A tú que t’ha fet?

Des de fa poc s’està forjant a Catalunya un nou moviment amb capacitat d’omplir-nos el cor d’orgull i de vergonya a parts iguals. “A tu què t’ha fet?”. De moment 4 instituts, esperem que la cosa continuï. Sabeu què és? Doncs ni més ni menys que noies joves, alumnes i exalumnes d’aquests instituts que per fi han trobat la manera de fer visible el que és un secret a veus dins la nostra comunitat educativa: Hi ha professors que agredeixen sexualment a les seves alumnes.

I estem parlant de casos enquistats, que se saben des de fa anys, que es transmet de generació en generació: “Ves en compte que el profe de mates, és un mirón”, “Oh vaja, ens ha tocat el de gimnàstica que té les mans molt llargues”, “Aquest és el profe que incita als nois a riure de nosaltres i mirar-nos el cul”, i la llista segueix sense parar i pujant de nivell. En el millor dels casos les noies van preparades per posar-se un pes més del patriarcat a l’esquena, en el pitjor, una ferida més que quedarà gravada en el cos. I no és que les noies no ho diguin, elles fa anys que ho assenyalen, que ho identifiquen, que demanen ajuda i veuen, imponents, com una comunitat educativa que de tanta vergonya que té, aparta la mirada i esdevé còmplice. Fins quan actuarem així? Nosaltres fa anys que tenim uns “casos” en el punt de mira. I ni amb el suport de la tècnica del municipi, que no pot fer res perquè són competències d’Ensenyament, ni anant a parlar amb directors i directores, aconseguim res. El màxim que vam aconseguir és que un professor agressor (aquest encara no ha estat denunciat, som-hi noies que vosaltres podeu!) el canviessin d’un institut a l’altre. Al poble n’hi ha dos. Les noies, el primer dia, ens van comentar amb resignació: “Ens han enviat el professor abusador”.

Llavors arriba la màgia. Les noies s’organitzen i més que trencar el silenci, el rebenten. Han creat uns perfils a Instagram per denunciar les agressions a què estan o han estat sotmeses (per veure el nivell d’humiliació del que parlem, doneu un cop d’ull al seu compte). I corre com la pólvora, es fa viral, es multiplica. Ja no és un institut, ja en són quatre, i si la cosa segueix així, sortiran més vergonyes a la llum. Així que si teniu un professor agressor a la vostra sala de profes, ja sabeu, assenyaleu-lo abans no arribi l’imparable moviment. Moviment emparat en un Mee too, o en les seves ídoles que canten “Cap agressió sense resposta” a ritme de trap, mentre nosaltres, adultes, ens portem les mans al cap i les titllem de patriarcals per ensenyar el cul. No ens hem adonat encara que patriarcal és la mirada que censura la vestimenta i no pas el cos que la porta?? Però la cosa ve forta i va de debò. Què menys que estar a l’alçada de tanta dignitat?

Les respostes de moment han estat diverses. Les noies de Castellar, les primeres a denunciar públicament, diuen haver rebut molt de suport, tant psicològic com legal (sí, legal, la cosa no quedarà només en vergonyes). A nosaltres en alguns municipis ens han demanat tallers per a joves i és aquí on volem fer la crida, la necessitat de canviar la mirada: Tècniques i tècnics de joventut, igualtat, educadors i educadores, professorat i altres referents de la gent jove, si us plau, hem de formar-nos nosaltres com a persones adultes! Hem de formar un claustre que si sabia el que passava o bé girava la cara, o bé no creia, o bé no sabia què fer. Que si no sabia, és un claustre que no té capacitat d’identificar les violències sexuals que pateixen les seves joves i de les quals en són responsables en última instància. Estem aquí i us podem ajudar. La vergonya no és reconèixer que no se sap què fer, la vergonya és saber què passa i no fer res.

Miriam Aleman Calatayud.