El 25N, el día contra la violencia ejercida hacia las mujeres, un grupo de más de cien participantes usaron el arte performance para hacer sonar un grito en forma de posicionamiento político y frente a la vida: “El violador eres tú”, desplaza la mirada hacia la víctima al lugar del agresor.
Esta Performance la idearon y coordinaron Las Tesis, un colectivo de artivistas fundado por Dafne Valdés, Paula cometa, Sibila Sotomayor y Lea Caceres, todas originarias de Valparaíso, Chile.
“ Nos llamamos lastesis porque nuestra herramienta es usar las tesis de las teóricas feministas y ponerlas en escena para difundir el mensaje” afirman.
En esta performance se escucha el sonido seco de las manos contra el cuerpo, los pies pisando fuerte el suelo, el dedo que señala, la venda de los ojos, la fuerza de esxs cuerpxs heridos, levantándose juntxs para nombrar lo innombrable, para desvelar la obviedad, para desentrañar las voces achicadas: La responsabilidad de una agresión sexual la tiene el violador y la estructura que sostiene, alienta y protege a los agresores.
“ Y la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni como vestía. El violador eres tú”
La letra de esta canción es producto de una búsqueda hecha por lastesis sobre las violaciones en Chile. Un violador en tu camino forma parte de una performance feminista mucho más extensa que debía tener lugar en octubre, pero que ha sido reportada por el contexto de revuelta popular que vive el país. Mujeres arrestadas durante la revuelta popular denunciaron como el estado y los carabineros utilizan la violencia sexual para sembrar la cultura del miedo, y así demostrar que las mujeres no tienen voz para manifestarse.
Durante la performance podemos ver el uso de la poesía, el movimiento y un cántico casi hipnótico que nos invita a entrar en esa mecánica repetitiva sintiendo alivio en cada frase nueva que incorporan a las voces. Se puede sentir la rabia, el miedo y el dolor, traspasan la pantalla, y no es de extrañar que se haya viralizado, no creo que haya nadie inmune a dejarse afectar por una dosis de verdad tan cruda.
Un violador en tu camino es a su vez una invitación a la esperanza, a seguir creando de las heridas más profundas y dolientes, es la semilla que germina cuando lxs hermanxs se encuentrar para tocarse. Es seguir siendo vulnerables y expuestxs, mirar de frente a lo que hay y nombrarlo sin eufemismos ni edulcorantes.
Atraviesa la palabra y la teoría, crear verdad no consumible ni productiva, verdad hecha de historias reales, de cuerpos violentados, de cuerpos violados, de cuerpos que aman y son amados, Un violador en tu camino es esa verdad incómoda y necesaria que nos permite reconocernos sujetxs oprimidxs y opresorxs y retomar nuestra responsabilidad. Elegir el lugar.
“ El patriarcado es un juez
que nos juzga por nacer.
Y nuestro castigo,
es la violencia que no ves.
Es feminicidio
impunidad para mi asesino
es la desaparición
es la violación”
Como educadorx esta propuesta artística me parece inspiradora y necesaria, pues señala una estructura compleja y simple que sostiene la violencia hacia los cuerpos “mujer”* desde una gran belleza y profundidad poético-política, la pedagogía del arte. En ella denuncia la violencia policial, la corrupción y subraya la responsabilidad del individuo al colectivo. De el violador eres tú al estado opresor es un macho violador.
Tiene una riqueza de mensaje profunda y expresiva, y nos demuestran una vez más que el arte es una herramienta de transformación social y de individuxs, que a través de él podemos vehicular discursos, articular luchas, alianzas, complicidades y transformarnos.
“Son los pacos, (policías)
Los jueces,
El estado
El presidente
El estado OPRESOR ES UN MACHO VIOLADOR”.
La performance de las Tesis es una convocatoria escénica que ayuda a entender tanto visualmente como en la propia letra el malestar vivido, es un reflejo de una estructura globalizada, en donde se alzan voces y cuerpos en contra del patriarcado. No obstante, no podemos olvidar que el patriarcado es una de las herramientas más potentes del capitalismo y el legado que nos ha dejado el colonialismo. La violencia patriarcal vivida en Chile, no es tan ajena a la violencia vivida en países euro blancos occidentales. Ocurre tanto al otro lado del charco, como aquí. Más allá del origen o raza de los hombres dominantes todos perpetúan por decisión o por asimilación un lugar que corresponde al hombre blanco y heterosexual. Los estados y el régimen político globalizado están al servicio de una blanquitud heterosexuada que oprime todo lo que no entra en sus parámetros de ciudadanxs dignxs y productivxs, El 25 N es el recordatorio de que esto sigue ocurriendo.
Pienso en cómo podemos educar a lxs criaturas para que no violen, para que aprendan a amarse y amar, a respetar, a ver a lx otrx. Imagino un lugar en el que un día las caricias nunca más serán golpes. Las criaturas serán criaturas, y lxs adultos tomaremos nuestra responsabilidad para hacer de este mundo un lugar mejor.
Para terminar, acabamos con una de las frases de un violador en tu camino, no sin antes recordar que al acabar la manifestación del 25 N en Valparaíso los carabineros lanzaron bombas de gas lacrimógeno a las artistas y manifestantes. Esto no ha sido mediatizado como el vídeo, por lo tanto es importante nombrar y reforzar la poética de los actos. Después de una protesta que señala la violencia policial y un estado que la ampara, la policía vuelve a ejercer ese poder corrupto y podrido, pero esto a los medios no les interesa. A nosotrxs sí, y recordamos que la verdad no necesita ser diseccionada. Todo ocurre.
” Duerme tranquila niña inocente
Sin preocuparte del bandolero…”
Kenza Benzidan con la colaboración de Itziar Torres
Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona?
Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.
L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»
Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:
– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»
– «Em passeu la sal si us plau?»
– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»
Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?
Perdo el món de vista.
Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…
Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?
Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.
En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…
Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.
Alba Moreno
A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.
No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.
Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.
Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?
Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.
Edurne Jiménez
Foto: Frente Fotográfico
L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.
No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.
Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».
I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.
Martí Galofre.
Comentaris recents