Adolescents i gestió de la pandèmia

Adolescents i gestió de la pandèmia

A l’octubre vam poder tornar als instituts a fer tallers i connectar de nou amb les adolescents i les joves. Arran del confinament a l’inici dels tallers reservem un espai per compartir inquietuds, malestars i reflexions entorn de la pandèmia. Ja és prou hostil l’entorn, que procurem fer-les connectar amb el desig. Després de segrestar-se a casa, de privar-se de contacte social i de relegar-se a un cert aïllament, els desitjos ja no són que els hi toqui la loteria, viatjar a Dubai o conèixer el seu cantant preferit. Ara desitgen sortir amb les amigues, passejar pel carrer, trobar-se en un parc, anar a veure l’àvia, treure’s la mascareta i veure’s les cares, tocar-se… Es lamenten que l’estratègia de gestió de la Covid-19 les aïlla de les relacions i del contacte afectiu amb el seu entorn. Per això anhelen sortir, enyoren la pell, volen recuperar les seves vides més enllà de la pantalla. Quan anem als instituts, les trobem espantades i «apurades», sovint ofeses i enfadades. Se les apel·la a la culpabilització i a fer de policies de balcó. La consigna és: tanca’t a casa, renta’t les mans i empantalla’t. I elles es queixen d’aïllament i telecontrol. Noten ja els costos del confinament, les quarantenes i la distància social. Expressen un malestar emocional i social, que si ve no és nou, amb la pandèmia s’ha intensificat.

Quan els hi preguntem com porten aquest «mojón» de la pandèmia que ens ha tocat viure no em deixa de sorprendre el seu sentit de l’humor amb la semàntica del moment. Se’n riuen de tanta retòrica bèl·lica. “Vivim en temps de guerra penya! L’enemic és un virus invasor que ens ataca i nosaltres l’hem de combatre”. Quins efectes pot tenir aquest discurs bèl·lic? M’agrada la burla adolescent a tanta parauleta militar perquè m’alerta de les trampes de la metàfora militarista de la malaltia que rebutja tota forma de vulnerabilitat i m’avisa que tota aquesta conceptualització semàntica de la pandèmia deixa en suspès la pluralitat. Per vèncer el virus s’apel·la a la responsabilitat individual. Però va i resulta ser una guerra sense èpica i les consignes són: queda’t a casa, tele-estudia, posa’t mascareta i no et passis dels 2 metres de seguretat. Confinament, quarantenes i distància social. Ni esplais, ni esports, ni música. S’ha acabat sortir i trobar-se.

Circuits dels moviments, fragmentació horària, distribució de patis i espais i grups bombolla. Sigues responsable i evita tocar-te amb les amigues! I les adolescents, que són pura comunicació epidèrmica, doncs ara tot per zoom, jitsi o tele-trucada. Amb el confinament i les quarantenes, les seves cases s’han convertit en una mena de presó tova i hiperconnectada en el millor dels casos i els mòbils en els nous carcellers. Si ve el confinament no és nou, ho saben les dones i també les migrants dels centres de retenció, ara s’ha estès arreu.

Quins efectes tindrà en les joves la falta de materialitat en les relacions, en les trobades, en el grup d’amigues? Ara la comunicació ha de ser només visual i verbal. Sort que en saben un «rato» de pantalles! Quin esforç els hi demanem, a elles que són epidèrmiques, fer passar per un embut tan estret tot el fet comunicatiu i la interacció social. Elles saben bé que la distància física és distància social. Quanta enyorança expressen de la presencialitat i de materialitat del cos de l’altre quan, en els tallers, els hi donem la possibilitat de connectar-se amb del desig. No obliden la importància del cos present i el perceben com a espai de comunicació. Però el cos en la pandèmia no és un cos en comú ni un cos obert a l’alteritat. És un cos profilàctic i cos confinat. Com relacionar-se amb un cos que està tancat a casa i que es comunica a través de pantalles? El cos Covid-19 es pretén infranquejable: sense pell i amb guants, sense rostre i amb mascareta, sense contacte i amb distància, sense grup al carrer sinó confinat a casa. Però som fràgils i vulnerables. El nostre cos no és una fortalesa i sabem que acceptar la vulnerabilitat és imprescindible per crear interaccions justes i relacions saludables i lliures de violència.    

Se’ls diu insistentment a les joves i adolescents que només en sortirem victorioses si no abaixen la guàrdia i acaten un munt de mesures que ni estan clares, no s’entenen del tot i són sempre canviants. I apa, a combatre les actituds irresponsables i els comportaments socials contagiosos de les joves. El discurs militarista i de la responsabilitat individual estableix un nosaltres a protegir i un altres patogen. La frontera està en l’atribució de pràctiques d’irresponsabilitat. I les adolescents i les joves són assenyalades, una vegada més, com un factor de risc, com a agent perillós. La mateixa cançoneta de sempre: que si són descuidades, que si no es protegeixen, que no porten una vida social responsable… Vaja que no compleixen, de nou, amb els requisits del bon ciutadà. Qualsevol paraula (oci nocturn, sexualitat, xarxes socials, pantalles…) amb el complement «adolescència» indica perill. Si a la Covid-19 hi afegim «joves» ja tenim aquí els «súpercontagiadors».

Risc, perill, imprudència, irresponsabilitat… Una coctelera fatal que promociona els vells tòpics sobre les joves i renova la visió negativa i estereotipada de l’adolescència, ara amb aires de pandèmia. Qui agafa el virus ha de donar explicacions. Ja coneixem aquesta mirada estigmatitzant i aquesta pràctica persecutòria de la malaltia amb la SIDA. I sabem que aquests missatges no faciliten la presa de decisions, ni procuren la cura sinó que més aviat generen culpa i estigmatització. L’aparició d’un nou virus és una oportunitat per renovar els vells prejudicis. Si reviséssim la història de la lepra, la sífilis o la SIDA com a formes de control del cos i de les relacions, podríem pensar la Covid-19 com una intensificació i una extensió de noves i velles formes de gestió biopolítica. Se’ls demana a les joves un bon comportament per a combatre la pandèmia i la seva participació activa per aturar els conductes socials patògenes. I el control ja no és només vigilància. Són tecnologies molt més complexes, capaces de penetrar en cada jove. Queda’t a casa, fes de policia de balcó, selecciona amb qui passes el temps en funció del risc presumit… i tota una llista interminable de conductes irresponsables. Amb la pandèmia s’ha estès, normalitzat i legitimat tota una distopia plegada de tècniques de biovigilància i cibercontrol. COVID-1984: presa de temperatura, circuits de moviment, fragmentació del temps i segmentació de l’espai, tests de detecció individual del virus, traçabilitat en temps real dels moviments individuals a través d’aplicacions amb GPS i vigilància digital costant a través dels dispositius mòbils.

Cuida’t, cuida’m, cuidem-nos. I cuidar-nos és ara un gest de retirada i de tancament. Però com podem cuidar-nos si ens aïllem? No ens oblidem que l’aposta pel col·lectiu i el suport mutu ens protegeix de l’aïllament. Quina esperança veure les resistències de les adolescents a normalitzar unes mesures que empobreixen la seva experiència vital. Saben que la vida i la llibertat implica sovint gestió del risc. Contagiem-nos del seu pensament crític per comunicar afectes, polititzar malestars, teixir xarxa comunitària, repensar des del col·lectiu i generar noves formes de contacte, de proximitat i de calidesa humana. Les cures són transformació política, són suport mutu, són comunitat.

Martí Galofré Garreta.

 

Sexualitat cuita a foc lent…

Sexualitat cuita a foc lent…

Últimament hi ha molta preocupació amb el tema de la pornografia i els joves, perquè és molt fàcil accedir-hi i perquè se’n consumeix molta. Algunes estem força convençudes que si la sexualitat no seguís sent un tema tabú (del que no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des del risc i el perill) i hi hagués una educació afectiva i sexual basada en el plaer de totes, els respecte, la confiança i la comunicació, la pornografia mainstream deixaria de ser una font de preocupació. Perquè hi hauria més confiança en el criteri propi de la gent i podríem realment plantejar-nos què pensem sobre el model de porno majoritari que hi ha actualment al mercat. Podríem dir que si tinguéssim resolt el tema de la preocupació, la lluita en relació amb el porno aniria per una altra banda.
Ara per ara però, a mi (i segurament no soc a l’única) se’m plantegen dilemes perquè no considero que estigui en contra del porno però sí que és veritat que quan et poses a buscar t’enfades, et preocupes, t’indignes i la ràbia se t’emporta! Molta de la pornografia que trobem ajunta dos conceptes que haurien de ser com aigua i oli, la sexualitat i la violència sexual, i reforça la idea que la violència és sexy; associa el plaer dels nois amb la dominació.

Davant aquest panorama, les que ens dediquem a l’educació afectiva i sexual comencem a trencar-nos el cap i a filosofar sobre el porno mainstream… aquí algunes de les reflexions:

El porno és un producte de consum capitalista que, en certa manera, pot contribuir a reforçar la idea que la masturbació és una pràctica de segona. Quan compartim sexualitat amb una altra persona, per molt que no hi tinguem un gran vincle, hi dediquem més temps, cura, atenció… que quan la practiquem soles, que anem a lo ràpid i productiu, sovint a través d’un consum de porno que busca deixar el client satisfet en poc temps.

Podríem fer un símil amb el consum de menjar ràpid: fas cua, et serveixen, menges i ja estàs satisfeta, en molt poc temps. Obres la pantalla, busques un vídeo, et masturbes i, ràpidament, ja ets un client satisfet.
Com a contraproposta (no excloent de veure porno ni de la masturbació express) podríem revaloritzar la sexualitat amb nosaltres mateixes fent un símil amb el menjar cuit a foc lent, fet a casa, per nosaltres mateixes i per a nosaltres mateixes, alimentant l’amor propi i l’autocura com quan compartim sexualitat amb altres persones, posant en joc altres elements com la creativitat, la màgia, el misteri i el flow, que sovint el ritme actual que portem, sigui amb porno o sense, ens fa oblidar aquesta possibilitat.

La sexualitat absorbida pel sistema neoliberal de la rapidesa i la productivitat, igual que la resta de les esferes de la nostra vida, té un impacte en l’imaginari col·lectiu sexual.
Tot i que el porno no s’assembli a la sexualitat real que tenim les persones, sí que té uns efectes en l’imaginari, sí que crea tendència, d’alguna manera.
D’una banda, les empreses busquen representar allò que agrada els clients i de l’altra, també busquen que allò que volen representar agradi els clients.
Igual que la indústria del cine ha influenciat en la manera que tenim les persones de petonejar-nos, en algun punt segurament el porno també influeix en la manera que tenim les persones de relacionar-nos sexualment.
És això dolent? D’entrada no té perquè, però no acaba de sonar del tot bé i no està de més pensar-hi i ser-ne conscients, perquè potser ens pot aportar reflexions interessants.
Al final el que acaben aconseguint les empreses en el seu procés d’enriquiment és crear modes, homogeneïtzant així els gustos de la població, ja sigui en moda tèxtil, porno o el que sigui. Contribuint així a l’empobriment de la diversitat de possibilitats.

Si penso en quines etiquetes li posaria al porno majoritari em surt això: representació // ficció // irreal // ciència ficció // tot i que no hi hagi la intenció de promoure valors representa uns valors // masclista // falocèntric // coitocèntric // centrat en el plaer i l’orgasme de l’home // no hi ha comunicació // violent (no hi ha negociació de les pràctiques de dominació) // que n’hi hagi de molts tipus no vol dir que sigui divers ni inclusiu // racista // estereotips de gènere a tope // rols molt marcats // cossos normatius i irreals

Algunes idees més que em ronden pel cap…

D’una banda, és difícil plasmar en el porno la connexió que s’estableix entre les persones quan comparteixen intimitat, però de l’altra, el porno és un estímul visual potent que pot arribar a excitar-nos més que la realitat.

El porno és ciència-ficció, però així com amb el Superman veiem súper clar que no podem volar, amb el porno a vegades no està tan clar i menys quan no tenim gaire experiència, com pot ser el cas dels joves.

Hi ha moltes noies que senten culpa quan s’exciten amb porno, potser perquè senten que menysprea les dones i perquè se senten incòmodes amb el que veuen i no els sembla «moralment» bé. El terreny de les fantasies més enllà de la culpa.

És difícil incidir en la percepció que tenen els joves del porno perquè els aporta una gratificació corporal ràpida. És difícil que els nostres discursos «d’obrir la ment, ampliar imaginaris, etc.» els convencin quan saben que el porno físicament els funciona (és com el glutamat dels snacks de bossa).

I després d’aquesta bateria d’idees, aquí us deixo amb tot això, amb la intenció de seguir parlant-ne en un altre post, ara ja sí, enfocada en com abordem el tema de la pornografia a secundària 😉

Sílvia Merino i Navalón.

El plaer al centre

El plaer al centre

“Com definiries un orgasme?” ens preguntàvem un dia a les 7:45 del matí abans d’entrar a un taller. Si es donava la situació havíem de poder-ho explicar una mica més rigorosament que “el gustito” tal com havia dit un cop un noi en un taller.  “Podem dir que és com un esternut de plaer!”, rèiem i comentàvem “quines hores d’estar parlant d’això, no?”. I sota riures recordo també el neguit per respondre les preguntes que poguessin sortir en aquell primer taller de sexualitat que donaríem a un grup de 2n d’ESO. El taller va anar molt bé.  Ara, recordo posar-me vermella en un moment mentre parlàvem de l’anus com a zona erògena. La veritat és que era la primera vegada que treia la bandera desestigmatitzadora del plaer anal davant de tantes personetes mirant-me amb els ulls com a plats.

 

“Tu ets lesbiana?”, va ser una pregunta encertadíssima en el meu propi procés de devenir lesbiana. I seguim, “si abans eres hetero vol dir que ara ets bisexual?” i més,  “un noi trans que li agraden les noies és hetero?”. Ja fa uns anys que a molts tallers sobre diversitat sexual i de gènere són les mateixes adoles que ens amplien el nostre esquema en relació amb el desig i les preferències sexuals: pansexual, asexual, polisexual, demisexual… i llavors érem nosaltres que posàvem els ulls com a plats!

“Què passaria  si una noia en arribar dilluns a classe després del cap de setmana digués que dissabte a la nit va estar masturbant-se molta estona amb el seu vibrador nou?”, llançàvem aquesta pregunta a un grup d’adolescents, i ho enllaçàvem amb la criminalització de la sexualitat de les noies i com clarament no té la mateixa lectura social que la masturbació masculina. I fins aquí, totes d’acord i aquest exemple no falla. Però de seguida em retorna: quantes vegades parlo de les meves experiències masturbatòries fora dels cercles més íntims?

Ens apliquem el cuentu?  Ens re-convidem a canviar el focus i re-mirar-nos per dins? Sí gràcies! Els hi dec molt a totes les noies i nois que m’he anat trobant a les aules. Les seves preguntes (in)còmodes i molt (in)oportunes, les mirades perdudes i encuriosides, els riures nerviosos han fet posar-me en joc i qüestionar-me a diferents nivells. Treballar en l’educació sexual m’acompanya a revisar la biografia sexual tant pel que fa a experiències, desig, imaginaris com a educació rebuda. I és que cada pregunta que llenço al grup em rebota als morros i m’encanta que així sigui. Em dóna la possibilitat d’explorar com abordem els temes que treballem i que també ens travessen (quina sort!). Penso que fer-ho d’una manera pedagògica, propera i amb la que ens sentim còmodes és un procés. Un procés apassionant que m’estimula.

La tensió entre la societat hipersexualitzada i el gran tabú de la sexualitat segueix semblant-me un tema inquietant com a poc. Ho sentim als tallers plens de crits inacallables i grans buits de silenci a la vegada. Ho veiem a les mirades de les professionals que formem on la preocupació cap als i les joves és igual d’explícita que la manca d’eines per abordar-ho. Ho practiquem en infinites converses adultes on més enllà de l’humor enginyós costa trobar les paraules per parlar del desig i els afectes.

Parlar de sexualitats desitjades i lliures de violències és una aposta imprescindible en la que seguir caminant mentre gaudim i posem el plaer la centre.

 

Marta Sales Romero.
JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

JO TAMBÉ SÓC LA “GUARRA DE LA CLASSE”!

L’altre dia algú m’explicava que l’adjectiu “feminista” s’utilitzava com a insult a la França de finals del segle XIX per referir-se a aquells homes que donaven suport al moviment de dones que lluitaven pel dret al vot i la igualtat política. Potser va començar com a insult, però avui, moltes persones ens nombrem feministes. La perspectiva feminista és valuosa  a l’hora de triar una lectura, una peli o seguir un perfil d’instagram. O és condició indispensable per fer la revolució: «o és feminista o no serà». També lesbianes i gais ens hem re-apropiat dels insults marica i bollera per desactivar la seva càrrega ofensiva. I moltes avui ens afirmem així amb orgull. «Marika? Si gràcies!» deia un adhesiu que, ja fa una colla d’anys, lluïa a la carpeta quan anava a l’institut.

No hi ha institut on anem a fer tallers on no ens trobem amb una noia que carrega la pesada llosa de ser la «guarra de la classe». A la Maria perquè un dia va mostrar les seves habilitats amb el twerking a l’hora del pati. A la Cris perquè ha corregut un pack seu pels mòbils de mitja classe. A la Fàtima per menjar-li la boca a dos nois a la festa de final de curs. La Jèssica per liar-se amb l’Hugo a les colònies mentre sortia amb el Pol. A la Mar per no dissimular el seu interès pel sexe. Moltes d’aquestes situacions, que els convertiria a ells en els «putos amos» de l’institut, per contra, a elles les situa a uns quants esglaons més a baix. La categoria de la guarra, doncs, funciona com un instrument disciplinari que censura la llibertat, els cossos, els moviments i el plaer de les noies.

Seguint les estratègies de re-apropiació feminista i transmarikabollo, què us sembla si iniciem la campanya «jo també sóc la guarra de la classe»? Algú de Candela volia fer-ne xapes i tot! Podria ser un dispositiu que ens ajudés a desactivar l’estigma, a alliberar-nos de la culpa i la vergonya i a empoderar-nos. I, posades a fer xapes, jo en vull una de «la marika de torn».

I quan siguem unes quantes, podríem ajuntar-nos per anar a veure Así bailan las putas, un projecte de creació de la companyia Sixto Paz, Júlia Bertran i Ana Chinchilla. Què passa quan una noia balla i remena el cul? Doncs en aquesta obra, la dansa es converteix en un antídot feminista. I, com diuen les seves creadores, si el cos és un camp de batalla, el ball pot ser una trinxera des d’on resistir als estereotips sexistes.

Martí Galofre.

ARRENQUEM “EL POST DE LA SETMANA” A CANDELA!

ARRENQUEM “EL POST DE LA SETMANA” A CANDELA!

Fa temps que venim pensant al voltant de la comunicació a Candela. Per a què hauria de servir, a una entitat com la nostra, que treballa fonamentalment l’educació? La comunicació ha de servir únicament per a donar-nos a conèixer al món? O també hauria de generar opinió i incidir a la societat?

Volem apostar per una comunicació professional, donar-li més pes i anar una mica més enllà de difondre les coses que fem a l’entitat. És cert que està bé poder-vos informar de les nostres activitats, de celebrar projectes que ens il·lusionen i compartir els projectes d’altres entitats i companyes, això no deixarem de fer-ho! Però també és cert que ja fa molts anys que treballem i que anem generant una experiència que, d’alguna forma, sentim que hem de poder compartir més enllà de les nostres formacions i tallers.

Tenim ganes de compartir les nostres visions, les nostres reflexions més íntimes sobre la nostra feina, converses que tenim al cotxe o al tren tornant d’un taller, al despatx llegint una notícia, reflexions i pensaments que no troben ni l’espai ni el temps de sortir, frustracions, propostes, opinions i alegries. Volem aportar, encara que sigui una mica, a debats complexos que sovint ens sobrepassen com a societat, i fer-ho amb calma i repòs.
És per això que llancem aquesta proposta d’ “El post de la setmana”, un espai per compartir reflexions amb les persones que ens seguiu sobre temes que ens travessen i ens toquen profund, però que els ritmes i els tempos sovint no ens permeten aturar-nos per pensar i debatre.

Així que a partir d’ara, setmanalment, cada persona de l’equip de Candela, tant les persones formadores, talleristes, sòcies i/o treballadores, de l’àrea de gestió, comunicació, les que treballen més amb joves, les que fan un públic més adult, les que fan tasques reproductives… totes aportarem la nostra reflexió des dels nostres àmbit dins l’entitat, tot posant en valor totes les visions necessàries per tirar Candela endavant en el dia a dia.

Amb moltes ganes que la idea us agradi tant com a nosaltres i esperant aportar el nostre granet de sorra, us presentem EL POST DE LA SETMANA, un espai on generar debats saludables per continuar construint societats crítiques.

Miriam Aleman.