De resistències i aliances

De resistències i aliances

Tot i les incerteses que encara avui ens assalten, aquest curs escolar ha començat i amb ell els tallers que fem arreu del territori. Tallers que, com sabeu, tracten qüestions com la prevenció de les violències masclistes, la diversitat sexual i de gènere o la sexualitat. Vull centrar-me ara en algun dels perfils que ens trobem quan entrem en una aula, no tant en els continguts ni els objectius que perseguim amb la realització de la nostra feina sinó en alguna de les qüestions que fa que aquests continguts i objectius es desenvolupin d’una manera o d’una altra. M’estic referint als que podem anomenar els resistents, un perfil molt concret de joves que per una qüestió o altra es mostren absolutament impermeables davant de gran part d’allò que els hi proposem treballar i reflexionar i que, en darrera instància, representen un dels principals agents de reproducció d’un masclisme renovat, amb certes actituds i formes comprensives, fins i tot amables.

De tant fer tallers i de tant entrenar la primera percepció solem identificar ràpidament si entre els que demanem que s’asseguin en semicercle habita algun d’aquests perfils. Com que, de primeres, té bastant de posicionament en l’espai, d’alguna petita expressió corporal, d’alguna mirada, la mascareta que totes hem de portar no ha afectat gaire una habilitat que, d’altra banda, podríem anomenar (pre)judici. S’ha de dir, però, que són bastant més fàcils d’identificar quan allò del posicionament en l’espai (on i com es col·loquen al semicercle, de quina manera s’asseuen, com ens miren) es combina amb el primer moment que prenen la paraula. De vegades és ja a la presentació quan ens deixen clar el seu posicionament davant una activitat que no només consideren innecessària per repetitiva (se senten cansats d’una mateixa matraca que no volen sentir com a pròpia i lligada a la seva quotidianitat) sinó contraproduent per associar-la a un discurs que creuen hegemònic, del poder, instal·lat ni més ni menys que en el govern de l’estat. I aquí és quan la legitimitat de les seves resistències sembla guanyar solidesa i adeptes, en tant que enfrontament al poder des d’una teòrica subversió d’aquest en la mateixa proporció que s’aferma la nostra incomoditat per trobar-nos col·locades allà on no hi som.

El qüestionament, però no prové tant de la seva experiència, o de l’experiència de les seves companyes quan poden trobar l’espai i el moment per a dir la seva, sinó d’argumentaris que tant poden provenir de forocoches com del repertori de les anomenades noves masculinitats. Aquí és quan ens tornem a adonar d’allò de la construcció del gènere i les seves normes, d’allò de l’adaptació i la transformació de certes actituds o discursos per a la cimentació d’un patriarcat que, això tampoc ho podem obviar, sembla fer aigües davant d’un perfil absolutament contrari que també ens trobem a vegades les aules. Aquí és quan apareixen amb força les aliades, aquelles joves que sí que senten la matraca com a pròpia perquè la repetició s’encarna dia a dia en les seves vides, les que sí que parlen des de l’experiència, les que, òbviament, són absolutament conscients que allò que venim a plantejar no és, en absolut, un reforç del discurs hegemònic. 

Si són ells els que ens obliguen a qüestionar-nos constantment el com i el quan, són elles les que ens expliquen el per què, les que ens permeten seguir endavant amb una confiança renovada en  la nostra feina. Elles, les que nosaltres sentim com aliades són les que dia a dia, en el seu institut i a tot arreu on hi són presents, planten cara, diuen prou, s’autoorganitzen i s’apoderen. I és precisament per això, per elles i amb elles, que dia rere dia, taller rere taller, reafirmem la nostra determinació en la capacitat subversiva i transformadora d’una educació feminista, integral, transversal i comunitària, a partir d’una perspectiva no només de gènere sinó també interseccional. Una educació que, d’altra banda, no pot penjar només de les intervencions que puguem fer des d’entitats com la nostra, moltes vegades limitades al taller bolet, sinó que ha de ser la guia i la base per acompanyar els diversos processos de creixement i aprenentatge, una de les eines més potents per a la transformació social a què aspirem, per a la desarticulació i desarmament d’allò de les resistències.

Iván Bordetas Jiménez

 

 

 

 

Escac i mat. El pin parental.

Escac i mat. El pin parental.

Avui toca posicionar-se davant el nou atac a les llibertats i als drets que suposa l’anomenat PIN PARENTAL. I fa una mandra infinita haver de seguir el joc a la dreta feixista (perdoneu-me la tautologia, però en aquests temps de neo llengües, cal recordar qui és qui per evitar-nos sorpreses desagradables en el futur). Jo no volia fer un post sobre això, jo volia fer un post sobre les campanyes de prevenció de violència sexual adreçades a joves. Però el deixo per més endavant, les entitats educatives tenim la responsabilitat de respondre quan se’ns ataca.

Si alguna cosa saben fer aquest tipus de partits és crispar l’ambient, retorçar discursos, tocar sentiments complexos i jugar amb la por. I ho fan carregats de fal·làcies, demagògia i joc brut. A més aconsegueixen posar-nos en un escac difícil d’eludir: No respondre a les seves barbaritats no sembla una opció però el sol fet de parlar-ne, encara que sigui per defensar drets o visibilitzar el grau d’incoherència, els dóna més importància i protagonisme del que cabria desitjar.

Per tant anem a intentar aportar al debat de forma saludable i constructiva i a ajudar a crear consciència crítica, que és el nostre terreny. Per començar em preocupa especialment el fals debat. La pregunta no hauria de ser Pin parental: a favor o en contra?, és precisament aquesta pregunta la que resulta fal·laç, la que despolititza la qüestió, la que situa el tema en un marc d’opinió, en una qüestió de preferència a l’hora d’educar. No és que estem decidint el color de les parets de l’institut, és que estem decidint prevenir les violències masclistes i la lgtbifòbia o perpetuar-les, i no només als instituts sinó a la societat sencera. Pin parental si, pin parental no és un fals debat que obre la porta a la possibilitat d’anomenar educació a la discriminació. Permetre l’assetjament lgtbifòbic a l’escola, reforçar el masclisme i perpetuar desigualtats no és educació, és violència. No són valors d’uns pares i mares que cal respectar i defensar, són valors perpetuadors d’una societat desigual. I les persones que els promouen siguin joves o adultes, necessiten formació. La discriminació no es tria, s’erradica.

Per tant no, no és aquest el debat. El debat és de qui és responsabilitat defensar l’escola pública, diversa, inclusiva, que treballa per combatre les discriminacions. El debat és quina és la responsabilitat de la comunitat educativa enfront dels atacs externs i enfront de les desigualtats socials. Quines garanties tenim que els drets aconseguits no es perdin? Quins mecanismes tenim per no perdre’ns en debats estèrils que desvien l’atenció del problema? Tenim ni tan sols cultura del debat?

Jo crec fermament que l’única fórmula per combatre tanta demagògia és el poder de la informació. Crec que tenim una comunitat educativa forta i valenta, però no invencible. I la nostra millor arma serà la informació. Us convido molt que conegueu el problema, que mireu les dades de violència masclista, les dades d’assetjament lgtbifòbic. Però sobretot us convido que conegueu el treball que fem les entitats. Ara més que mai entreu a les aules, coneixeu-nos, pregunteu-nos com han anat els tallers, demaneu xerrades de sexualitat, de diversitat sexual, de violència masclista… per al professorat, per a les AFA’s. Observeu que bé ho passen els i les joves als tallers, com canvien actituds, com es remouen quan parlen de violència, com els agrada debatre, que els preguntem, que els fem riure i els fem pensar. Que els donem eines per a la vida. Veniu a veure en primera persona allò que mai s’ha de perdre. I aquest serà l’autèntic escac i mat.

Miriam Aleman Calatayud.