, siento como me olvido de los demás, sobre todo cuando los malestares quedan enterrados en el silencio o en lenguajes que no comprendo, como en el caso de colectivos que no disponen de espacios para alzar su voz, personas que no sienten la suficiente libertad o confianza para expresarse o el caso de los animales que se expresan de otras formas que no comprendo. Todos esos malestares quedan en el olvido y siento que como individuo-colectivo es importante generar esos espacios de cuidado y prestar atención para no olvidar.
Tània Seoane Proupin.
Et volen apujar el lloguer? Quines són les empreses o famílies que s’estan enriquint amb l’especulació prop de casa teva? El teu barri cada dia està més endreçat i verd però a tu ja no t’hi volen? Quins plans urbanístics preveu l’ajuntament en el teu barri?
Solars d’ús públic venuts al millor postor que de ben segur especularà tot el que pugui amb ells, infinitat d’edificis i cases buides a la mercè de l’estratègia d’atac passiva de l’abandonament, barris sencers desallotjats i desplaçats per l’interès de petits i grans propietaris, la xifra de gent vivint al carrer augmenta i unes llistes d’espera per a accedir a un habitatge públic accessible que desesperen.
I el turisme continua creixent. El ministeri de foment preveu construir una terminal nova al port i una a l’aeroport d’aquesta ciutat per donar la benvinguda a més consumidors de la marca Barcelona que faran fotografies a les manifestacions per un habitatge digne sense entendre que també ells els han fet fora de casa.
Fa poc vaig escoltar una companya que deia que avui en dia, la trinxera que aplega més nombre de persones i més diverses és la lluita per l’habitatge.
Posar la vida en el centre… ens sona?
Com ja haurem escoltat en les històries no explicades de les revoltes populars, les persones que ens encarreguem de les cures, les que hem de posar un plat a taula pels nostres éssers estimats, les que hem après i reconeixem dia a dia la vulnerabilitat i codependència humanes som les que iniciem aquestes xarxes d’organització, ajuda mútua, denúncia i revolta per canviar les nostres situacions de precarietat.
Avui en dia, la majoria de les persones que arriben als sindicats d’habitatge perquè els pugen els lloguers o directament les fan fora de les seves cases i barris, són dones migrades de països colonitzats.
Els serveis socials, contràriament al que diuen els mites sobre la mala repartició de les ajudes, no donen resposta a les necessitats d’aquestes dones i les seves famílies. En les pensions d’ús temporal (1 o 2 mesos) que els ofereixen moltes d’elles han de conviure i compartir espais íntims com el lavabo amb persones que les violenten. I molt sovint, les seves situacions de precarietat les fan susceptibles de patir la violència pròpia dels serveis socials que reprodueixen el racisme i masclisme institucionals i empresarials.
La lluita per l’habitatge s’organitza amb una presència majoritària de les dones i dissidències dels gèneres normatius afectades pel racisme i l’explotació colonial.
Continuem aprenent? En aquests col·lectius formats per persones amb experiències de resistència tan diferents tenim la tasca pendent de fer-nos accessibles les unes a les altres. Sovint els espais on ens reunim no són accessibles a persones amb una mobilitat no normativa, els codis culturals continuen sent una trava per a aquelles que no entenen les maneres d’organitzar-se europees o els seus llenguatges, els horaris de trobada molt sovint deixen fora les persones amb càrregues familiars, el masclisme, el racisme i el capacitisme es colen en les nostres pràctiques i s’alimenta de la precarietat.
Tenim estratègies molt diverses per a fer front a les violències. Necessitem aprendre a escoltar-nos. Però cada setmana se sumen èxits de resistència malgrat les nostres violències internalitzades i les capacitats camaleòniques de les administracions i les empreses per innovar en vigilàncies i càstigs. A Barcelona cada setmana s’aturen desnonaments i s’organitzen alternatives d’habitatge per a les que s’han quedat sense sostre. Els col·lectius es multipliquen i es fan més grans.
Molt probablement a prop de casa teva hi ha un sindicat d’habitatge amb les portes obertes per rebre la teva història.
Alba Moreno Biurrun.
Quiero escribir desde el cuerpo. Que sea mi cuerpo un campo de batalla pero que no duela, para así, poder hablar de gordofobia con todas las letras.
Gordofobia es una palabra que empieza a sonar en algunos espacios y entre algunxs de nosotrxs, aunque yo preferiría nombrarlo como gordx-odio, ya que si hablamos de gordofobia entendemos que es aquello a lo que le tenemos miedo o temor. Es decir, miedo a las personas gordxs. Y en realidad la gente gordófoba no siente miedo de los cuerpos gordos, siente rechazo.
Hablar de gordofobia es hablar de la violencia que se esconde bajo la frase “te lo digo por tu salud” porque, sinceramente, equipo, no hay la misma persecución a la gente que fuma, por ejemplo. Parece ser que cuando nos hablan de salud lo únicamente importante es el cuerpo, aunque es curioso que haya tantas personas preocupadas por nuestra salud física pero ninguna por nuestra salud emocional. ¿Realmente creemos que estar delgada es sinónimo ineludible de salud?
¿Por qué solamente se exige que sea saludable un cuerpo gordo? ¿Por qué, cuando vemos en Instagram alguna foto de instagramers delgadas comiendo cupcakes como si no hubiera un mañana, no pensamos que promueven la obesidad? En cambio si unx gordx hace la misma foto, seguramente tendrá varios comentarios de personas gordófobas opinando sobre su salud, la cantidad de azúcar que está ingiriendo o la gran propuesta de que adelgace, por ejemplo.
¿Quiere decir entonces que por el simple hecho de existir siendo gorda ya promuevo la obesidad?
Es incómodo ver cómo una gorda muestra su carne, debemos ir tapadas y tener siempre la intención de hacer una dieta.
Por otro lado, la sociedad te señala todo el rato como única responsable, ya que ser gorda es “un problema” que depende de ti, que tiene solución. No es que seas coja, es que eres gorda y es tu responsabilidad. Por lo que aquí entra la culpa por no conseguirlo, por no ser lo suficientemente fuerte y constante para hacer la dieta y cumplir ese canon con el que, al fin, estar tranquila.
La gordofobia nos ha llevado a todos, y sobre todo a todas, a la conclusión de que lo peor que te puede pasar en la vida es ser gordx,
pero ¿qué es ser gordx? Una construcción política, un discurso donde muchas personas vivamos frustradxs y releguemos nuestra autoestima a la aprobación ajena y de esta manera, nunca estemos del todo contentxs de cómo somos por fuera y nos preocupemos, aún menos, de cómo somos por dentro.
Nos bombardean con imágenes prototipadas por todos lados, dietas milagrosas, pastillas de colores y barritas con sabor a caramelo. Se
lucran con nuestro dinero de gordxs en ofertas del gym cuando se acerca el verano ya que al parecer, para ir a la playa, hace falta tener un cuerpo delgado.
Resulta increíble la contradicción del discurso neoliberal de quererse a unx mismx con este discurso del sistema capitalista que nos vende batidos milagrosos con el fin de hacernos, prácticamente, desaparecer.
¿Si los kilos son míos, por qué te pesan tanto a ti?
He experimentado en mi cuerpo gordo muchas de estas sensaciones y situaciones, y en las aulas de los institutos, cuando hago los talleres,
incluso de los instis más guais y más alternativos, también sigo sintiendo y escuchando, ahora, hoy, en el 2020, GORDA como un insulto.
El otro día, en el aula, una chica con un cuerpo gordo le contestó a un compañero “Wauuuu gracias, tío, por dejarme claro que soy gorda, no me había dado cuenta”. Me pareció una respuesta maravillosa, llena de inteligencia, amor propio y sarcasmo.
Ahora bien ¿cómo hacer para poder tener una adolescencia plena con nuestro cuerpo no normativo? ¿Cómo poner en marcha el empoderamiento desde nuestro propio cuerpo?
Si bien la autoestima no es algo que compramos en el súper y es una sensación que cambia diariamente, sí podríamos decir que se construye colectivamente y desde la mirada del otrx.
Para mí ha sido clave el feminismo. Desde una mirada feminista somos capaces de acercarnos, aceptar y deconstruir muchas cosas aprendidas sobre los cuerpos gordos. El feminismo ha hecho que las ganas de contar mis debilidades a mis amigxs sean mayores y, con esto, nos hemos hecho algunxs un poquito más fuertes, más sabias y más humanas. Desde algunos feminismos, si cambiamos el estigma de GORDA (cuerpo sudoroso, que huele mal, un cuerpo vago, cansado, etc) por nuevos conceptos donde cuerpos disidentes son atractivos, deseados y sexuados.
No siempre es fácil ni cada día unx se siente con energía y empoderamiento para quererse y respetarse, pero estaremos de acuerdo en
que este es el único camino: SEGUIR.
Es por eso que el feminismo radical es dejar de pedir disculpas por nuestros cuerpos y empezar, en
cambio, a pedirle disculpas a NUESTROS cuerpos.
Militar como feminista en lo gordo y de esta manera, aceptar, bailar, escuchar, reír, tocar, compartir y gritar desde mi cuerpo gordo es una decisión que reviso cada día. Para mí, hacerlo, siempre son ganancias. Empezar a tomar consciencia de no dañarnos y seguir tejiendo redes de apoyo donde construir y seguir existiendo. Porque los cuerpos disidentes estamos aquí, allí y en todas partes.
¡No nos conocemos pero nos necesitamos!!
Y es por eso que me gusta pensar que este gordoodio dejará de existir. Que en las aulas dejaré de escuchar la palabra gorda como insulto. Que la resignificaremos y que los cuerpos gordos dejarán de ser públicos y los haremos nuestros más que nunca. Hay que afirmarlo para que pase, las cosas hay que nombrarlas para que existan.
Por todo esto, y con todo esto vamos a empezar, aunque sea con miedo, empecemos hoy el camino del autocuidado.
Soy gorda y vengo a comerme vuestros prejuicios.
Kotu.
Primera reunió de l’any de l’equip de secundària de Candela, agendes sobre la taula i ambient distès, tot i tornar de vacances, tot i les agendes sobre la taula. Adormida, il·lusionada, nerviosa, atenta i amb un somriure a la cara, diria que estic contenta, tot i les agendes, tot i les vacances, tot i ma mare.
A mesura que es van omplint els buits de les setmanes que vindran i anem quadrant els tallers de tot el mes, una secció del meu cervell va activant les altres agendes. Les que tinc amb les meves famílies, la de sang i l’escollida que en diem, amb qui comparteixo les cures de la meva mare i totes les altres necessitats que se’n deriven. També compartim remeis que ens hem anat inventant per poder-ho sostenir.
Em sento enèrgica, diria que inclús entusiasta ( tot i les agendes, tot i les vacances, tot i ma mare, tot i els malabars… ). Tot un engranatge i nosaltres sense títol d’enginyeria!
Les cures impliquen moltes coses, diners, per descomptat, i temps (no una o altra, sinó ambdues). I tot arriba així, quasi per sorpresa. Perquè costa mirar els senyals quan són inequívocs, espanten massa i a més (almenys aquest cop) venen tan a poc a poc, que sembla que vinguin de cop, doncs no ets capaç d’identificar-los fins que ja has de córrer.
Els malabars es converteixen, a estones, en un engranatge meravellós i encoratjador, però amb un equilibri fràgil, doncs anem construint els fonaments al mateix temps que l’estructura. És que no hi ha massa on agafar-se, dins d’aquesta lògica neoliberal, amb un sistema econòmic despiadat, on no se’ns reconeix quan ja no som ni productives ni consumidores. I em refereixo a un tipus de productivitat que té un horitzó definitori absurdament curt, merament mercantilista.
I vaig aprenent que acompanyar implica també saber i poder sortir del centre, deixar de ser l’única protagonista de la teva vida, però només en la mesura justa, perquè sinó tampoc se sosté. Implica pensar i resoldre en temps futur o immediat, tenir la capacitat de veure vindre, però no avançar-se massa, per allò de no entrar en pànic i també, per què no, perquè la vida sempre et té sorpreses amagades. Implica una dosis extra d’energia i paciència, molta paciència que no sempre es té.
La paciència en els canvis de ritme, per exemple, de coses tan fútils i quotidianes com escalfar la llet del matí, vestir-se o preparar un àpat senzill. I jo amb la meva pressa per economitzar temps i esforços, per intentar fer quatre coses alhora, millor que tres. Davant meu, el ritme lent i pausat de qui ha de pensar en com fer allò que ha fet tota la vida, mentre feia tres sinó quatre coses alhora. Algú per qui, ara, economitzar esforços té la finalitat de poder funcionar en el quotidià, per qui la victòria més gran és aconseguir fer aquestes “futileses”, per si mateixa. I jo amb el rellotge al costat, el mental i el físic, i les agendes sobre la taula i també al cap, i amb el cap aquí i allà, i de sobte que fàcil és, a vegades, perdre la paciència.
Tot això implica assumir que sovint tindràs un regust amarg a la boca, però que altres vegades serà dolç, i a mi que tinc una llarga experiència en hostaleria, l’agredolç m’està bé, però no com a plat principal.
Acompanyar la vellesa de qui t’ha parit o vist créixer, semblaria un fet tan lògic com orgànic, si no fos per la societat en què vivim. Sobretot la vellesa dels subjectes feminitzats, que s’ocupen del treball productiu i reproductiu, que no estan acostumades a ser el centre, que s’han passat la vida sostenint i cuidant, escoltant i deixant pas. Com tenir cura de qui sempre ha estat cuidant als altres? Com ocupar l’espai que sempre ha ocupat ella? Com fer-ho sense inhabilitar-la, sense desproveir-la del seu jo que l’ha conformat, sense malmetre el seu orgull? Sense passar-li per sobre?
Sovint fem comparatives del moment vital de la infància i de la vellesa, en tant que són dues etapes de la vida en les que sembla que necessitem algú que ens acompanyi. Un moment on és bo poder recolzar-se, deixar de fer-ho tot, que t’ajudin, o inclús que t’ho facin. Però no és aquest un pensament que es deriva de la mateixa lògica capitalista? Del seu individualisme extrem? On la màxima vergonya personal és la vulnerabilitat.
I de cop el meu cervell entre agendes, recorda la frase viral del filòsof sur coreà Byung-Chul Han: “quien fracasa en la sociedad neoliberal del rendimiento se hace responsable a si mismo y se averguenza en lugar de poner en duda a la sociedad o al sistema. En eso consiste la inteligencia del regimen neoliberal. Dirigiendo la agresividad sobre si mismo, el explotado no se convierte en revolucionario sino en depresivo”, i penso, en què consistirà el fracàs per aquelles persones, com ma mare, per qui el bon rendiment ha estat cobrir les necessitats de tothom, i que s’han passat la vida sostenint i cuidant, escoltant i deixant pas…?
Selene García Sanagustín.
“Com definiries un orgasme?” ens preguntàvem un dia a les 7:45 del matí abans d’entrar a un taller. Si es donava la situació havíem de poder-ho explicar una mica més rigorosament que “el gustito” tal com havia dit un cop un noi en un taller. “Podem dir que és com un esternut de plaer!”, rèiem i comentàvem “quines hores d’estar parlant d’això, no?”. I sota riures recordo també el neguit per respondre les preguntes que poguessin sortir en aquell primer taller de sexualitat que donaríem a un grup de 2n d’ESO. El taller va anar molt bé. Ara, recordo posar-me vermella en un moment mentre parlàvem de l’anus com a zona erògena. La veritat és que era la primera vegada que treia la bandera desestigmatitzadora del plaer anal davant de tantes personetes mirant-me amb els ulls com a plats.
“Tu ets lesbiana?”, va ser una pregunta encertadíssima en el meu propi procés de devenir lesbiana. I seguim, “si abans eres hetero vol dir que ara ets bisexual?” i més, “un noi trans que li agraden les noies és hetero?”. Ja fa uns anys que a molts tallers sobre diversitat sexual i de gènere són les mateixes adoles que ens amplien el nostre esquema en relació amb el desig i les preferències sexuals: pansexual, asexual, polisexual, demisexual… i llavors érem nosaltres que posàvem els ulls com a plats!
“Què passaria si una noia en arribar dilluns a classe després del cap de setmana digués que dissabte a la nit va estar masturbant-se molta estona amb el seu vibrador nou?”, llançàvem aquesta pregunta a un grup d’adolescents, i ho enllaçàvem amb la criminalització de la sexualitat de les noies i com clarament no té la mateixa lectura social que la masturbació masculina. I fins aquí, totes d’acord i aquest exemple no falla. Però de seguida em retorna: quantes vegades parlo de les meves experiències masturbatòries fora dels cercles més íntims?
Ens apliquem el cuentu? Ens re-convidem a canviar el focus i re-mirar-nos per dins? Sí gràcies! Els hi dec molt a totes les noies i nois que m’he anat trobant a les aules. Les seves preguntes (in)còmodes i molt (in)oportunes, les mirades perdudes i encuriosides, els riures nerviosos han fet posar-me en joc i qüestionar-me a diferents nivells. Treballar en l’educació sexual m’acompanya a revisar la biografia sexual tant pel que fa a experiències, desig, imaginaris com a educació rebuda. I és que cada pregunta que llenço al grup em rebota als morros i m’encanta que així sigui. Em dóna la possibilitat d’explorar com abordem els temes que treballem i que també ens travessen (quina sort!). Penso que fer-ho d’una manera pedagògica, propera i amb la que ens sentim còmodes és un procés. Un procés apassionant que m’estimula.
La tensió entre la societat hipersexualitzada i el gran tabú de la sexualitat segueix semblant-me un tema inquietant com a poc. Ho sentim als tallers plens de crits inacallables i grans buits de silenci a la vegada. Ho veiem a les mirades de les professionals que formem on la preocupació cap als i les joves és igual d’explícita que la manca d’eines per abordar-ho. Ho practiquem en infinites converses adultes on més enllà de l’humor enginyós costa trobar les paraules per parlar del desig i els afectes.
Parlar de sexualitats desitjades i lliures de violències és una aposta imprescindible en la que seguir caminant mentre gaudim i posem el plaer la centre.
Marta Sales Romero.
Comentaris recents