La comunicació entesa com el procés de transmissió i intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor aplicada a les entitats, la publicitat, campanyes de sensibilització, premsa, etc., ha esdevingut en els últims anys un espai més de lluita del feminisme. Un àmbit pel que lluitar, ja que té el potencial de transformar (pensaments, comportaments) i és una eina amb què es pot dir, denunciar i proposar o incidir a favor d’un món feminista.
La comunicació feminista no és un anunci de compreses en què hi apareixen dones esportistes o amb cossos relativament fora de la norma, ni és un anunci d’una beguda refrescant amb protagonistes lgtbi+. Tampoc ho és que a la premsa majoritària progre s’hi encabeixi una secció on es parla de feminisme, que no ho rebutjo, almenys a diferència de fa pocs anys existeixen, però tot això no vol dir fer una comunicació feminista sinó més aviat un purplewashing pels mitjans de comunicació que saben que el feminisme, com la temàtica lgtbi+, tenen cada vegada més gent interessada.
Per tal que la comunicació sigui feminista no només es tracta d’incorporar el gènere com a temàtica ni de què les dones adoptin el rol de comunicadores o estigui dirigida exclusivament a elles. Es tracta d’una concepció del món i de la vida.
Significa aplicar la perspectiva de gènere a allò que volem comunicar, reconèixer les relacions de poder que es donen entre els gèneres, en general favorables als homes com a grup social i discriminatòries per a la resta d’identitats. També que aquestes relacions s’han construït històrica i socialment i que travessen tot l’entramat social i interaccionen amb altres relacions socials, com les de classe, raça, edat, identitat o orientació sexual, entre altres eixos.
La perspectiva de gènere aplicada a la comunicació ha de fer evident l’impacte que té el gènere en les oportunitats de les persones, els seus rols socials i les interaccions amb altres. I buscar desnaturalitzar el poder atribuït a la relació entre els gèneres i mostrar que els models home/dona són construccions socials/culturals que se’ns imposen. Posa en dubte els estereotips amb què som educats possibilitant així la concepció i creació de noves formes de socialització i relacionar-nos. És a dir, contextualitzar tenint en compte tot el que estem dient.
A l’Estat Espanyol afortunadament tenim diferents exemples de premsa, blogs o entitats de comunicació feminista, per exemple Pikara Magazine, Almena Cooperativa feminista, La Tremenda, La Bonne, La Cooperativa de Tècniques, La Clara Comunicació, Mundo pnitas, entre moltes altres.
Així doncs, comunicació feminista vol dir tenir una mirada crítica sobre allò que comuniquem, vol dir no pretendre ser “neutrals” davant una notícia, significa empatitzar, contrastar degudament les dades, qüestionar tot allò que se’ns ha dit que és “lo normal“, significa sens dubte repensar sobre el que és noticiable o no, és a dir, no seguir la lògica de l’oportunisme i la urgència dels informatius, implica pensar en l’impacte que té en subjectivitat de les persones allò que compartim.
Fer camí en la dificultat de treballar sota aquestes premisses en un món en el qual la comunicació funciona al contrari i en la que els grans productors de contingut són empreses dirigides per homes blancs cis de classe alta amb una clara voluntat de perpetuar un sistema d’opressió i d’influir en la generació d’opinió. Vol dir ser conscients que el nostre pensament i el que diem és producte del pensament col·lectiu: res del que diem ho hem pensat soles. Comunicació feminista és ser responsables i assumir que al comunicar estem generant pensament.
Laia Sanz Bastons
Falten uns dies per al 25N i avui vull escriure sobre les violències vers les treballadores sexuals de qui mai es parlen en aquesta data. I en concret, sobre les violències que estan exercint determinats sectors del feminisme que es neguen a admetre que hi ha diferents postures feministes possibles davant la qüestió de la prostitució i que lluny de voler debatre, construir i apropar posicions, volen imposar l’abolicionisme sí o sí.
Hem vist ressorgir amb força posicions abolicionistes de la mà de partits polítics com el PSOE, portant el debat cap a la prohibició de la prostitució amb una estratègia de penetració, absorció i capitalització de les grans mobilitzacions feministes, fent servir la mentida, la manipulació, l’autoritarisme i incendiant les xarxes. I també des de l’esquerra institucional s’estan defensant arguments prohibicionistes que s’alineen amb un ambient reaccionari que va en augment. En aquest sentit, em va semblar boníssim l’article “El feminismo que se mira en el espejo del conservadurismo”.
Des d’aquestes posicions s’acusa les prostitutes mobilitzades i als feminismes pro-drets de pertànyer al lobby proxeneta, i ho diuen sense vergonya. A mi em sembla que això és molt greu, molt. Però, les nostres companyes prostitutes no se sorprenen perquè ja han viscut de tot. En el darrer any això ha succeït durant la preparació de la vaga feminista del 8M a tot el territori de l’estat, ha passat amb la marxa abolicionista que es va convocar a Barcelona el mes de maig, aquest argument va aconseguir censurar i cancel·lar unes jornades sobre treball sexual a la Universitat de La Corunya, i també va formar part d’una estratègia de manipulació en el marc de les jornades feministes del País Basc. Aquest darrer episodi està molt ben relatat a l’article de Pikara Magazine “Vale ya, joder”, tristament després d’un debat productiu i constructiu entre companyes amb postures diferents sobre la qüestió de la prostitució.
El que més em preocupa és que ja no són només les feministes institucionals lligades a certs partits totalment allunyades de les lluites i els activismes feministes, sinó que aquest discurs està calant entre les noies joves i són també estudiants les que ara estan boicotejant els debats, negant-se a escoltar a les putes i les diferents posicions sobre la qüestió.
És greu que això passi a la universitat, ja que és fer bandera de la ignorància, de la imposició i la criminalització de qui pensa diferent. Des de quan el feminisme no defensa la llibertat d’expressió ni vol escoltar la veu de les dones més estigmatitzades? Des de quan les feministes no estem al costat de les dones que lluiten pels seus drets? Mai la prohibició ni la censura han estat ni seran la solució de res, des del meu punt de vista, són totalment incompatibles amb el feminisme.
Bé, aleshores jo em reviso. Jo sé el que és necessitar veritats absolutes, inclús per allò que no podia entendre. Durant una època preferia enrocar-me amb el meu argument immòbil que obrir-me a qüestionar-me, em feien por els canvis i perdre el meu lloc de confort, i tenia una identitat massa sòlida, massa forta, massa pesada. M’ha costat des-identificar-me, permetre’m dubtar i reconsiderar determinades idees fixes que sostenia com a “veritats”, encara que per dins m’adonava de les contradiccions que portava i del cansament que arrossegues quan estàs a la defensiva. I finalment, desfer-me, alleujar-me i deixar-me tocar per altres mirades i vivències. No em costa dir que en molts moments m’he equivocat, no només perquè ara pensi diferent sinó perquè la manera d’estar i de fer era molt limitant. I com jo mateixa m’he vist així, espero que algunes que esteu ara cridant a la censura, negant-vos a escoltar i que preferiu defensar una idea per sobre de les seves protagonistes, pugueu posar-vos en dubte en algun moment, revisar-vos, atrevir-vos a mirar més enllà i abandonar la por, la demagògia i el fet de voler tenir la veritat a qualsevol preu.
Crec que podem (i necessitem amb urgència) apropar postures i buscar objectius comuns, com són lluitar contra la trata i la prostitució forçada, la derogació de la llei d’estrangeria que la promou, trencar amb l’estigma de les treballadores sexuals i donar suport a les seves estratègies d’organització col·lectiva. Crec que en la lluita contra les violències masclistes ens hem d’oposar fermament a les polítiques repressives com les ordenances cíviques o la llei mordassa, qüestionar i assenyalar els plantejaments que només demanen més seguretat, més control, més càstigs, més protecció. Seguir construint autonomia i autoorganització feministes.
Tenim suficients punts sobre els que treballar plegades. Estic contenta que a Barcelona tinguem un moviment feminista que amb la seva diversitat es manté al costat dels drets de les putes. I això es deu, sobretot, a la lluita dels col·lectius de treballadores sexuals que porten anys picant pedra i resistint tot tipus de violències. És moment d’escoltar-les.
Per això, em sembla una gran iniciativa la resposta a la censura de la Universitat de La Corunya, amb el cicle de Debats Interuniversitaris sobre Treball Sexual que s’està replicant a tot l’estat . Les properes jornades a Barcelona anomenades “Drets i treball sexual” organitzades pel Grup de Recerca Antígona, que tindran lloc el pròxim 26 de novembre a la UAB.
I és que encara que sigui molt obvi, sembla que en aquests moments cal recordar el valor de posar-se en el lloc de l’altra, d’escoltar amb empatia, de tenir la voluntat de revisar els propis prejudicis i responsabilitzar-se dels propis privilegis, de preguntar-se qui és sistemàticament exclosa i es queda sempre als marges. Aquestes són qüestions bàsiques perquè els feminismes continuïn mantenint la seva radicalitat i potència transformadora.
Sara Barrientos Carrasco.
Diumenge a la nit va ser la tercera vegada que he pogut individualitzar aquest càntic. Diumenge vaig tornar a sentir alguna cosa que em recorria el cos i acompanyava l’expressió.
La primera vegada va ser fa ja uns nou anys i s’emmarcava en les celebracions de la victòria en el Mundial de la selecció espanyola masculina de futbol. Em recordo que vaig pensar en el contrasentit que hauria de percebre tota aquella gent que corejava aquesta frase quan ja havien guanyat. A per qui volien anar? Potser era només una qüestió d’inèrcia, suposo que vaig dir-me. També és veritat que anava acompanyat d’altres càntics com aquell del “yo soy español, español, español”. Senzill, directe, clar, concís. No li vaig donar gaire més importància.
La segona vegada va ser fa menys temps, un parell d’anys. Aquí la sensació ja no era de contrasentit o de vergonya aliena. Aquí la cosa es va assemblar més a un calfred. Els que entonaven aquestes tres paraules eren grups de gent que havien decidit acomiadar grups de policies nacionals i guàrdies civils amb destinació a reprimir la celebració d’un referèndum. Semblaven familiars, amics o coneguts que desitjaven la millor de les ventures possibles a qui sortia cap a la guerra. Aquí ja era evident que es podia individualitzar el destí de la frase. Van ser moltes les persones que ho van entendre sobre els seus propis cossos.
La darrera vegada va ser diumenge a la nit. El calfred es va intensificar, encara dura. Aquest “a por ellos” davant la seu del partit d’extrema dreta que s’ha convertit en tercera força parlamentària ja no deixa dubtes. No hi caben les interpretacions. Ells ho tenen molt clar, estan començant a tancar el cercle: ser espanyol, diuen, és no ser nosaltres, és anar contra nosaltres.
Algunes de les senyals d’alarma ja s’havien disparat per als qui treballem amb joves i adolescents. El seu discurs està començant a fer-se evident en algunes aules. No són pocs els xavals que se senten més forts i que poden expressar i trobar arguments que els funcionen d’entre tot aquest discurs d’odi i opressió. No són pocs els que expressen resistències de formes absolutament violentes, banalitzades i relativitzades de la mateixa manera que es banalitza i es relativitza el feixisme quan se’l convida als mitjans de comunicació a expressar tranquil·lament la seva ideologia, quan s’assumeix el seu discurs.
Però són moltes més les noies empoderades que han decidit fer del feminisme la seva identitat política; també els mariques i les bolleres i els trans que es visibilitzen orgullosament a les escoles i instituts, fins i tot els nois que s’espolsen la cotilla de la masculinitat hegemònica. Així doncs, som nosaltres les que hauríem de prendre consciència, les que hauríem d’incorporar a la nostra tasca quotidiana un compromís antifeixista clar, les que hauríem de facilitar el teixit d’aliances entre tot aquest elles/nosaltres divers que compon les nostres aules: entre les noies que volen expressar-se com els hi doni la gana, entre les bolleres, mariques i persones trans que volen ser lliurement, entre les racialitzades fartes de les dobles, triples i quàdruples violències, entre totes aquelles diverses que, amb nosaltres, han de tornar a corejar un vell càntic:
No passaran!
Ivan Bordetas Jiménez.
El passat cap de setmana va tenir lloc la Fira d’Economia Social i Solidària, i he aprofitat per reflexionar una mica sobre el lema d’aquest any “L’economia ha canviat, i tu a què aspires?”.
L’Economia Social i Solidària es defineix per ser portadora de valors com democràcia interna, solidaritat social, equitat, justícia…. Però més enllà de concretar-se en iniciatives idíl·liques, és sobretot un espai on es poden repensar i practicar formes d’economia diverses i alternatives.
Una gran aposta per moltes entitats és poder contribuir a la construcció d’una economia feminista. Podríem parlar doncs d’una economia que posi la cura de les persones i el medi ambient al centre o d’una economia de ruptura, com molt bé explica Amaia Pérez Orozco. I això vol dir posar-ho tot en l’aire, això vol dir que està gairebé tot per fer. Perquè parlem de trencar el circuit treball remunerat-no remunerat, mercat-estat-llars, per poder crear dinàmiques que permetin el bon viure.
Tenim clar que la transformació és a molts nivells i a diferents esferes de la vida. I per sort, trobem molta gent disposada a incorporar aquesta mirada i col·lectivitzar eines que facin possible seva aplicació. Per exemple, al Congrés d’economia feminista celebrat el passat mes de Setembre a València, van materialitzar espais de reflexió que permetin avançar a la incorporació d’una perspectiva feminista als pressupostos públics. Un altre exemple pel que fa a la gestió d’entitats, el trobem a diferents materials interessants com la guia Soste[vida]vilidad que proposa la cooperativa Colaborabora amb conceptes trencadors com la facturavidaVIDAvilidad o l’impost de vida, l’eina d’observació de gènere que ens arriba des de la comissió d’economies feministes de la Xarxa d’Economia Solidària o l’eina d’auto diagnosi per organitzacions de Lafede.
Els reptes són molts, volem cuidar-nos i tenir condicions dignes, volem tenir entitats més diverses i inclusives que caminin cap al bon viure. Perquè com ve ens explicava l’obra de teatre Rebomboris són les cures les que sostenen la vida, no el capitalisme.
Tania Proupin
Comentaris recents