La comunicació entesa com el procés de transmissió i intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor aplicada a les entitats, la publicitat, campanyes de sensibilització, premsa, etc., ha esdevingut en els últims anys un espai més de lluita del feminisme. Un àmbit pel que lluitar, ja que té el potencial de transformar (pensaments, comportaments) i és una eina amb què es pot dir, denunciar i proposar o incidir a favor d’un món feminista.

La comunicació feminista no és un anunci de compreses en què hi apareixen dones esportistes o amb cossos relativament fora de la norma, ni és un anunci d’una beguda refrescant amb protagonistes lgtbi+. Tampoc ho és que a la premsa majoritària progre s’hi encabeixi una secció on es parla de feminisme, que no ho rebutjo, almenys a diferència de fa pocs anys existeixen, però tot això no vol dir fer una comunicació feminista sinó més aviat un purplewashing pels mitjans de comunicació que saben que el feminisme, com la temàtica lgtbi+, tenen cada vegada més gent interessada.

Per tal que la comunicació sigui feminista no només es tracta d’incorporar el gènere com a temàtica ni de què les dones adoptin el rol de comunicadores o estigui dirigida exclusivament a elles. Es tracta d’una concepció del món i de la vida.

Significa aplicar la perspectiva de gènere a allò que volem comunicar, reconèixer les relacions de poder que es donen entre els gèneres, en general favorables als homes com a grup social i discriminatòries per a la resta d’identitats. També que aquestes relacions s’han construït històrica i socialment i que travessen tot l’entramat social i interaccionen amb altres relacions socials, com les de classe, raça, edat, identitat o orientació sexual, entre altres eixos.

La perspectiva de gènere aplicada a la comunicació ha de fer evident l’impacte que té el gènere en les oportunitats de les persones, els seus rols socials i les interaccions amb altres. I buscar desnaturalitzar el poder atribuït a la relació entre els gèneres i mostrar que els models home/dona són construccions socials/culturals que se’ns imposen. Posa en dubte els estereotips amb què som educats possibilitant així la concepció i creació de noves formes de socialització i relacionar-nos. És a dir, contextualitzar tenint en compte tot el que estem dient.

A l’Estat Espanyol afortunadament tenim diferents exemples de premsa, blogs o entitats de comunicació feminista, per exemple Pikara Magazine, Almena Cooperativa feminista, La Tremenda, La Bonne, La Cooperativa de Tècniques, La Clara Comunicació, Mundo pnitas, entre moltes altres.

Així doncs, comunicació feminista vol dir tenir una mirada crítica sobre allò que comuniquem, vol dir no pretendre ser “neutrals” davant una notícia, significa empatitzar, contrastar degudament les dades, qüestionar tot allò que se’ns ha dit que és “lo normal“, significa sens dubte repensar sobre el que és noticiable o no, és a dir, no seguir la lògica de l’oportunisme i la urgència dels informatius, implica pensar en l’impacte que té en subjectivitat de les persones allò que compartim.
Fer camí en la dificultat de treballar sota aquestes premisses en un món en el qual la comunicació funciona al contrari i en la que els grans productors de contingut són empreses dirigides per homes blancs cis de classe alta amb una clara voluntat de perpetuar un sistema d’opressió i d’influir en la generació d’opinió. Vol dir ser conscients que el nostre pensament i el que diem és producte del pensament col·lectiu: res del que diem ho hem pensat soles. Comunicació feminista és ser responsables i assumir que al comunicar estem generant pensament.

Laia Sanz Bastons