Hace ya unos cinco años recibí una inesperada llamada de una amiga y compañera. Esa llamada ha cambiado muchas cosas en mi vida. Resultó ser mucho más que una propuesta de trabajo. Recuerdo que me presenté al lugar de la cita, un bar del barrio en el que quedábamos para otros menesteres, con una especie de currículum en la mano. Recuerdo que mi amiga me regaló una mirada extrañada y una media sonrisa. Sin saberlo, ya estaba empezando a aprender cosas. Aquel gesto mío que pretendía ser mi contribución a la seriedad del encuentro no era más que un papel con algunas cosas escritas que, en realidad, poco tenían que ver con lo que me proponían ella y otras amigas que ya tenía en Candela, otras compañeras con las que nos habíamos cruzado en algunos espacios de militancia, de las que ya había aprendido unas cuantas cosas. Pero decía, ya estaba empezando a aprender, a recibir, a empaparme y llevarme cosas. Esa ha sido mi historia en y con Candela, un constante aprendizaje, una sensación casi de saqueo. Aprendí, por ejemplo, que la seriedad y la formalidad, también en el trabajo, no pasaban por un documento más o menos estandarizado. Podían pasar por la confianza, por la empatía, por el cuidado, la honestidad o la transparencia. Cierto es que quizá no siempre lo viví así. Obviamente, en Candela no dejamos de ser un grupo de personas que, quien más, quien menos, reproducimos, a partir de pequeñas acciones, expresiones, formas de hacer o decidir, parte de todas esas estructuralidades, violencias y relaciones de poder que pretendemos laminar, ojalá destruir, desde la prevención y la educación feminista. Eso también lo he aprendido. Candela me ha ofrecido un espejo sobre el que mirarme, sobre el que ver, con menos posibilidades de torcer la vista hacia otro lado que en el cotidiano, aquellos reflejos menos atractivos de mí, aquellos que no necesitaban un toque de atención para ser vistos. Cierto es que sigo necesitando alguna que otra colleja. También es cierto que otra cosa que aprendí fue la escucha. He aprendido muchísimo escuchando, a las compañeras con las que empecé a hacer talleres y con las que me he ido cruzando en estos años; también a miles de chavalas y chavales, también peques, que he tenido, unas veces en frente, otras de espalda, también a mi lado, en unas cuantas decenas de colegios e institutos repartidos por Catalunya. Tampoco negaré que en ocasiones me he crecido y he olvidado eso de escuchar y ponerse en un segundo plano. Pero es que otro de los aprendizajes en Candela tiene que ver con la autoestima. Suelo plantearlo en términos de broma, cuando nos encontramos en asambleas o en reuniones de Comunitat Educativa, el área desde la que se gestiona y se hacen los talleres a jóvenes, que Candela me hace subir la autoestima. Quizá lo planteo así porque todavía me da reparo expresarme a partir de determinados códigos. Pero no es broma la cosa. En Candela he recibido cariño, amor, reconocimiento, cuidado, respeto y sólo he sido capaz, quizá hasta ahora, de reconocer lo bien que me hace cuando me dicen que tal o cual camisa me queda bien. En realidad, por eso, soy muy consciente de lo bien que me ha hecho Candela. Quizá por eso aquello de crecerme y perder de vista lo de acompañar. He aprendido también muchas cosas más. He aprendido a verme en esto de las normas y mandatos de género desde una posición de privilegio que antes de Candela entendía no sólo parcialmente, si no fundamentalmente de forma racional. He recibido, en muchas aulas, una autoridad que no merecía, que oscurecía a mis compañeras. He gozado, fuera de esas aulas, de un reconocimiento injusto, ese que deriva del notallmen pero al revés. Pero eso, en realidad, dice mucho más de Candela que de mí. Es más, cómo si no, un mérito de las compas, que no mío.
Quién me iba a decir a mí que me querían aquí, que me seguirían queriendo después de todas las dudas de los primeros meses, de lo grande que se me hizo, de mi incapacidad para gestionar unas violencias que tenía tan invisibilizadas, alguna enterrada en la memoria, que me las llevaba a casa por unos cuantos días. Quién me iba a decir a mí que, después de una primera despedida, seguirían abriéndome la puerta del equipo, una vez más, cada vez más. Pero ha llegado el momento de otra despedida. Los motivos no caben aquí. Disculpadme la torpeza pero esto, aunque igual no lo parezca, no pretende ir de mí, pretende ir de ellas ahora que empiezo a sentir que no merezco tanto el nosotras. Me voy con mucho aprendido pero sintiéndome mucho más ligero y liviano que cuando entré. Me voy con pena por lo que dejo pero con alegría por lo que ya atesoro, por lo que no perderé, por las que no quiero perder. Me voy con una gratitud inmensa, con un compromiso firme con lo que entiendo que representa Candela y las Candelas, con la intención de seguir compartiendo y aprendiendo.
Os quiero mucho, os echaré mucho de menos.
Ivan.
El passat 13 de febrer va entrar en vigor la llei 17/2020 amb l’objectiu d’ampliar el camp d’acció de la llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista (VM), just abans d’unes eleccions que han comportat (tal com es preveia) l’entrada al Parlament de partits amb programes obertament masclistes i lgbtfòbics.
Fa uns dies vaig assistir a la presentació institucional d’aquesta nova llei i no us enganyaré, em va deixar una sensació agredolça al cos, el nas arrugat i més preguntes que respostes. Diuen que Déu escanya però no ofega, així que he decidit compartir l’ambivalència generada en el post que m’ha tocat escriure per aquest pandèmic mes de març.
Per una banda, la norma aporta feliçment algunes novetats que responen a demandes dels moviments feministes. Incorpora l’ampliació dels tipus i àmbits de la VM (inclòs l’institucional, l’educatiu i el digital), el reconeixement explícit de les dones transgènere i la “diligència deguda” dels òrgans i personal públics. Així mateix, inclou l’educació afectiu-sexual a totes les etapes educatives obligatòries i el deure de garantir la formació amb perspectiva de gènere no només del professorat de totes les etapes sinó del conjunt de la comunitat educativa.
Per altra banda, quan entrem al detall del text i el seu context, afloren algunes inconsistències conceptuals-interpretatives i al mateix temps, esdevé inevitable preguntar-se qui i com s’implementarà el volum ingent d’actuacions previstes. Us compartiré algunes reflexions al voltant d’aquestes limitacions sense ànim de ser exhaustiva i lluny de voler fer una anàlisi jurídica especialitzada.
Aquesta llei, com a primera consideració, posa de manifest la necessitat de revisar col·lectivament la interpretació i definició del la pròpia violència. Des de l’administració pública i alguns feminismes s’ha tendit a definir la VM en base a un subjecte únic que la pateix : les dones. Aquest marc ha gaudit de gran utilitat política i ha estat del tot necessari per visualitzar les desigualtats de gènere, els abusos i les agressions que pateixen les dones, però té limitacions alhora d’abastar totes les violències que provoca el sistema heteropatriarcal i que afecten altres subjectes com nens, mariques i homes trans.
El nou text legal introdueix justament aquesta tensió. Per una banda defineix la VM com aquella que pateixen les dones i, per l’altra, simultàniament reconeix que els fills de les dones també són víctimes i que l’entorn també pot rebre. El reconeixement de la violència “de segon ordre” dirigida cap a homes i dones que donen suport a les dones en situació de VM (per exemple: insults cap a l’advocat o el germà) és una bona contribució d’aquesta llei. Ara bé, sense dubte que la definició clàssica del fenomen es veu desbordada i s’evidencia que és un marc sinecdòtic perquè es designa la part, pel tot. Per tant es genera una inconsistència conceptual/interpretativa que caldria considerar.
Com a segona reflexió voldria revisar l’eix formatiu i preventiu inclòs en la llei 17/2020, doncs és l’àmbit d’abordatge que millor conec. Celebro que la nova norma consideri la inclusió de l’educació afectiusexual a totes les etapes educatives, que les universitats hagin d’incorporar continguts en matèria de violència i metodologies no sexistes, la formació del professorat i tota la comunitat educativa amb perspectiva de gènere, i la formació contínua dels equips professionals que intervenen en violència (inclosa la prevenció).
Ho celebro i em pregunto, al mateix temps, si es té consciència del què significa i si hi ha previsió de desenvolupar un pla estratègic curós que permeti portar a la pràctica de manera favorable tot això; o si pel contrari, seguim només en el terreny de les bones intencions i la correcció política. Sense cap mena de dubte, aquest text legal incorpora continguts que requereixen d’un elevat compromís, rigorositat i d’un volum ingent de recursos. Em demano qui portarà a la pràctica totes aquestes formacions especialitzades i no puc deixar de pensar que les entitats feministes catalanes que treballen en l’abordatge de les VM i tenen un coneixement de camp molt especialitzat haurien de tenir un paper en aquestes accions. Però coneixent de prop la millorable gestió que fa l’administració pública de les polítiques preventives i la inèrcia a collar les entitats amb procediments, pressupostos i calendaris ridículs (podríem parlar també de violència institucional en aquest cas?) aquest panorama em resulta preocupant.
Tanmateix a partir d’ara s’ha de formar de manera contínua totes aquelles professionals que realitzen prevenció (i atenció, recuperació, etc.), és a dir, com a mínim, tot el personal dels camps de la salut, educatiu, comunitari, urbanístic i de la comunicació. Formar a tothom que fa prevenció vol dir formar aquelles que intervenen d’una manera o altra a les causes de les VM i això és un volum enorme de persones. Això suposa disposar d’un gran volum de recursos no només econòmics, sinó logístics i pedagògics.
En relació amb aquesta segona reflexió permeteu-me un parell d’apunts. Per una banda, val a dir que de res serviria que es formés tot aquest personal (en cas que això fos factible) si la qualitat de les formacions i les metodologies emprades no fossin transformadores. Recordem que la formació no és una pràctica auto-evident. Per tant, em pregunto qui té el coneixement expert per vetllar per la qualitat de l’enfocament, quines competències es requerirà a les formadores i d’on sortiran els recursos econòmics per sostenir tal inversió. Per altra banda, així entre nosaltres, haig de confessar que em preocupa els possibles efectes perversos de mesures “obligatòries” que impliquen la formació. No m’agradaria que el professorat i les professionals acabessin rebutjant el tema de la coeducació i la prevenció de la violència a causa de que sigui presentat com una obligació deslligada dels seus contextos i necessitats. Però sobretot no veig l’èxit de les mesures formatives si no van acompanyades de millores de les condicions laborals de les professionals instruïdes. Per posar un exemple, imagino el conjunt de professorat associat de les universitats catalanes -que no és poc i es troba en una situació d’absoluta precarietat- havent de refer programacions, ampliant continguts i rebent formacions en hores no laborals i, sincerament, no és aquest el tipus de política pública que somnio.
En definitiva, voldria compartir que la falta de concreció de les fites altament generoses que planteja aquesta llei em genera una sensació ambivalent que amaga la confirmació de què encara queda molt perquè l’abordatge radical de la VM (que transforma el problema d’arrel) deixi de ser una qüestió accessòria a l’atenció de les dones i a la via punitiva. Em pregunto fins a quin punt és útil que la llei es vesteixi amb propostes tan innovadores quan les dinàmiques, procediments i estructures de l’administració pública continuen tenint una lògica punitiva, sinecdòtica i precaritzant. Correm el risc de que es generi la sensació de que ja tenim el problema resolt, quan en realitat acabem d’arremangar-nos.
En aquest sentit i per acabar, fora bo revisar el marc interpretatiu “de violència masclista = violències per a les dones” i, ja que ens hi posem, perquè no afrontar els reptes que comporta la seva obertura per no perdre de vista les causes socio-culturals i estructurals del fenomen ubicades en la jerarquització dels gèneres i la dominació masculina. No està de més preguntar-se, per posar un parell d’exemples, si i/o en quins casos la violència obstètrica (i altres tipus de violència) cap als homes trans també pot ser considerada masclista o si els infants, sigui quin sigui el seu gènere, són objecte de violència simbòlica en l’àmbit educatiu i familiar al ser educats segons uns models normatius i desiguals en termes de gènere. Si pensem en els missatges sexistes d’algunes escoles probablement els podem considerar violència institucional masclista cap al conjunt de l’alumnat, tot i que de ben segur té implicacions desiguals per les noies, els nois, les persones amb vivència no normatives del gènere i la sexualitat, etc. Potser també el maltractament institucional al que ens veiem abocades moltes entitats que treballem en l’àmbit de la violència també s’hauria de considerar com una expressió de segon ordre.
Esperant que la lluita contra les VM no acabi sent un d’aquells llocs comuns buits de sentit que formalment s’aborda de manera impecable, però que a la pràctica es veu limitat per les dinàmiques del context institucional i cultural; ens animo a seguir treballant per la seva desarticulació i no perdre mai el sentit crític.
Edurne Jiménez Pérez.
“Com definiries un orgasme?” ens preguntàvem un dia a les 7:45 del matí abans d’entrar a un taller. Si es donava la situació havíem de poder-ho explicar una mica més rigorosament que “el gustito” tal com havia dit un cop un noi en un taller. “Podem dir que és com un esternut de plaer!”, rèiem i comentàvem “quines hores d’estar parlant d’això, no?”. I sota riures recordo també el neguit per respondre les preguntes que poguessin sortir en aquell primer taller de sexualitat que donaríem a un grup de 2n d’ESO. El taller va anar molt bé. Ara, recordo posar-me vermella en un moment mentre parlàvem de l’anus com a zona erògena. La veritat és que era la primera vegada que treia la bandera desestigmatitzadora del plaer anal davant de tantes personetes mirant-me amb els ulls com a plats.
“Tu ets lesbiana?”, va ser una pregunta encertadíssima en el meu propi procés de devenir lesbiana. I seguim, “si abans eres hetero vol dir que ara ets bisexual?” i més, “un noi trans que li agraden les noies és hetero?”. Ja fa uns anys que a molts tallers sobre diversitat sexual i de gènere són les mateixes adoles que ens amplien el nostre esquema en relació amb el desig i les preferències sexuals: pansexual, asexual, polisexual, demisexual… i llavors érem nosaltres que posàvem els ulls com a plats!
“Què passaria si una noia en arribar dilluns a classe després del cap de setmana digués que dissabte a la nit va estar masturbant-se molta estona amb el seu vibrador nou?”, llançàvem aquesta pregunta a un grup d’adolescents, i ho enllaçàvem amb la criminalització de la sexualitat de les noies i com clarament no té la mateixa lectura social que la masturbació masculina. I fins aquí, totes d’acord i aquest exemple no falla. Però de seguida em retorna: quantes vegades parlo de les meves experiències masturbatòries fora dels cercles més íntims?
Ens apliquem el cuentu? Ens re-convidem a canviar el focus i re-mirar-nos per dins? Sí gràcies! Els hi dec molt a totes les noies i nois que m’he anat trobant a les aules. Les seves preguntes (in)còmodes i molt (in)oportunes, les mirades perdudes i encuriosides, els riures nerviosos han fet posar-me en joc i qüestionar-me a diferents nivells. Treballar en l’educació sexual m’acompanya a revisar la biografia sexual tant pel que fa a experiències, desig, imaginaris com a educació rebuda. I és que cada pregunta que llenço al grup em rebota als morros i m’encanta que així sigui. Em dóna la possibilitat d’explorar com abordem els temes que treballem i que també ens travessen (quina sort!). Penso que fer-ho d’una manera pedagògica, propera i amb la que ens sentim còmodes és un procés. Un procés apassionant que m’estimula.
La tensió entre la societat hipersexualitzada i el gran tabú de la sexualitat segueix semblant-me un tema inquietant com a poc. Ho sentim als tallers plens de crits inacallables i grans buits de silenci a la vegada. Ho veiem a les mirades de les professionals que formem on la preocupació cap als i les joves és igual d’explícita que la manca d’eines per abordar-ho. Ho practiquem en infinites converses adultes on més enllà de l’humor enginyós costa trobar les paraules per parlar del desig i els afectes.
Parlar de sexualitats desitjades i lliures de violències és una aposta imprescindible en la que seguir caminant mentre gaudim i posem el plaer la centre.
Marta Sales Romero.
Em toca fer el post de la setmana i igual que moltes de les meves companyes em poso nerviosa i no sé què escriure… com som! Això em fa pensar en totes les vegades que m’he vist davant el full en blanc i, concretament, en un taller d’escriptura creativa transfeminista per a identitats no heteronormatives en el que vaig tenir la sort de participar farà cosa de dos anys. M’atreveixo a dir que aquella tarda freda d’hivern totes les participants érem un manyoc de nervis! Com som… M’estalviaré la reflexió en clau de gènere.
En aquell taller vam jugar amb les lletres, les paraules, els textos, el so, el moviment, l’energia, el col·lectiu, el silenci, la interpretació… Ens vam inventar un munt de coses, va ser fàcil a estones i un repte personal i grupal en altres moments, divertit, engrescador.
I pensant en aquell dia i en què vam fer i en el que en va sortir (i parlant-ne és clar, que aquí poques coses les pensem soles), penso en allò que no busquem la igualtat, que no volem que tot segueixi igual, que volem transformar, i que per això ens calen noves formes de fer i d’entendre que han de tenir paraules per anomenar-se que encara no tenim i aleshores arribo a allò que el llenguatge genera realitat i que el que no es diu no existeix… Al taller vam tenir l’oportunitat d’inventar-nos unes paraules i després, d’escriure contes molt ràpidament amb alguns d’aquells mots (també els de les companyes) i amb quatre premisses, aquest n’és un dels resultats, i ara podria dir allò de ‘quina vergonya’, però què carai, comencem a canviar la realitat! Espero que us agradi:
(a sota el glossari que necessiteu;)
“… y no va y el otro día, yendo a vaciar la casa de mi yaya, me encuentro, detrás de la cómoda de madera de color burdeos, un librito chiquito, viejo, encuadernado caseramente con un hilo grueso encerado, dorado, como de zapatera! Le retiro las pelusas de polvo con la mano (que deben de tener veinte años cómo poco!) y leo el título “Alegrías del delirio del baile”, ya nadie ni nada me va a sacar del suelo helado de baldosas viejas (en las que es muy fácil perder un pendiente) durante las próximas cinco horas, chiquito pero intenso! Voy descubriendo poco a poco que se trata del relato de una época en que unxs tipxs, haciendo esto mismo que hago yo ahora, encuentran una máquina que se llama Miela que sirve para suplir algunas necesidades afectivas en ausencia de las grandes cuidadoras, pero es que sigo leyendo y se ve que no se trata de una máquina que la inventora usara cuándo tenía que ir a currar o cosas así, sino que la dejaba a sus colegas cuándo ella necesitaba largarse y dar rienda suelta a su ramilibia, en total, que es un relato de un relato que ahora os cuento así de cualquier forma, rápido y sin que se entienda mucho nada, porque me siento en un estado de encobai individual que necesito compartir ya mismo con mis compas en persona, así que en otro momento os sigo contando queridxs, porque hay mucho más! También hay una máquina que detecta la toxicidad en las historias! que se llama Frécora, que es la monda y yo quiero una ya! Va… volveros ya! que extraño minecta con vosotrxs!”
Glosario de herramientas transfeministas:
Miela: Máquina inventada en el Siglo XIII, en Europa, por una señora vieja llamada Elisa Miela, con el fin de dar caricias y calor cuando ella no estaba presente. Se trataba de un sistema de engranajes y ruedas con plumas pegadas que giraban en redondo y un pequeño bote de aceite con hierbas que iba echando gotas en el cuerpo desnudo de la persona sentada en la máquina.
Ramilibia: Entramado de nervios en forma de árbol presente en los antebrazos de los cuerpos transfeministas. Se activan en situaciones de sororidad y/o autodefensa, creando un aumento de energía y fuerza en la persona. Sus manifestaciones más comunes son en forma de caricia, abrazo o puñetazo.
Encobai: Estado superior de conexión colectiva, caracterizado por la sincronía telepática y la vibración epidérmica, que alcanzan algunos grupos, en momentos de apertura emocional conjunta extrema. Muy pocas veces es alcanzada en su plenitud, pero su búsqueda propicia procesos sorprendentes y fortalece los vínculos, según dicen lxs que lo intentan, resulta muy estimulante.
Frécora: Utensilio de uso doméstico en forma de manómetro que detecta el grado de toxicidad en las relaciones y pita en el momento en que una situación interpersonal debe ser inmediatamente interrumpida para salir a tomar el aire.
Minecta: Práctica sexo-afectiva que consiste en conectar y establecer un vínculo espiritual emocional y sensorial únicamente con la mirada. Ver a través de los ojos de la otra persona.
Sílvia Merino i Navalón (Glossari inventat per totes lxs que vam participar del taller <3)
El 25N, el día contra la violencia ejercida hacia las mujeres, un grupo de más de cien participantes usaron el arte performance para hacer sonar un grito en forma de posicionamiento político y frente a la vida: “El violador eres tú”, desplaza la mirada hacia la víctima al lugar del agresor.
Esta Performance la idearon y coordinaron Las Tesis, un colectivo de artivistas fundado por Dafne Valdés, Paula cometa, Sibila Sotomayor y Lea Caceres, todas originarias de Valparaíso, Chile.
“ Nos llamamos lastesis porque nuestra herramienta es usar las tesis de las teóricas feministas y ponerlas en escena para difundir el mensaje” afirman.
En esta performance se escucha el sonido seco de las manos contra el cuerpo, los pies pisando fuerte el suelo, el dedo que señala, la venda de los ojos, la fuerza de esxs cuerpxs heridos, levantándose juntxs para nombrar lo innombrable, para desvelar la obviedad, para desentrañar las voces achicadas: La responsabilidad de una agresión sexual la tiene el violador y la estructura que sostiene, alienta y protege a los agresores.
“ Y la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni como vestía. El violador eres tú”
La letra de esta canción es producto de una búsqueda hecha por lastesis sobre las violaciones en Chile. Un violador en tu camino forma parte de una performance feminista mucho más extensa que debía tener lugar en octubre, pero que ha sido reportada por el contexto de revuelta popular que vive el país. Mujeres arrestadas durante la revuelta popular denunciaron como el estado y los carabineros utilizan la violencia sexual para sembrar la cultura del miedo, y así demostrar que las mujeres no tienen voz para manifestarse.
Durante la performance podemos ver el uso de la poesía, el movimiento y un cántico casi hipnótico que nos invita a entrar en esa mecánica repetitiva sintiendo alivio en cada frase nueva que incorporan a las voces. Se puede sentir la rabia, el miedo y el dolor, traspasan la pantalla, y no es de extrañar que se haya viralizado, no creo que haya nadie inmune a dejarse afectar por una dosis de verdad tan cruda.
Un violador en tu camino es a su vez una invitación a la esperanza, a seguir creando de las heridas más profundas y dolientes, es la semilla que germina cuando lxs hermanxs se encuentrar para tocarse. Es seguir siendo vulnerables y expuestxs, mirar de frente a lo que hay y nombrarlo sin eufemismos ni edulcorantes.
Atraviesa la palabra y la teoría, crear verdad no consumible ni productiva, verdad hecha de historias reales, de cuerpos violentados, de cuerpos violados, de cuerpos que aman y son amados, Un violador en tu camino es esa verdad incómoda y necesaria que nos permite reconocernos sujetxs oprimidxs y opresorxs y retomar nuestra responsabilidad. Elegir el lugar.
“ El patriarcado es un juez
que nos juzga por nacer.
Y nuestro castigo,
es la violencia que no ves.
Es feminicidio
impunidad para mi asesino
es la desaparición
es la violación”
Como educadorx esta propuesta artística me parece inspiradora y necesaria, pues señala una estructura compleja y simple que sostiene la violencia hacia los cuerpos “mujer”* desde una gran belleza y profundidad poético-política, la pedagogía del arte. En ella denuncia la violencia policial, la corrupción y subraya la responsabilidad del individuo al colectivo. De el violador eres tú al estado opresor es un macho violador.
Tiene una riqueza de mensaje profunda y expresiva, y nos demuestran una vez más que el arte es una herramienta de transformación social y de individuxs, que a través de él podemos vehicular discursos, articular luchas, alianzas, complicidades y transformarnos.
“Son los pacos, (policías)
Los jueces,
El estado
El presidente
El estado OPRESOR ES UN MACHO VIOLADOR”.
La performance de las Tesis es una convocatoria escénica que ayuda a entender tanto visualmente como en la propia letra el malestar vivido, es un reflejo de una estructura globalizada, en donde se alzan voces y cuerpos en contra del patriarcado. No obstante, no podemos olvidar que el patriarcado es una de las herramientas más potentes del capitalismo y el legado que nos ha dejado el colonialismo. La violencia patriarcal vivida en Chile, no es tan ajena a la violencia vivida en países euro blancos occidentales. Ocurre tanto al otro lado del charco, como aquí. Más allá del origen o raza de los hombres dominantes todos perpetúan por decisión o por asimilación un lugar que corresponde al hombre blanco y heterosexual. Los estados y el régimen político globalizado están al servicio de una blanquitud heterosexuada que oprime todo lo que no entra en sus parámetros de ciudadanxs dignxs y productivxs, El 25 N es el recordatorio de que esto sigue ocurriendo.
Pienso en cómo podemos educar a lxs criaturas para que no violen, para que aprendan a amarse y amar, a respetar, a ver a lx otrx. Imagino un lugar en el que un día las caricias nunca más serán golpes. Las criaturas serán criaturas, y lxs adultos tomaremos nuestra responsabilidad para hacer de este mundo un lugar mejor.
Para terminar, acabamos con una de las frases de un violador en tu camino, no sin antes recordar que al acabar la manifestación del 25 N en Valparaíso los carabineros lanzaron bombas de gas lacrimógeno a las artistas y manifestantes. Esto no ha sido mediatizado como el vídeo, por lo tanto es importante nombrar y reforzar la poética de los actos. Después de una protesta que señala la violencia policial y un estado que la ampara, la policía vuelve a ejercer ese poder corrupto y podrido, pero esto a los medios no les interesa. A nosotrxs sí, y recordamos que la verdad no necesita ser diseccionada. Todo ocurre.
” Duerme tranquila niña inocente
Sin preocuparte del bandolero…”
Kenza Benzidan con la colaboración de Itziar Torres
La comunicació entesa com el procés de transmissió i intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor aplicada a les entitats, la publicitat, campanyes de sensibilització, premsa, etc., ha esdevingut en els últims anys un espai més de lluita del feminisme. Un àmbit pel que lluitar, ja que té el potencial de transformar (pensaments, comportaments) i és una eina amb què es pot dir, denunciar i proposar o incidir a favor d’un món feminista.
La comunicació feminista no és un anunci de compreses en què hi apareixen dones esportistes o amb cossos relativament fora de la norma, ni és un anunci d’una beguda refrescant amb protagonistes lgtbi+. Tampoc ho és que a la premsa majoritària progre s’hi encabeixi una secció on es parla de feminisme, que no ho rebutjo, almenys a diferència de fa pocs anys existeixen, però tot això no vol dir fer una comunicació feminista sinó més aviat un purplewashing pels mitjans de comunicació que saben que el feminisme, com la temàtica lgtbi+, tenen cada vegada més gent interessada.
Per tal que la comunicació sigui feminista no només es tracta d’incorporar el gènere com a temàtica ni de què les dones adoptin el rol de comunicadores o estigui dirigida exclusivament a elles. Es tracta d’una concepció del món i de la vida.
Significa aplicar la perspectiva de gènere a allò que volem comunicar, reconèixer les relacions de poder que es donen entre els gèneres, en general favorables als homes com a grup social i discriminatòries per a la resta d’identitats. També que aquestes relacions s’han construït històrica i socialment i que travessen tot l’entramat social i interaccionen amb altres relacions socials, com les de classe, raça, edat, identitat o orientació sexual, entre altres eixos.
La perspectiva de gènere aplicada a la comunicació ha de fer evident l’impacte que té el gènere en les oportunitats de les persones, els seus rols socials i les interaccions amb altres. I buscar desnaturalitzar el poder atribuït a la relació entre els gèneres i mostrar que els models home/dona són construccions socials/culturals que se’ns imposen. Posa en dubte els estereotips amb què som educats possibilitant així la concepció i creació de noves formes de socialització i relacionar-nos. És a dir, contextualitzar tenint en compte tot el que estem dient.
A l’Estat Espanyol afortunadament tenim diferents exemples de premsa, blogs o entitats de comunicació feminista, per exemple Pikara Magazine, Almena Cooperativa feminista, La Tremenda, La Bonne, La Cooperativa de Tècniques, La Clara Comunicació, Mundo pnitas, entre moltes altres.
Així doncs, comunicació feminista vol dir tenir una mirada crítica sobre allò que comuniquem, vol dir no pretendre ser “neutrals” davant una notícia, significa empatitzar, contrastar degudament les dades, qüestionar tot allò que se’ns ha dit que és “lo normal“, significa sens dubte repensar sobre el que és noticiable o no, és a dir, no seguir la lògica de l’oportunisme i la urgència dels informatius, implica pensar en l’impacte que té en subjectivitat de les persones allò que compartim.
Fer camí en la dificultat de treballar sota aquestes premisses en un món en el qual la comunicació funciona al contrari i en la que els grans productors de contingut són empreses dirigides per homes blancs cis de classe alta amb una clara voluntat de perpetuar un sistema d’opressió i d’influir en la generació d’opinió. Vol dir ser conscients que el nostre pensament i el que diem és producte del pensament col·lectiu: res del que diem ho hem pensat soles. Comunicació feminista és ser responsables i assumir que al comunicar estem generant pensament.
Laia Sanz Bastons
Comentaris recents