Diumenge a la nit va ser la tercera vegada que he pogut individualitzar aquest càntic. Diumenge vaig tornar a sentir alguna cosa que em recorria el cos i acompanyava l’expressió.
La primera vegada va ser fa ja uns nou anys i s’emmarcava en les celebracions de la victòria en el Mundial de la selecció espanyola masculina de futbol. Em recordo que vaig pensar en el contrasentit que hauria de percebre tota aquella gent que corejava aquesta frase quan ja havien guanyat. A per qui volien anar? Potser era només una qüestió d’inèrcia, suposo que vaig dir-me. També és veritat que anava acompanyat d’altres càntics com aquell del “yo soy español, español, español”. Senzill, directe, clar, concís. No li vaig donar gaire més importància.
La segona vegada va ser fa menys temps, un parell d’anys. Aquí la sensació ja no era de contrasentit o de vergonya aliena. Aquí la cosa es va assemblar més a un calfred. Els que entonaven aquestes tres paraules eren grups de gent que havien decidit acomiadar grups de policies nacionals i guàrdies civils amb destinació a reprimir la celebració d’un referèndum. Semblaven familiars, amics o coneguts que desitjaven la millor de les ventures possibles a qui sortia cap a la guerra. Aquí ja era evident que es podia individualitzar el destí de la frase. Van ser moltes les persones que ho van entendre sobre els seus propis cossos.
La darrera vegada va ser diumenge a la nit. El calfred es va intensificar, encara dura. Aquest “a por ellos” davant la seu del partit d’extrema dreta que s’ha convertit en tercera força parlamentària ja no deixa dubtes. No hi caben les interpretacions. Ells ho tenen molt clar, estan començant a tancar el cercle: ser espanyol, diuen, és no ser nosaltres, és anar contra nosaltres.
Algunes de les senyals d’alarma ja s’havien disparat per als qui treballem amb joves i adolescents. El seu discurs està començant a fer-se evident en algunes aules. No són pocs els xavals que se senten més forts i que poden expressar i trobar arguments que els funcionen d’entre tot aquest discurs d’odi i opressió. No són pocs els que expressen resistències de formes absolutament violentes, banalitzades i relativitzades de la mateixa manera que es banalitza i es relativitza el feixisme quan se’l convida als mitjans de comunicació a expressar tranquil·lament la seva ideologia, quan s’assumeix el seu discurs.
Però són moltes més les noies empoderades que han decidit fer del feminisme la seva identitat política; també els mariques i les bolleres i els trans que es visibilitzen orgullosament a les escoles i instituts, fins i tot els nois que s’espolsen la cotilla de la masculinitat hegemònica. Així doncs, som nosaltres les que hauríem de prendre consciència, les que hauríem d’incorporar a la nostra tasca quotidiana un compromís antifeixista clar, les que hauríem de facilitar el teixit d’aliances entre tot aquest elles/nosaltres divers que compon les nostres aules: entre les noies que volen expressar-se com els hi doni la gana, entre les bolleres, mariques i persones trans que volen ser lliurement, entre les racialitzades fartes de les dobles, triples i quàdruples violències, entre totes aquelles diverses que, amb nosaltres, han de tornar a corejar un vell càntic:
No passaran!
Ivan Bordetas Jiménez.
El passat cap de setmana va tenir lloc la Fira d’Economia Social i Solidària, i he aprofitat per reflexionar una mica sobre el lema d’aquest any “L’economia ha canviat, i tu a què aspires?”.
L’Economia Social i Solidària es defineix per ser portadora de valors com democràcia interna, solidaritat social, equitat, justícia…. Però més enllà de concretar-se en iniciatives idíl·liques, és sobretot un espai on es poden repensar i practicar formes d’economia diverses i alternatives.
Una gran aposta per moltes entitats és poder contribuir a la construcció d’una economia feminista. Podríem parlar doncs d’una economia que posi la cura de les persones i el medi ambient al centre o d’una economia de ruptura, com molt bé explica Amaia Pérez Orozco. I això vol dir posar-ho tot en l’aire, això vol dir que està gairebé tot per fer. Perquè parlem de trencar el circuit treball remunerat-no remunerat, mercat-estat-llars, per poder crear dinàmiques que permetin el bon viure.
Tenim clar que la transformació és a molts nivells i a diferents esferes de la vida. I per sort, trobem molta gent disposada a incorporar aquesta mirada i col·lectivitzar eines que facin possible seva aplicació. Per exemple, al Congrés d’economia feminista celebrat el passat mes de Setembre a València, van materialitzar espais de reflexió que permetin avançar a la incorporació d’una perspectiva feminista als pressupostos públics. Un altre exemple pel que fa a la gestió d’entitats, el trobem a diferents materials interessants com la guia Soste[vida]vilidad que proposa la cooperativa Colaborabora amb conceptes trencadors com la facturavidaVIDAvilidad o l’impost de vida, l’eina d’observació de gènere que ens arriba des de la comissió d’economies feministes de la Xarxa d’Economia Solidària o l’eina d’auto diagnosi per organitzacions de Lafede.
Els reptes són molts, volem cuidar-nos i tenir condicions dignes, volem tenir entitats més diverses i inclusives que caminin cap al bon viure. Perquè com ve ens explicava l’obra de teatre Rebomboris són les cures les que sostenen la vida, no el capitalisme.
Tania Proupin
Escric després d’uns quants dies de notícies constants de persones armades amb últimes tecnologies assassinant i colpejant durament d’altres que prenen com a estratègia el «juntes som més fortes»… Ens ressona?
Xile, Equador, Kurdistan i totes les crues guerres silenciades per interessos.
L’estratègia de la por s’estén. Els carrers es militaritzen. Els helicòpters sobrevolen els carrers recordant-nos un missatge clar: «vés amb compte»
Tweeter, telegram, watsapp, tweeter, telegram, watsapp, … Aixeco el cap i m’adono que estic dinant en companyia. Les persones que seuen a taula amb mi tenen una conversa que considero imprescindible:
– «30 persones assassinades a Xile en els darrers dies»
– «Em passeu la sal si us plau?»
– «Això és una barbaritat. L’amanida està boníssima, gràcies»
Hi ha quelcom en mi que no acabo d’entendre. No sento res. No sento tristesa, no estic enfadada, no tinc por. No sé què em passa. I començo a sentir-me malament, culpable, responsable, jo sola. Què puc fer per canviar el món? Perquè tinc la sensació de no estar fent res? Perquè no puc estrènyer el cervell perquè em surtin les bones idees?
Perdo el món de vista.
Aquests darrers dies he recordat una vegada més que sentir és una decisió. No és quelcom que succeeix més enllà de la nostra voluntat. Hem de decidir que volem fer-ho i trobar un espai i una estona per fer-ho, i, sobretot, una o més persones que ens escoltin i acompanyin les nostres emocions. La tristesa ens fa plorar i gemegar. Ens canvia el color dels llavis i les galtes, els ulls brillen i sentim la necessitat d’agafar la mà a algú o abraçar-la. La por ens fa tremolar molt, a vegades també tremola la barbeta i els llavis. L’enuig ens provoca necessitat de colpejar, cridar i dir bestieses…
Quan ha estat la darrera vegada que heu vist alguna persona en un d’aquests estats? Donant-se l’espai per sentir, atrevint-se a mostrar-vos-ho sense por a ser jutjat i confiant que expressant-se sense contenir-se arribaria a bon port? Quan ha estat la darrera vegada que ho heu fet vosaltres?
Si proveu de fer-ho assegurant-vos que esteu en un espai de seguretat i que teniu coixins perquè ningú prengui mal i mocadors per les llàgrimes, us adonareu que en acabar de desfogar teniu, com a mínim, la certesa de no estar soles.
En els tallers que donem a petites i joves, quan parlem d’estereotips de gènere, recordem sovint que quelcom que ens han ensenyat a les persones socialitzades en femení (les noies i dissidències de gènere) és la tendresa. Ens han ensenyat a cuidar i ja sabem que això de cuidar es fa d’una sola manera: estimant i pensant bé de les persones que tenim al davant. Emocionar-se és femení. Les emocions, ens diuen, no són bones: són incontrolables, són boges, són inútils…
Doncs bé, les emocions ens fan sentir, ens fan sentir vives, ens recorden que estem vives i que la vida va més aviat de pells toves que de senyors i senyores de ferro. Si no recordem que estem vives no trobarem el camí juntes per fer canviar res.
Alba Moreno
A un mes del 25N em llanço a compartir unes reflexions, ara que entrem en el furor de les xerrades i tallers en contra de les violències masclistes, ara que cauen els euros de manera caòtica i precipitada (per no dir irresponsable) via pacte d’estat contra la violència de gènere, ara que sembla que hi ha certs discursos feministes de base que s’estan institucionalitzant.
No n’hi ha prou amb la coeducació. I ho dic amb el cor ple d’agraïment a totes aquelles companyes que han treballat des dels 70, i les que ho van fer abans, per promoure pràctiques coeducatives a les escoles. Gràcies a elles som on som.
Però també és la nostra responsabilitat no aturar-nos aquí i és hora d’anomenar les coses pel seu nom. Volem una educació feminista. Una educació que més enllà d’oferir els mateixos recursos i missatges a nens i nenes, més enllà de posar al centre les cures i revalorar allò associat tradicionalment amb allò femení, serveixi per qüestionar les relacions de poder en el seu conjunt i sigui emancipatòria. Necessitem radicalitat. Una educació posicionada que amb les seves pedagogies promogui el qüestionament de l’statu quo i per tant, com diu Nagore Iturroiz, qüestioni el binarisme, l’essencialisme i inclús la mateixa pedagogia com a eina. Un intent de desplaçar l’eix per tal de portar-lo més enllà de normalitat, inclús en la pràctica quotidiana transgressió, conflicte i incomoditat. Una educació que beu de pedagogies de l’oprimit/da, crítiques. Rita Segato parla de les pedagogies de la tendresa com a alternativa a la pedagogia de la crueltat.
Com pretenem caminar cap a una escola més equitativa si la cultura del càstig està súper instaurada? De què ens serveix trencar l’androcentrisme en la construcció del coneixement si el professorat segueix sustentant el monopoli del coneixement a l’aula? De què ens serveix educar en una “igualtat” que reprodueix lògiques occidentals i blanques que es presenten com a universals?, de què ens serveix la coeducació si encara veiem els i les joves com éssers incomplets que no són més que un trànsit d’una etapa a una altra?
Per tant, acabarem dient que una educació feminista ha de ser interseccional, i no en el sentit de fer visibles totes les diferències que hi ha en un centre, sinó d’estar compromesa amb la superació de les desigualtats que es generen a partir d’aquestes diferències.
Edurne Jiménez
Foto: Frente Fotográfico
L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.
No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.
Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».
I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.
Martí Galofre.
Comentaris recents