Diumenge a la nit va ser la tercera vegada que he pogut individualitzar aquest càntic. Diumenge vaig tornar a sentir alguna cosa que em recorria el cos i acompanyava l’expressió.
La primera vegada va ser fa ja uns nou anys i s’emmarcava en les celebracions de la victòria en el Mundial de la selecció espanyola masculina de futbol. Em recordo que vaig pensar en el contrasentit que hauria de percebre tota aquella gent que corejava aquesta frase quan ja havien guanyat. A per qui volien anar? Potser era només una qüestió d’inèrcia, suposo que vaig dir-me. També és veritat que anava acompanyat d’altres càntics com aquell del “yo soy español, español, español”. Senzill, directe, clar, concís. No li vaig donar gaire més importància.
La segona vegada va ser fa menys temps, un parell d’anys. Aquí la sensació ja no era de contrasentit o de vergonya aliena. Aquí la cosa es va assemblar més a un calfred. Els que entonaven aquestes tres paraules eren grups de gent que havien decidit acomiadar grups de policies nacionals i guàrdies civils amb destinació a reprimir la celebració d’un referèndum. Semblaven familiars, amics o coneguts que desitjaven la millor de les ventures possibles a qui sortia cap a la guerra. Aquí ja era evident que es podia individualitzar el destí de la frase. Van ser moltes les persones que ho van entendre sobre els seus propis cossos.
La darrera vegada va ser diumenge a la nit. El calfred es va intensificar, encara dura. Aquest “a por ellos” davant la seu del partit d’extrema dreta que s’ha convertit en tercera força parlamentària ja no deixa dubtes. No hi caben les interpretacions. Ells ho tenen molt clar, estan començant a tancar el cercle: ser espanyol, diuen, és no ser nosaltres, és anar contra nosaltres.
Algunes de les senyals d’alarma ja s’havien disparat per als qui treballem amb joves i adolescents. El seu discurs està començant a fer-se evident en algunes aules. No són pocs els xavals que se senten més forts i que poden expressar i trobar arguments que els funcionen d’entre tot aquest discurs d’odi i opressió. No són pocs els que expressen resistències de formes absolutament violentes, banalitzades i relativitzades de la mateixa manera que es banalitza i es relativitza el feixisme quan se’l convida als mitjans de comunicació a expressar tranquil·lament la seva ideologia, quan s’assumeix el seu discurs.
Però són moltes més les noies empoderades que han decidit fer del feminisme la seva identitat política; també els mariques i les bolleres i els trans que es visibilitzen orgullosament a les escoles i instituts, fins i tot els nois que s’espolsen la cotilla de la masculinitat hegemònica. Així doncs, som nosaltres les que hauríem de prendre consciència, les que hauríem d’incorporar a la nostra tasca quotidiana un compromís antifeixista clar, les que hauríem de facilitar el teixit d’aliances entre tot aquest elles/nosaltres divers que compon les nostres aules: entre les noies que volen expressar-se com els hi doni la gana, entre les bolleres, mariques i persones trans que volen ser lliurement, entre les racialitzades fartes de les dobles, triples i quàdruples violències, entre totes aquelles diverses que, amb nosaltres, han de tornar a corejar un vell càntic:
No passaran!
Ivan Bordetas Jiménez.
Comentaris recents