El petit repte de la setmana.
Parar la màquina i trobar l’estímul.
La mirada cap endins.
Multitasking. Passió.
Estrès. Motivació.
Precarietat. Escalfor.
Equilibris preuats.
Mimos, tensions i cures.
Contacte i comunicació (tota la que es pugui)
Facilitacions i auto-facilitacions.
Conciliacions, projectes i famílies escollides.
Baixes laborals per enamoraments i ruptures afectives (tant de bo).
Consciència dels privilegis
(en procés de ser-ho més, espero, desitjo)
Maltracte institucional *
(en lluita per patir-lo menys, desitjo, espero)
Impacte de les incerteses pandèmiques.
Estridència dels petits canvis quotidians.
Aliances potents i boniques.
Crush per compartir local.
Trobades “in-sòlites” **
Sosteniment econòmic i emocional. Emocional i econòmic.
Personal i polític. Polític i personal.
Aventuretes molt emocionants.
Draps bruts i misèries feministes.
Equilibrismes i peripècies a les entitats.
Agraïment i orgull col·lectiu.
Marta Sales Romero.
*
Fa menys de quinze dies les companyes d’Aadas llençaven un crit d’emergència econòmica davant l’insuficient suport institucional que les ubica a la corda fluixa de la seva continuïtat. És lamentable i indignant que una entitat que des de fa trenta anys treballa per un servei essencial cobrint els buits dels serveis públics es trobi en aquests moments depenent d’un sistema de micromecenatge.
No fa ni un any les companyes de Tamaia prenien la difícil decisió d’abaixar la persiana del seu espai després de vint-i-nou anys posant-hi el cos. El seu comunicat, entre d’altres moltes coses deia: No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.
**
Ja fa dos anys iniciàvem amb algunes companyes d’altres entitats el projecte de materialitzar una xarxa de cooperatives feministes (La insòlita), encara avui en procés i construcció. Anem lentes perquè anem lluny 😉
Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona?
Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.
L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»
Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:
– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»
– «Em passeu la sal si us plau?»
– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»
Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?
Perdo el món de vista.
Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…
Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?
Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.
En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…
Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.
Alba Moreno
Comentaris recents