Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona?
Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.
L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»
Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:
– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»
– «Em passeu la sal si us plau?»
– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»
Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?
Perdo el món de vista.
Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…
Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?
Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.
En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…
Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.
Alba Moreno
L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.
No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.
Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».
I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.
Martí Galofre.
Fa temps que venim pensant al voltant de la comunicació a Candela. Per a què hauria de servir, a una entitat com la nostra, que treballa fonamentalment l’educació? La comunicació ha de servir únicament per a donar-nos a conèixer al món? O també hauria de generar opinió i incidir a la societat?
Volem apostar per una comunicació professional, donar-li més pes i anar una mica més enllà de difondre les coses que fem a l’entitat. És cert que està bé poder-vos informar de les nostres activitats, de celebrar projectes que ens il·lusionen i compartir els projectes d’altres entitats i companyes, això no deixarem de fer-ho! Però també és cert que ja fa molts anys que treballem i que anem generant una experiència que, d’alguna forma, sentim que hem de poder compartir més enllà de les nostres formacions i tallers.
Tenim ganes de compartir les nostres visions, les nostres reflexions més íntimes sobre la nostra feina, converses que tenim al cotxe o al tren tornant d’un taller, al despatx llegint una notícia, reflexions i pensaments que no troben ni l’espai ni el temps de sortir, frustracions, propostes, opinions i alegries. Volem aportar, encara que sigui una mica, a debats complexos que sovint ens sobrepassen com a societat, i fer-ho amb calma i repòs.
És per això que llancem aquesta proposta d’ “El post de la setmana”, un espai per compartir reflexions amb les persones que ens seguiu sobre temes que ens travessen i ens toquen profund, però que els ritmes i els tempos sovint no ens permeten aturar-nos per pensar i debatre.
Així que a partir d’ara, setmanalment, cada persona de l’equip de Candela, tant les persones formadores, talleristes, sòcies i/o treballadores, de l’àrea de gestió, comunicació, les que treballen més amb joves, les que fan un públic més adult, les que fan tasques reproductives… totes aportarem la nostra reflexió des dels nostres àmbit dins l’entitat, tot posant en valor totes les visions necessàries per tirar Candela endavant en el dia a dia.
Amb moltes ganes que la idea us agradi tant com a nosaltres i esperant aportar el nostre granet de sorra, us presentem EL POST DE LA SETMANA, un espai on generar debats saludables per continuar construint societats crítiques.
Miriam Aleman.
Comentaris recents