EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.

No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.

Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.

Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?

Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.

 

Edurne Jiménez

 

 

Foto: Frente Fotográfico