AL COSTAT DE LES PUTES

AL COSTAT DE LES PUTES

Falten uns dies per al 25N i avui vull escriure sobre les violències vers les treballadores sexuals de qui mai es parlen en aquesta data. I en concret, sobre les violències que estan exercint determinats sectors del feminisme que es neguen a admetre que hi ha diferents postures feministes possibles davant la qüestió de la prostitució i que lluny de voler debatre, construir i apropar posicions, volen imposar l’abolicionisme sí o sí.

Hem vist ressorgir amb força posicions abolicionistes de la mà de partits polítics com el PSOE, portant el debat cap a la prohibició de la prostitució amb una estratègia de penetració, absorció i capitalització de les grans mobilitzacions feministes, fent servir la mentida, la manipulació, l’autoritarisme i incendiant les xarxes. I també des de l’esquerra institucional s’estan defensant arguments prohibicionistes que s’alineen amb un ambient reaccionari que va en augment. En aquest sentit, em va semblar boníssim l’article “El feminismo que se mira en el espejo del conservadurismo”.

Des d’aquestes posicions s’acusa les prostitutes mobilitzades i als feminismes pro-drets de pertànyer al lobby proxeneta, i ho diuen sense vergonya. A mi em sembla que això és molt greu, molt. Però, les nostres companyes prostitutes no se sorprenen perquè ja han viscut de tot. En el darrer any això ha succeït durant la preparació de la vaga feminista del 8M a tot el territori de l’estat, ha passat amb la marxa abolicionista que es va convocar a Barcelona el mes de maig, aquest argument va aconseguir censurar i cancel·lar unes jornades sobre treball sexual a la Universitat de La Corunya, i també va formar part d’una estratègia de manipulació en el marc de les jornades feministes del País Basc. Aquest darrer episodi està molt ben relatat a l’article de Pikara Magazine “Vale ya, joder”, tristament després d’un debat productiu i constructiu entre companyes amb postures diferents sobre la qüestió de la prostitució.

El que més em preocupa és que ja no són només les feministes institucionals lligades a certs partits totalment allunyades de les lluites i els activismes feministes, sinó que aquest discurs està calant entre les noies joves i són també estudiants les que ara estan boicotejant els debats, negant-se a escoltar a les putes i les diferents posicions sobre la qüestió.

És greu que això passi a la universitat, ja que és fer bandera de la ignorància, de la imposició i la criminalització de qui pensa diferent. Des de quan el feminisme no defensa la llibertat d’expressió ni vol escoltar la veu de les dones més estigmatitzades? Des de quan les feministes no estem al costat de les dones que lluiten pels seus drets? Mai la prohibició ni la censura han estat ni seran la solució de res, des del meu punt de vista, són totalment incompatibles amb el feminisme.

Bé, aleshores jo em reviso. Jo sé el que és necessitar veritats absolutes, inclús per allò que no podia entendre. Durant una època preferia enrocar-me amb el meu argument immòbil que obrir-me a qüestionar-me, em feien por els canvis i perdre el meu lloc de confort, i tenia una identitat massa sòlida, massa forta, massa pesada. M’ha costat des-identificar-me, permetre’m dubtar i reconsiderar determinades idees fixes que sostenia com a “veritats”, encara que per dins m’adonava de les contradiccions que portava i del cansament que arrossegues quan estàs a la defensiva. I finalment, desfer-me, alleujar-me i deixar-me tocar per altres mirades i vivències. No em costa dir que en molts moments m’he equivocat, no només perquè ara pensi diferent sinó perquè la manera d’estar i de fer era molt limitant. I com jo mateixa m’he vist així, espero que algunes que esteu ara cridant a la censura, negant-vos a escoltar i que preferiu defensar una idea per sobre de les seves protagonistes, pugueu posar-vos en dubte en algun moment, revisar-vos, atrevir-vos a mirar més enllà i abandonar la por, la demagògia i el fet de voler tenir la veritat a qualsevol preu.

Crec que podem (i necessitem amb urgència) apropar postures i buscar objectius comuns, com són lluitar contra la trata i la prostitució forçada, la derogació de la llei d’estrangeria que la promou, trencar amb l’estigma de les treballadores sexuals i donar suport a les seves estratègies d’organització col·lectiva. Crec que en la lluita contra les violències masclistes ens hem d’oposar fermament a les polítiques repressives com les ordenances cíviques o la llei mordassa, qüestionar i assenyalar els plantejaments que només demanen més seguretat, més control, més càstigs, més protecció. Seguir construint autonomia i autoorganització feministes.

Tenim suficients punts sobre els que treballar plegades. Estic contenta que a Barcelona tinguem un moviment feminista que amb la seva diversitat es manté al costat dels drets de les putes. I això es deu, sobretot, a la lluita dels col·lectius de treballadores sexuals que porten anys picant pedra i resistint tot tipus de violències. És moment d’escoltar-les.

Per això, em sembla una gran iniciativa la resposta a la censura de la Universitat de La Corunya, amb el cicle de Debats Interuniversitaris sobre Treball Sexual que s’està replicant a tot l’estat . Les properes jornades a Barcelona anomenades “Drets i treball sexual” organitzades pel Grup de Recerca Antígona,  que tindran lloc el pròxim 26 de novembre a la UAB.

 

I és que encara que sigui molt obvi, sembla que en aquests moments cal recordar el valor de posar-se en el lloc de l’altra, d’escoltar amb empatia, de tenir la voluntat de revisar els propis prejudicis i responsabilitzar-se dels propis privilegis, de preguntar-se qui és sistemàticament exclosa i es queda sempre als marges. Aquestes són qüestions bàsiques perquè els feminismes continuïn mantenint la seva radicalitat i potència transformadora.

Sara Barrientos Carrasco.

 

 

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

EDUCACIÓ FEMINISTA PER CANVIAR-HO TOT.

A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.

No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.

Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.

Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?

Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.

 

Edurne Jiménez

 

 

Foto: Frente Fotográfico

JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa  a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.

No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.

Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».

I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.

Martí Galofre.